Fotografia: Prats i Camps.

Entrevistem Isabel-Clara Simó a l’Hotel Astoria de València. Diu que és la primera volta que s’hi allotja sense el seu home, Xavier Dalfó, i que pica una mica. Les absències piquen. I enfonsen. Confessa que ha passat molts mesos d’un blocatge que ara comença a trencar amb l’inici d’una novel·la juvenil que li va encomanar Gemma Pasqual, i ara també sembla que ja té una novel·la per a adults que va cristal·litzant. És aquest poder que tenen les paraules que obrin i que tanquen portes. Que embossen i que desembussen. No concebia un dia sense escriure, abans. Era un dia perdut, diu. I per això ha publicat tant. I mentre es desbloca i cristal·litzen les idees, buida casa. La casa tan gran i tan plena d’absència de l’Ametlla. Descobreix alguns petits plaers de la soledat tot i que encara no s’ha posat davant els fogons per guisar, tan bona com era cuinant. Tot això ho viu cap endins, perquè cap enfora, la Simó somriu i exhibeix la força i la vitalitat que la caracteritzen. Encara ressonaven les paraules que va pronunciar en l’acte de recepció del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i aquella mateixa nit, a l’Octubre CCC de València, les va tornar a pronunciar. Amb més força i tot. Més convençuda. És a casa. València li fa un homenatge. És la sisena dona que ha rebut aquest premi que ella entoma quasi com una fet biològic. En l’entrevista repassem el seu vessant més polític i compromès, però també parlem de sentiments i de literatura i d’un mandarinat que diu aquest val i aquest no, i si ets dona i ets de fora de Catalunya, tens mala peça al teler. I dels records i d’aquelles absències que piquen, que van per dins.

Fotografia: Prats i Camps.

Teníeu previst de fer un discurs tan polític en l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes?
—A mitges. Em vaig fer una mica de guió perquè a la meua edat, a vegades perc el fil de la memòria. M’agrada improvisar i sí que tenia pensat què havia de dir. Vaig avisar tothom que faria un míting. El premi no és tan sols per la part literària sinó per la part cívica. I vaig fer una cosa una mica perillosa, perquè en el fons els deia: us ho heu pensat bé? Sapere aude, investigueu què voleu, com se surt d’aquí?

Hi ha eixida?
—Depèn d’on vulguem anar. Pot ser una eixida cap endintre i, per tant, la destrucció de nosaltres mateixos, la resignació. Però, com vam aconseguir el vot les dones? Anàvem contra totes les legislacions. I quan els nois de tot l’estat espanyol van aconseguir escapar-se de la mili se la van jugar i ho van aconseguir. I la mili és a la constitució. Per tant, si un poble vol una cosa… El meu problema és que no estic segura que ho vulguem. El meu problema és que si aconseguim el referèndum, que no l’aconseguirem, però si l’aconseguírem, crec que el perdríem.

A qui us referiu quan dieu que no esteu segura que ‘vulguem’, el referèndum?
—Parle de la gent. Que a la segona o tercera amenaça que, per exemple, us quedareu sense pensions o no sé què, ens neguem a continuar.

Van al mateix ritme els ciutadans i els líders polítics?
—No. El poble ha donat via lliure i els líders s’han acomodat, perquè no ho eren, d’independentistes. Però em fa pensar molt una frase de Joan Fuster que deia: ‘menys banderes, menys visques i menys himnes’. Si només és emotiu, aquesta crida del poble no s’aguanta. Necessita un corpus teòric com totes les revolucions del món, i això no crec que ho tinguem. És a dir, tinc tota l’esperança posada que siga possible, però no en tinc tota la convicció.

Penseu que hi haurà un referèndum i es perdrà?
—Jo crec que no convé un referèndum. Tots s’han entestat a parlar de referèndum i per a què? Ja vam tenir el 9-N i no va significar res. Si en tenim un altre serà com el 9-N, tret que algú faça màgia perquè és evident que Madrid no cedirà.  No és que siga il·legal, només necessita el permís de Madrid perquè tenen les competències. I ells diuen no, perquè hi ha l’article 2 que diu que ningú no pot opinar sobre la unitat d’Espanya. Com que ningú no pot opinar? Jurídicament es pot demostrar que podem opinar de qualsevol cosa, de l’amor lliure i de la negació de Déu. En un poble lliure podem parlar de tot. Ells s’aferren a dir que és il·legal i jo crec que amb un grup de bons juristes ho desmuntarien. El meu problema continua essent que amb tota la propaganda de l’estat, que és potentíssima, és fàcil que ens desmunten.

