Hong Kong o com la granota aprèn a sortir de l’aigua

Parla sense embuts. Jason Y Ng veu molt clar qui és, quin paper fa al seu país, Hong Kong, i quin fa al món. Ha calculat amb ull de falcó el missatge que ha de difondre i com l’ha de difondre, i ho fa amb la gràcia i amb l’habilitat, malgrat tot, de traspuar transparència i sinceritat. És incansablement didàctic i militant. Sap quin to ha de fer servir, quines bromes, on ha de lluir principis i on ha d’adduir pragmatisme per pinçar el cervell de l’auditori. I no és cap líder (ell mateix se’n desmarca) ni cap protagonista. És, si ho voleu, un patriota amb l’estratègia clara i que s’hi aboca per convicció. Un activista, vaja.

Ha vingut a Barcelona per veure’s amb Jordi Cuixart a la presó i per fer una conferència organitzada per Òmnium i el CCCB. ‘Hong Kong: experiències de protesta i desobediència civil no violenta’. La sala on la pronuncia no és gran, però s’omple de gom a gom. Les dues primeres files són reservades a invitacions d’Òmnium. Hi ha el vice-president, Marcel Mauri, i el filòsof Xavier Antich. I, lluny d’això, al fons de l’auditori, el diputat republicà Ruben Wagensberg. La conferència serà en anglès però no hi ha gaire gent que dugui els auriculars de la traducció simultània. Molts joves, molts ex-alumnes d’EGB, poca gent gran.

El presenta Manel Ollé, professor de la UPF expert en la Xina moderna i contemporània, que ens traça el perímetre brevíssimament. L’orador és escriptor, activista i advocat i molt ‘compromès amb la defensa dels drets civils i les llibertats a Hong Kong’. És de l’any setanta i pertany a la generació de fills d’aquells qui es van exiliar per curar-se en salut de la repressió. Per això va créixer entre Trieste, el Canadà i els Estats Units, i tant ha viscut la lluita perquè el país deixés de ser una colònia britànica com la progressiva traducció política de la presa de consciència que Hong Kong és, tal vegada, una cosa ben diferent de la Xina. El 2005 va retornar a la península.

Ng saluda amb aquest captatio benevolentiae nostrat de dir bon vespre, perdoneu-me el català, prometo que n’aprendré. El títol de la conferència ja ho advertia, però de seguida confirma que ni tan sols n’esmentarà el pretext –la nova edició en castellà del seu llibre No City for Slow Men (‘[Hong Kong] no és ciutat per a lents’), on explora les desigualtats de la regió–, sinó que, amb perfil propi, resumirà què hi ha passat aquests darrers anys i aquests darrers mesos. I comença dient que un Cuixart fort i sa, ‘mentalment i físicament’, l’ha inspirat, i amb això basteix la primera arcada d’un pont que s’anirà construint amb la respiració de la sala tota l’estona, quasi en silenci, fins que al final en reprendrà el fil obertament: la connexió entre Hong Kong i Catalunya.

‘Imagineu-vos que teniu cinquanta minuts per a resumir què passa a Catalunya.’ Us en sortiríeu? Doncs això provarà de fer ell. Hong Kong, explica, és l’àrea més densa del món, i també la ciutat més cara. Un lloc frenètic i ple de veïns que hi viuen com sardines i que, arreu, la gent etiqueta de ‘negociants, compradors, consumistes i políticament apàtics’. Però l’últim atribut es trenca amb un procés que Ng explica servint-se de quatre dates. La primera, el 1997, quan els britànics ‘van retornar’ Hong Kong a la Xina. ‘El dia abans de tornar a ser xinesos i l’endemà van ser dies exactament iguals. Era un dia molt esperat’, però al paisatge de la gent no va canviar-hi res. ‘No vam veure tancs ni l’exèrcit d’alliberament xinès, res.’

Ng ho situa com la primera pedra del desencantament. La reannexió es va fer amb el lema ‘un país, dos sistemes.’ Amb un pacte que deia, si fa no fa: el socialisme xinès no s’estendrà a Hong Kong, que continuarà amb el capitalisme britànic durant cinquanta anys (fins el 2047) i, així, tindrà els drets i llibertats fonamentals propis d’una democràcia liberal i disposarà d’un sistema jurídic propi que vetllarà pel compliment de la llei bàsica que estableix tot això que dèiem.

