Isabel Alonso, portaveu de l'associació Dret a Morir Dignament. Foto: Assumpta Orodea.

Avui s’aprova la proposta de despenalització de l’eutanàsia al Parlament de Catalunya. És una proposta col·lectiva, ‘molt unitària’, que agrupa del PSC a la CUP passant per Junts pel Sí i CSQP. L’aprovació del document és important però, alhora, és només un primer pas per a canviar la legislació en la línia dels països més avançats en aquest àmbit. Després del sí del parlament, el debat sobre l’eutanàsia passarà al congrés espanyol, on el canvi de posició del PSOE en el seu congrés de juny podria ser determinant.

Parlem amb Isabel Alonso, portaveu de l’associació Dret a Morir Dignament a Catalunya, de la importància de la votació d’avui al parlament, de com pot alleugerir el sofriment dels malalts, i dels països del nostre entorn que són referència en la legislació de l’eutanàsia. Alonso enfoca la qüestió com l’assoliment d’un dret, ‘no pas una obligació’, que ha de dotar de més llibertat i autonomia els ciutadans.

—Per què és important la votació d’avui?
—Perquè és la primera vegada que el Parlament de Catalunya envia una proposta de despenalització al congrés dels diputats. S’havia proposat dues vegades, per part de partits com Esquerra Republicana i Iniciativa, però s’havia perdut la votació per un marge molt petit de vots. Aquesta vegada, com que és una proposta conjunta dels grups parlamentaris de Junts pel Sí, PSC, Catalunya Sí Que Es Pot i la CUP, ja sumen una majoria àmplia de la cambra. Això significa que el congrés haurà de discutir, obligatòriament, aquesta proposta del parlament.

—Quina esperança teniu que prosperi una vegada al congrés espanyol?
—Tenim esperança, pensem que té possibilitats. La proposta de Podem de despenalitzar l’eutanàsia no es va prendre en consideració per l’abstenció del PSOE, que va argumentar que no s’havia proposat de manera unitària. Però aquesta proposta és molt unitària. Hi ha el PSC i, fins i tot la CUP, que no és gaire amiga de demanar coses al congrés dels diputats. Creiem que Ciutadans s’abstindrà i que el PP hi votarà en contra, però nosaltres hem parlat amb tots els grups polítics. A més, el PSOE, últimament, fa senyals que tindrà una posició més clara en aquest àmbit. El juny, amb la nova direcció, va decidir de donar suport clarament a la despenalització de l’eutanàsia.

—Com canviarà la vida dels ciutadans, aquesta proposta?
—Més llibertat a l’hora de morir-se. Morir-se dignament és morir-se d’acord amb els teus principis. És viure dignament l’últim procés de la teva vida, perquè el procés de mort és l’últim procés de la vida. Si considerem que els éssers humans tenim dret de viure amb dignitat, també podrem viure amb dignitat aquest procés. És sumar drets als drets que ja tenim en relació amb el moment de la mort i donar més seguretat jurídica als professionals de la medicina, que tindrien uns paràmetres clars. Les persones que volguessin fer ús d’aquest dret no haurien de tenir una mort en clandestinitat o en solitud, com passa avui dia. Disminuiria molt el dolor.

—Parleu d’un ‘dret’.
—Un dret no és una obligació. Si una persona, pels seus principis religiosos o ètics, pensa que no és adequat de fer-ne ús, no passa res. És com el matrimoni entre persones del mateix sexe o la interrupció voluntària de l’embaràs. Augmenta la llibertat de les persones que volen acollir-s’hi. Darrerament, als mitjans ja hem anat veient com els malalts d’ELA demanen aquest dret, o gent que no vol viure fins al final tot el procés de la seva malaltia.

Hi ha gent que demana que no se la tracti en contra de la seva voluntat.
—La medicina ha avançat moltíssim, i això és perfecte, però en aquest avenç, moltes vegades, també s’han allargat molt els processos de mort. Sovint, es mor de manera molt tecnificada, i moltes persones no ho voldrien. Parlem d’un dret de la llibertat individual. A Catalunya, des de la llei d’autonomia del pacient, tenim dret de renunciar als tractaments i als suports vitals, però moltes vegades, quan arriba el moment de la veritat, el pacient es troba amb metges que no volen complir la llei.

—Em podríeu posar un exemple?
—Com que l’ELA és una paràlisi progressiva, moltes vegades, als malalts d’ELA se’ls posa un respirador artificial perquè puguin continuar respirant. Se’ls allarga la vida, però a la pràctica això significa allargar el procés de mort i el patiment.

—Quins països heu agafat d’exemple?
—A Europa, tenen lleis d’eutanàsia i suïcidi assistit Bèlgica (2002), Holanda (2001) i Luxemburg (2007). També Suïssa, que és un cas molt especial perquè l’eutanàsia no està legalitzada però sí que ho està l’ajuda al suïcidi a petició de la persona i per motius altruistes. És un cas molt conegut perquè hi ha una organització que ajuda estrangers, britànics o alemanys, per exemple, que no tenen aquest dret encara als seus països. Als Estats Units, set estats tenen legalitzada l’ajuda al suïcidi: el primer va ser Oregon, el 1987, i després van venir Califòrnia, Nou Mèxic, Wisconsin, etc. El Quebec va tenir-la abans que el Canadà, que la té des del 2015.

—A Europa, doncs, són pocs països.
—A Europa en són quatre, però si ens fixem en la cronologia, veiem que és un dret que s’anirà adquirint. La qüestió és que, com més triguin els països a legislar sobre això, més persones es moriran malament, o diferent, de com volen morir-se. De fet, ara organitzem una trobada al Parlament Europeu per a fer evident aquesta diferència de drets davant la mort que hi ha entre els ciutadans europeus. N’hi ha que tenen drets que uns altres no tenim encara.

—Quins suports teniu fora del parlament?
—S’han fet enquestes en l’àmbit de l’estat espanyol que diuen que hi ha un suport de més del 80% de la població. I només un 7% hi està en contra. Aquest 7% , doncs, té segrestada la llibertat de la resta de persones. Entre els votants del PP, n’hi ha un 66% que hi està a favor; entre els catòlics practicants, és un 55%, i el percentatge creix entre els no practicants. La societat, des de casos com el de Ramón Sampedro, ho té claríssim.

—Hi ha altres casos més recents, amb aquest impacte?
—És molt significatiu el de José Antonio Arrabal. Va deixar un vídeo explicant que s’havia suïcidat. Ho va haver de fer sol, amb la família fora de casa i en llocs públics perquè no poguessin ser perseguits per la justícia, i havent deixat una carta al jutge. A Holanda, s’hauria mort agafant la mà a la seva dona i els seus fills. També han tingut repercussió els casos de Laura Rodríguez, malalta d’ELA, i el de Luis de Marcos, amb esclerosi múltiple.

—En una Catalunya independent, seria urgent legislar per despenalitzar l’eutanàsia?
—Sí, i tant.

—Seria més fàcil que es fes en aquest supòsit?
—D’acord amb la composició del parlament, hem de suposar que sí. Els partits independentistes ens diuen que, en una Catalunya independent, seríem més a prop de tenir una llei pròpia, no hauríem d’esperar a una despenalització i el Codi Penal de Catalunya ja contindria tots els drets. Ara bé, nosaltres tenim persones de totes les opinions, a l’associació i, per tant, hem decidit que no prendrem posició en aquest àmbit.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]