Propaganda i clavegueres.
—És una cosa que fa tremolar. No és possible això que veig [la llibertat d’Iñaki Urdangarin]. A més, us diré una cosa, com és que estan lliures el Pujol i el Millet? Tampoc no ho entenc, eh? Vol dir que saben coses que no convé que siguen dites. Això encara és més difícil de pair.

Si quan començarem a rebre hòsties i hòsties i hòsties, ens mantenim és que sí que volem

Tornem al principi, on és l’eixida?
—Si nosaltres ho volem de debò, ser lliures, ho serem.

On és el termòmetre d’aquest ‘volem’?
—No ho sé, no ho sé. Si quan començarem a rebre hòsties i hòsties i hòsties,  ens mantenim és que sí que volem. Però en les eleccions del 27-S vam quedar en un 48% i era de riure. I dius: n’estem realment convençuts? Això només ho sabrem si fem un pas endavant i continuem lluitant. Però jo personalment, i sé que això que dic és impopular, no estic convençuda del procés, no estic convençuda dels mitjans i no estic convençuda del resultat. Però això no vol dir que deixe de tenir il·lusions, aspiracions… Tot allò que és emotiu, ho tinc tot; però no tinc el convenciment racional.

Com veu el País Valencià una valenciana que fa tants anys que viu a Catalunya?
—Jo veig que el País Valencià va canviant, però que la cosa va per llarg. Vaig assistir ara fa uns mesos, absolutament atònita, a una fira del llibre en valencià a Alacant, on la llengua havia desaparegut absolutament; tant, que era l’únic lloc on no hi ha conflicte lingüístic. La fira era en la plaça de l’Ajuntament i hi havia rondallaires, xiquets, autors… i va ser un èxit. Això, fa tres anys era impensable. Això vol dir que el País Valencià comença a tornar-se a estimar, comença a deixar de ser tan provincià com ho ha estat tots aquests anys. Serà un procés lent, no en tinc cap dubte. Però tampoc no tinc cap dubte que si obtenim la independència l’acabarem tenint tots els països.

N’esteu convençuda?
—Sí. Seguríssim. No en tingueu cap dubte. Costarà una miqueta, però si Catalunya és independent, la gent començarà a veure’n els avantatges, començant pel corredor mediterrani. Allò més econòmic i allò més industrial que hi ha al món és la cultura. La cultura no és gratis, la cultura és cara i és l’únic que tenim com a poble. Perquè si jo fabrique cotxes i tu fabriques televisors, un dia ens podem canviar els papers, però la meua cultura és meua i de ningú més. Jo no vull fer-me il·lusions que tot està resolt. Està tot per fer, però una empenteta sí que l’hem feta.

A hores d’ara, veieu prou caliu social al País Valencià per a pensar en això que dieu?
—Vist des del País Valencià supose que sou més pessimistes, però vist des d’allà dalt, tot i l’escepticisme, veus alguns gestos que dius, ep, això no passava abans. Hem passat l’època més horrible de la nostra història que és l’època de l’espoliació continuada, del robatori perpetu i d’un lladronici que s’ha fet al País Valencià. Amb la col·laboració del País Valencià, perquè han estat votats. Crec que ara s’han començat a obrir els porus. Crec que acabarem essent independents. I crec en la fórmula de la confederació. Jo no vull que Barcelona siga la capital de València. Vull que Barcelona siga la capital de Catalunya i València, la capital del País Valencià. I Palma, la capital de les Illes Balears. I que cadascú es regisca per si mateix. Una federació no em basta. Jo sóc confederal.

Fotografia: Prats i Camps.

Deixem de banda el procés i parlem d’aquest últim any que heu passat.
—Ha estat horrorós.