Però tot va canviar amb la segona data, el 2012, quan Xi Jinping va ser nomenat president de la Xina. ‘Allò que va originar el seu mandat –diu Ng– ho resumim amb la metàfora de la granota bullent.’ Va començar la repressió contra activistes, professors, periodistes, editors. ‘Les llibertats protegides per la Llei Bàsica s’erosionaven lentament.’ El cantonès, la variant del xinès que es parla a Hong Kong, era a poc a poc rellevat pel mandarí. ‘La llengua del carrer canviava. I tot això ens va neguitejar.’ Els hongkonguesos eren una granota en una cassola plena d’aigua, i si algú n’anava apujant gradualment la temperatura acabarien cuits i morts sense haver-se’n adonat. I Xi tenia la destresa per a fer-ho.

La cosa va esclatar amb el Moviment dels Paraigües la tardor de l’any 2014, quan tot de manifestants van ocupar els carrers de la ciutat durant setanta-nou dies exigint a la Xina de poder triar els seus dirigents. ‘La granota va aprendre a sortir de l’aigua.’ Però no ho van aconseguir, i encara ara mana un executiu satèl·lit de Pequín, presidit per Carrie Lam. Cinc anys de frustració van desembocar en el març de l’any passat, quan el govern, ‘per impressionar’ i mostrar obediència a la Xina, va impulsar una Llei d’Extradició que permetia d’extradir hongkonguesos a la República Popular. I ells ho van interpretar com una potencial exposició a la repressió xinesa. Les protestes van fer que Lam retirés la polèmica llei, però la gent va continuar al carrer. ‘Quan viatjo, tothom em demana: ja heu aconseguit allò que volíeu; per què no plegueu veles i us n’aneu cap a casa? O: sou xinesos, assumiu-ho i acostumeu-vos-hi.’ Ng respon que si han arribat fins aquí és perquè, en tot aquest temps, han calibrat  del tot la importància de la seva manera de viure.

D’aleshores ençà, els manifestants han mantingut la resistència no violenta. I és aquí que Ng ens ofereix una classe magistral mig encoberta: què pot aprendre l’independentisme català de la lluita hongkonguesa. Si el moviment d’allà se n’ha sortit, diu, és perquè han après dels errors del 2014. ‘Ara som un moviment sense líders ni cares visibles, perquè vam entendre que si en tens, el govern els arresta i s’acaba la mobilització.’ Cita Bruce Lee i el seu famós monòleg: ‘Sigues aigua, amic meu.’ ‘Vam veure que havíem de ser més fluids.’ I il·lustra com resoldre les discrepàncies internes. ‘Ens vam enfrontar i vam acordar de no criticar-nos. […] Pensàvem coses diferents: uns justificaven que es cremessin coses, uns altres no; uns deien que les protestes cercaven un objectiu, uns altres en deien un altre…’

I, en aquest context, els avenços tecnològics han estat crucials. ‘Vam fer votacions virtuals i vam acordar cinc punts com a reivindicacions’: la retirada de la llei d’extradició, no fer servir el mot ‘revolta’ per a referir-se a les protestes, investigar l’actuació policíaca contra els manifestants, alliberar tots els detinguts per les protestes i aplicar el sufragi universal perquè els hongkonguesos escullin els seus dirigents, la reivindicació estrella del 2014.

Acaba amb tres consells. El primer, tenir present que l’aliat més important és la comunitat internacional i fer-hi pressió. El segon, aprendre a simplificar el missatge. I el tercer, ser creatius, ‘perquè si no ets creatiu, deixes de sortir als diaris’ i perds el teu minut de glòria. La proposta de Jason Y Ng és anar a totes per difondre un relat que faci reaccionar la resta del món, i per això hi adapta el seu discurs. Quan el públic li demana ‘per què tots els independentistes del món no unifiquem programa i així guanyem força a escala internacional?’, ell diu: ‘Per això sóc aquí.’ Quan el públic li demana ‘què consideres violència?’, ell respon, si fa no fa: ‘Allò que ho consideri un reporter del New York Times, perquè és a qui haig de convèncer, i per tant diré que cremar un contenidor és violent.’ Ng va al gra perquè està convençut que és l’única manera de sortir-se’n. I, d’acord o no, la visió il·lumina.