20.02.2021 - 21:50
ERC i JxCat es van reunir divendres i tots dos partits confirmaven que, malgrat la batussa de la campanya, la trobada va ser positiva. No serà fàcil que arribin a un acord per les divergències que mantenen, però semblen condemnats a entendre’s o a precipitar una repetició electoral. Perquè si ERC no arriba a cap pacte amb el PSC, com assegura el partit, qualsevol altre acord hauria de bastir-se sobre l’entesa entre les dues grans forces independentistes, fins i tot en la hipòtesi que Junts no entrés al govern. Curiosament, els dos socis de l’executiu es van reunir primer amb la CUP, a qui coincideixen que volen a l’acord. Però la resposta policíaca a les protestes contra l’empresonament del raper Pablo Hasel, i el cop al cap que va rebre el diputat electe Dani Cornellà divendres a la nit a Girona, eleven encara més el preu d’una possible entrada dels anticapitalistes a l’executiu, malgrat que els dos socis actuals admetin que cal revisar el model policíac i apuntin a possibles males pràctiques del cos.
El malestar als Mossos d’Esquadra també s’ha incrementat a mesura que JxCat s’ha anat desmarcant de les actuacions policíaques, incloent-hi el conseller Miquel Sàmper, que demanava una revisió urgent del model d’ordre públic al parlament. Tots els sindicats policíacs s’han unit per reclamar una reunió amb el conseller en un moment en què els ànims dins els Mossos estan molt crispats. La flama d’Urquinaona reviu a carrers d’arreu del país amb la guspira de l’empresonament del raper, però pren cos amb la brasa d’un futur desesperançador per als joves (amb l’atur fregant el 40% entre els que tenen entre setze i vint-i-cinc anys, a Catalunya), la crisi social i econòmica generalitzada, el trencament de les relacions socials per la pandèmia, les regressions democràtiques i la repressió que no cessa, i una desafecció política disparada. D’aquí, potser, que el 14-F registrés una abstenció rècord. Que la baixada de la participació no es pot deure tan sols als efectes del coronavirus ho sembla indicar, també, el creixement del vot en blanc, que gairebé s’ha doblat (ha passat del 0,44% al 0,84%), i del nul (del 0,37% a l’1,43%).
Aquesta realitat no es pot deslligar d’una de les preocupacions que han compartit els partits independentistes, la necessitat de guanyar més legitimitat interna després del final abrupte de l’octubre del 2017. L’independentisme ha arribat per primera vegada al 51% dels vots i hi haurà més diputats independentistes que mai a l’hemicicle. La premsa internacional ha llegit així els resultats del 14-F i encara es pot complementar amb una anàlisi més detallada de les dades. El vot no independentista (incloent-hi el dels comuns) supera la meitat dels sufragis en un centenar de municipis, com retrata aquest interessant mapa de VilaWeb. Sobretot són ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona, la costa tarragonina i la Vall d’Aran, però a la gran majoria s’hi repeteix el patró que el vot unionista ha anat perdent alguns punts d’ençà de les eleccions catalanes del 2015. A més, n’hi ha una trentena de nous on l’independentisme ha passat a ser majoritari.
Si posem el focus als municipis amb menys independentistes de l’àrea metropolitana de Barcelona, especialment rellevant per l’alt nombre de població que hi resideix, veurem un altre esquema compartit: ERC es consolida com a segona força, aquesta vegada darrere el PSC, i manté uns suports força estables (hi guanya alguna dècima o punt), i JxCat bascula entre la quarta i la sisena força, amb una base electoral també molt estable (tot i que hi perd alguna dècima o punt, que sembla traslladar-se al PDECat). La CUP acostuma a mantenir-se al setè o vuitè lloc, i també hi guanya algunes dècimes. A més, són municipis on l’abstenció ha estat especialment elevada. I malgrat tot, la presència de l’independentisme i, particularment d’ERC, es consolida.
Les causes de la penetració d’ERC a l’àrea metropolitana són diverses i s’expliquen per una estratègia que ve de lluny. Però potser la pregunta a respondre ara seria si l’independentisme ha aconseguit fer-s’hi un forat a conseqüència dels efectes del conflicte o per una tàctica més pactista i dialogada. I tot sembla indicar que ha estat la confrontació de la legislatura del 2015-2017 i la repressió posterior la que pot haver empès aquest creixement, que és lent, però alhora sostingut, i que l’estratègia d’ERC a Madrid hi ha impactat poc. Dos exemples. L’Hospitalet de Llobregat: el 2015 JxSí va aconseguir el 18,91% dels vots i la CUP el 5,97% (el 24,88% en total). El 2017, ERC tenia el 15,16%, JxCat el 7,87% i la CUP el 2,77% (el 25,80% en total). Aquestes eleccions, amb una distribució de vot similar a la de fa tres anys, han arribat al 27,27%, sumant-hi el PDECat. Santa Coloma de Gramenet: els independentistes van arribar al 19,20% el 2015, al 20,99% el 2017 i al 23,65% diumenge passat. Són tan sols dues de les grans ciutats on l’independentisme és molt lluny de ser majoritari, però hi ha una tímida tendència a l’alça que es repeteix, amb Esquerra plantada al podi com a segona força. Una posició que dóna més rellevància als seus moviments. És en municipis com aquests on l’independentisme es juga més la legitimitat interna i caldrà estar al cas de com hi impacta l’estratègia que segueixin els partits independentistes a partir d’ara, si aconsegueixen pactar-la abans.
“Ha de ser la legislatura de preparació d’un nou referèndum”, afirmava Pere Aragonès al consell nacional d’ERC de divendres. Les negociacions diran si el mandat que ve és d’acumulació de forces, com proposa ERC, o si un possible acord amb JxCat i la CUP implicarà que la superació del 50% dels vots influeixi en el projecte per al mandat, més enllà de la reivindicació conjunta de l’amnistia. Esquerra marca els temps dins aquest bloc des de diumenge: va obrir les converses amb els partits independentistes (primer amb la CUP, després amb JxCat) i encara s’ha de reunir amb els comuns després d’una setmana de ressaca postelectoral. Com que l’ordre de les converses era especialment indicatiu aquesta vegada, no és menor que, al final, la primera reunió que han mantingut els comuns hagi estat amb el PSC. Un mirall imperfecte de Madrid al parlament, ara que les relacions dels socis al govern espanyol estan més desgastades que mai. Són tan sols el principi d’uns contactes que es poden allargar unes quantes setmanes més.