Malgrat aquesta duresa, manteniu el somriure. Gemma Pasqual escrivia en aquest diari que teniu el somriure més revolucionari de les lletres catalanes.
—És complicat d’explicar. Vaig passar una depressió en el sentit literal de la paraula i una fatiga emocional i física. Vaig perdre tretze quilos en un mes. Em penjava la pell pertot arreu. No tenia ganes de res. Tot el món ha dit sempre que guise bé i encara no he fet ni un ou ferrat. No havia viscut mai sola. No sabia fer ni una factura perquè ell [el seu marit, Xavier Dalfó] m’ho resolia tot. No és únicament la cosa afectiva, sinó la cosa pràctica del dia a dia. M’he trobat molt sola, tot i que les filles m’han ajudat tant com han pogut. De sobte, em vaig dir: has de reaccionar, carai, has de reaccionar. I allò que diuen d’un any de dol és una bestiesa si tu vols, però té un sentit antropològic.

Ara farà just l’any.
—Ara comence a descobrir alguns avantatges d’estar sola. Per a mi és revolucionari, això. Per exemple, que puc fer tot el que em done la gana a qualsevol hora del dia. La malaltia del Xavier va durar dos anys i jo el vaig vetllar de dia i de nit. I ara si vull dinar a les quatre, hi dine i si vull anar al cine, me n’hi vaig. Ara m’acabe d’apuntar a un viatge que pense fer aquest estiu. Això també és molt agradable. Però és la primera vegada que vinc a l’hotel Astoria sense ell i quan he entrat a l’habitació, hòstia que pica! Ha estat molt dur perquè hi havia dos llits i he pensat que ell ja organitzaria tot l’armari perquè era molt ordenat i jo sóc un caos. Et dic una cosa, somric públicament però les amargors van per dintre.

On us heu agafat aquest temps per no enfonsar-vos?
—No t’ho puc contar… Sí que t’ho puc contar perquè és absolutament innocent. Resulta que l’Enrique, un xicot bolivià, va cuidar el meu home com no ho he vist en ma vida. La paciència que hi va posar, l’afecte… Jo em vaig trobar tan malament que quan Xavier va morir li vaig dir, em vols cuidar? No cuidar físicament perquè no ho necessite, afortunadament. Però sí que li dic, hem de buidar el que puguem d’aquesta casa per començar a portar les cosetes imprescindibles de l’Ametlla perquè la biblioteca i els quadres se’ls queda l’ajuntament d’Alcoi i la Universitat d’Alacant es queda tot l’arxiu del meu home. Però la companyia d’aquest xicot ha sigut tan important per mi que no li ho pagaré mai. M’ha fet tanta companyia que ha estat el meu suport. Em dóna ànims, m’escriu correus per dir-me que no m’oblide de les pastilles… és un encant.

Teniu una filla a Barcelona i una a Nova York. Com viviu aquesta distància?
—Ara me n’hi vaig el mes d’abril. Quan el meu home ja estava molt decrèpit, vam fer un Skipe. Quan el va veure es va posar a plorar. Tant ella com el seu home van fer mans i mànigues per viatjar a Barcelona i dir adéu al seu pare. Fa lleig dir-ho així, però aquesta era la idea. I va venir de l’1 al 9 d’abril. El 9 d’abril va agafar el seu pare i li va dir me n’he d’anar. Ell ja no responia a res. Tenia els ulls tancats. La filla es va posar a plorar, li va fer deu mil petons i se’n va anar a Nova York. Aleshores, l’Enrique el va posar a dormir i em va dir: Xavier plora. S’havia adonat de tot. I l’endemà era mort. Va morir sense dolor i com aquell que compleix un desig molt intens i que ho abandona tot.

Fotografia: Prats i Camps

Que escriviu ara?
—Abans de morir el meu home em vaig quedar blocada. Jo, que no m’he blocat en tota la vida perquè escric com una fanàtica. I em deia: no puc escriure, no puc escriure, no puc escriure. Tenia tantes obligacions amb ell i estava tot el dia amunt i avall, i no tenia temps, però quan tinc temps, no sé escriure. I ara, la Gemma Pasqual m’encarrega un llibre juvenil i m’ha vingut una idea al cap i estic cada dia entusiasmada i la novel·la que tinc pensada des d’abans de la malaltia del meu home comença a cristal·litzar. Estic segura que m’hi tornaré a enganxar. I això vol dir un progrés que no té preu.

