Finalment, la pregunta és diferent: la forma verbal és 'Voleu' i no pas 'Vol'.

‘Voleu que Catalunya sigui un estat en forma de república?’

Què ha passat? Com és que finalment la pregunta del referèndum fa servir la segona persona del plural (‘Voleu’) i no la tercera del singular (‘Vol’)? Com és que s’ha canviat el tractament de vostè pel de vós o vosaltres? Ha estat una decisió del president? És probable. Carles Puigdemont és fill d’Amer, és de poble. I als pobles i a les ciutats mitjanes (de tots els Països Catalans), el tractament de vós no s’ha perdut. Ha reculat però no s’ha perdut. També és probable que hi hagi influït aquest article del catedràtic de la UAB Jaume Medina, publicat a Núvol el 8 de maig proppassat. L’autor hi deia que no entenia per què la pregunta havia de ser ‘Vol que Catalunya esdevingui una República independent?’ i, en canvi, en occità, ‘Voletz que Catalonha vengue ua republica independenta?’. Es demanava per què en dues llengües tan semblants es feien servir tractaments personals diferents (el de vostè en català, el de vós en occità). La conclusió de Medina era clara: ‘Segurament que és perquè en el cas del català es tradueix directament del castellà.’

Però Puigdemont, a més de ser de poble, és un home que ha llegit i llegeix autors catalans, i que té sensibilitat lingüística. I sap que el tractament de vós no tan sols era normal al carrer, sinó també en la literatura fins a mitjan segle XX. I no parlem pas de texts cultes, ni de bon tros: ho veiem, per exemple, en els diàlegs de les Rondalles d’Enric Valor, o en les d’Antoni M. Alcover, o en les traduccions de Carner. Ho trobem en documents tan personals com les cartes. Per exemple, en una carta de Joan Crexells a Carles Riba del 1922, li diu: ‘Com esteu respecte al vostre projecte d’anar a Munich?’ I Riba li respon, dies més tard: ‘Munich és molt lluny. Pagueu l’haver anat a Alemanya i enyoreu-vos.’ Eren amics, com es pot veure pel to, i es tractaven de vós, si més no per carta.

Entre els lingüistes fonamentals del català, no hi ha discussió sobre aquesta qüestió.el dia abans de l’anunci de Puigdemont, el doctor Gabriel Bibiloni ens recordava a Twitter unes paraules de Pompeu Fabra, escrites en una de les seves converses filològiques: ‘Ja seria hora que comencéssim a preocupar-nos de bandejar [el tractament de vostè] dels nostres documents oficials.’ I Joan Coromines diu, en el seu diccionari etimològic: ‘Vostè és un tractament cerimoniós, de vegades fred i distant.’

En resum, el tractament de tu es fa servir en les relacions directes, simètriques, sense cap distinció ni deferència (de tu a tu). Entre la gent que es tracta de tu hi ha una franquesa total. El vós és el tractament de les relacions de respecte cordial, però sense distanciament ni gens de cerimònia. En canvi, el tractament de vostè manifesta una relació més freda i distant. És un tracte per a marcar distàncies. Per això abans, als pobles, hom deia que només tractava de vostè el mestre, el capellà, el metge i el guàrdia civil.

Segons que sembla, ja abans del segle XX la burgesia barcelonina havia començat a emprar vostè en el lloc que corresponia a vós, com també havia començat a fer servir i escampar mots com ara papà i mamà (prèviament, papa i mama), iaia, tiet i tieta, que han acabat arraconant les designacions tradicionals (pare, mare, àvia, oncle, tia). Però l’ús invasiu de vostè va agafar embranzida a la segona meitat del segle XX, sobretot en les àrees urbanes.

Quan Josep Tarradellas va tornar de l’exili, el 1977, feia servir amb tota naturalitat el vós, que era general als anys trenta. Amb la Generalitat recuperada, aquest va ser el tractament habitual de l’administració. A començament dels anys 1980, es publica el primer Curs de llenguatge administratiu, de Carles Duarte (editorial Teide), que diu: ‘El tractament de vós el podem considerar normal dins el llenguatge administratiu […]; en general, estableix un sistema de relacions més equilibrat, per tal com, al costat d’un clar sentit respectuós, hi trobem una evident cordialitat.’

El tractament de vós i d’un genèric vosaltres també és corrent als mitjans de comunicació d’abans de TV3, és a dir, Ràdio 4, TVE-Catalunya, l’Avui, Serra d’Or… Però tot això canvia amb l’ús general de vostè en la nova televisió i, de retruc, en la resta de mitjans orals i escrits. Aquest ús pràcticament únic i prolongat als mitjans va influir, sens dubte, en la formulació de la pregunta en la consulta del 9 de novembre de 2014: ‘Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?’

I ara, tres anys més tard, la pregunta ha ‘recuperat’ el vós que no s’havia d’haver perdut. A hores d’ara, a algú, aquest tractament, li pot semblar artificiós, forçat. Les paraules i els usos lingüístics semblen forçats quan no els hem sentits mai, però deixen de semblar-ho quan se’ns fan presents un dia i un altre. Això ja ens ha passat. Fa anys ens semblaven forçats menys, entrepà, bústia, pastisseria, perruqueria, Ferran, Carles… I ara no ens ho semblen gens. Per tant, si els mitjans ho volguessin, podrien canviar el tractament al públic general demà mateix. Podrien canviar aquest vostè tan fred i cerimoniós per un vós o vosaltres natural i cordial. Deixaríem de sentir «Imaginin-se» i sentiríem «Imagineu-vos»; o foragitaríem l’enrevessat «Tradueixin-lo» i recuperaríem l’amable «Traduïu-lo»; o, encara, evitaríem l’envitricollat «Facin-se’n càrrec» en favor del suau «Feu-vos-en càrrec».

En definitiva, no hi ha res irreversible. Quan ens aclapara el pessimisme perquè constatem la degradació de la llengua, l’aproximació accelerada al castellà, hem de pensar que no hi ha res inevitable ni irreversible. No ens hi hem de resignar. Això sí, per a revertir aquest fenomen cal determinació, compromís, voluntat. Del president i de tothom.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]