Podríem imaginar-nos que uns jutges han examinat de manera imparcial l’actuació de tres persones i s’han limitat a aplicar la llei. Però una llei és imprescindible que siga la mateixa per a tothom i, per tant, que castigue de la mateixa manera tothom qui no la complesca. I quina explicació té que Mas, Rigau i Ortega siguen declarats culpables, diuen que per haver desobeït una ordre del Constitucional, mentre que mai ningú no ha castigat les altres documentades desobediències al mateix tribunal –com per exemple les vint-i-sis ocasions en què el govern espanyol s’ha negat a aplicar sentències favorables a la Generalitat de Catalunya?

Malgrat això, podríem fer veure que tres ciutadans han estat jutjats per un tribunal normal i corrent, preocupat només pel compliment de la llei. Però com explicaríem aleshores que la junta de fiscals de sala de Madrid obligàs la junta de fiscals del TSJC a emprendre una acció penal que ells deien que era inexistent? La cosa va acabar, ni més ni menys, amb la dimissió del fiscal general de l’estat, i això deixava entendre que el govern, l’executiu, s’hi havia immiscit d’una manera intolerable, violant la separació de poders i violentant el poder judicial.

I encara, si ho voleu, podríem fer veure que parlem d’un judici normal, d’aquells que es fan en els països normals. Però aleshores com explicaríem que el fet objecte de persecució és una urna i les paperetes que hi vam dipositar  2.344.828 ciutadans, amb plena llibertat i consciència del que fèiem? En quin país que es diga democràtic es perseguiria l’exercici de la democràcia?

No fem veure res, doncs, i mirem la realitat fit a fit. Quan passen els anys serà una evidència històrica indiscutible que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’estatut de Catalunya va ser un colp d’estat, perquè trencava l’equilibri constitucional entre el vot del parlament i el referèndum dels ciutadans. I ningú no dubtarà que allí començà el procés de separació entre els dos estats. Quan passen els anys ningú no discutirà que el 9-N va ser el dia, el primer dia, en què Catalunya va actuar com una nació sobirana i Espanya com un estat fallit. I que aquell èxit espectacular va desencadenar la fase final del procés d’independència. I quan passen molts anys algú explicarà que, si és que encara quedava cap fil per a provar de recompondre res, l’estat espanyol el va trencar amb una sentència impossible de reparar. Era un dilluns tretze de març. Exactament ahir.

 


[Bon dia] · Anit VilaWeb va publicar, en exclusiva, aquests documents que són els que acrediten quina era l’estratègia de pressió de l’estat espanyol contra els membres de la Comissió Venècia. Com que els documents publicats són els originals no hi ha massa res més que afegir. S’hi poden llegir amb tota claredat les seues intencions i, sobretot, podem entendre perfectament les seues pors. Que jo diria que estan pujant a nivells desconeguts fins la setmana passada.

· Romaric Godin és, molt probablement, el periodista estranger que avui sap més de Catalunya i el procés d’independència. Els seus articles a La Tribune són de lectura obligatòria i ahir es va mostrar especialment agut: ‘ L’idée est de forcer les Indépendantistes à choisir entre l’état de droit espagnol et leurs convictions. Mais cette stratégie semble de plus en plus limitée : les Indépendantistes apparaissent en effet déterminées à aller jusqu’au bout sans se laisser impressionnés par la « guérilla judiciaire ». Dès lors, la responsabilité s’inverse et Madrid doit décider soit de laisser faire le référendum unilatéral et donc de prendre le risque d’une sécession « légitimée » par les urnes, soit d’empêcher ce vote, mais en ayant recours à l’état d’exception, avec tous les dangers qu’un tel chemin suppose’.

· Vicent Sanchis és el nou director de TV3 des d’ahir. Vicent és una persona que no sol deixar ningú indiferent i per tant les reaccions al seu nomenament no són massa sorprenents. Especialment no ho estat, sobretot, les de, diguem-ne. els seus contraris. I en aquest sentit vull dir que em sembla poc edificant l’intent que alguns han fet de reduir dècades d’exercici de la professió periodística a un parell de frases tretes de context.


 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]