Tinc molts enemics que consideren que sóc una doneta que escriu novel·les per a tietes

Sou una de les autores més prolífiques de les lletres catalanes, amb una llista inacabable de títols i de gèneres.
—És que escric cada dia. Això els costa d’entendre, als meus adversaris. És que escriu massa, diuen. No, és que un dia que no he escrit és un dia que trobe perdut. Si l’endemà ho esborre tot, ho esborre tot, però jo escric cada dia. Però és que, a més a més, jo publique una novel·la ambiciosa o normal cada tres anys o quatre, però mentrestant he fet una novel·la juvenil, o he fet un conte, o alguna cosa menor. I la paraula ‘menor’ em dol molt, perquè no és menor, és molt major, no tinc cap menyspreu per cap gènere, però sí que és veritat que no hi aboques tant d’esforç com en una novel·la diguem-ne canònica.

Heu deixat anar la paraulaadversaris’.
—En tinc molts. Tinc molts enemics que consideren que sóc una doneta que escriu novel·les per a tietes. Són gent que no m’ha llegit mai. La meua imatge pública és aquesta. I jo dic, qui l’ha divulgada? Un mandarinat que hi ha a Barcelona que diu aquest sí, aquest no… Si ets valenciana o ets mallorquina tens mala peça al teler. Amb algunes excepcions. I si ets dona… M’ha explicat la meua editora de 62 que tot home escriptor que entra al seu despatx, quan ja han parlat del que siga, els pregunta, quina autora t’agrada més? Ah, no sé, no les he llegides. El 90% dels homes no ens llegeixen. Vol dir que aquells prejudicis i aquelles manies tradicionals de la societat patriarcal estan ocultes, no són explicitades però hi són. No queda bé, ni dir-ho ni pensar-ho, però jo crec que és en el subconscient.

De qui parleu quan dieu mandarinat?
—Hi ha un mica de tot. Un grup de gent molt reduït que diuen això sí i això no. I així ha anat des que jo escric. I com se’ls ataca? De cap manera. Intentant fer-ho bé, intentant que et llegisquen. I com que jo de culs no en sé llepar… La Maria Aurèlia Capmany em va dir un dia: Isabel, és que si mai et decideixes a llepar culs, t’equivoques de cul…. Però pensa que, arran del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, hi ha hagut articles publicats en el meu diari dient que quina frivolitat donar-me’l a mi.

Com us els preneu, aquests comentaris?
—Fatal! Fatal! Fatal! Els meus amics em diuen que és perquè tots ells es moren d’enveja perquè tinc públic. I és cert, he estat best-seller, però he estat aquí dalt i ara sóc en davallada total.

Heu estat de les poques persones que ha pogut viure de la literatura, però les coses han canviat. Com ho viviu?
—Ara ja no. Jo he tingut un moment en què m’he comprat una casa a l’Ametlla, he pogut fer viatges i ara he baixat en picat. Ho lamente, però és llei de vida. No pots ser sempre aquí dalt. Puges i baixes. El penúltim llibre, que és L’amant de Picasso, me’l va editar Bromera i va ser un fracàs estrepitós. I això que Bromera va posar-hi tots els seus esforços. Jo crec que és un llibre que no està malament, però no vaig vendre. Sóc en la davallada, tinc setanta-tres anys, he triomfat uns anys i ara ja no. I és llei de vida. De la mateixa manera que sorgeix una generació que ho fa molt bé i de mica en mica ens apartaran als que tenim la meua edat. La vida és això.

El Premi d’Honor és un reconeixement a la trajectòria, ja us fan homenatges. Com prova?
—Tinc el convenciment que només me’l poden donar en tant que sóc vella. Jo sé que el meu nom ja va sonar fa set o vuit o deu anys i que algú va dir és massa jove. Un premi a la trajectòria només te’l poden donar si ets vella. I també el rep com a valenciana i com a dona perquè s’han adonat que només hi ha quatre dones i jo sóc la cinquena. També ha de ser de la perifèria. L’any passat mallorquina, enguany una valenciana. Aquestes coses biològiques han pesat en l’ànim del jurat. Però també sé que és un aplaudiment del món lector que m’ha donat molts ànims, m’ha donat una embranzida.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]