Història d’una bufanda perduda

Divendres passat al matí, a punt de sortir de casa. Em poso l’abric, em creuo la bossa a l’espatlla, vaig cap a agafar la bufanda… però la bufanda no hi és. Regiro tots els racons, no apareix enlloc. Merda, em devia caure ahir a la nit pel carrer, quan em vaig començar a treure capes de roba que em sobraven i a penjar-les de la nansa de la bossa. Desastre, em dic. Era una bufanda especial, me l’havia feta la mare, era un dels records que en tenia. Em maleeixo, però he de marxar de pressa. Passo el dia amunt i avall, l’he donada per perduda. L’endemà em llevo i encara estic rabiosa amb mi. I penso que potser no és perduda del tot, que, de fet, encara no he fet res per mirar de recuperar-la. Decideixo provar sort amb un ‘Es busca’ i penjo un text a les xarxes socials explicant quan l’he perduda, on, i el valor impagable amb diners que té. Potser algú la té i em llegeix. Qui sap. No hi perdo res intentant-ho.

Aquest article es titula ‘Història d’una bufanda perduda’, però, ben mirat, no vull parlar de la bufanda, sinó de l’enrenou que ha desfermat la cerca desesperada que vaig fer per les xarxes. Perquè m’ha emocionat de veure que centenars de persones que no conec de res han volgut donar-me un cop de mà compartint el post i m’han desitjat sort i m’han donat ànims. Gent que no sap res de mi. Per poca sang que tinguis, això et commou.

Emociona llegir la Cecília, que no sé qui és, però que dedica una estona a escriure’m un missatge perquè ha estat en el meu lloc i vol donar-me coratge. I l’Eva, que resulta que la història li inspira un article. I la Laia, que m’escriu per dir-me que no em coneix però que ha vist el post i l’ha compartit i que espera de tot cor que trobi la bufanda. I el Jaume, que diu que no l’ha trobada, però que m’envia una cançó que va fer arran d’una altra bufanda perduda, ni que sigui per fer-me companyia. I la Daniela, que sense conèixer-me absolutament de res diu que ha sortit amb la seva filla a veure si trobava la bufanda (aquí em brillen els ulls): sense èxit, però que si no la trobo, ella me’n fa una altra. I la Mireia, que tampoc no conec, i que m’escriu perquè ha vist el post i l’ha compartit, que li va passar igual i es va sentir molt desolada. Un ‘espero que la trobis, molta sort’ d’un altre desconegut. I l’Akesha, que explica que va empaperar els carrers per poder recuperar una bufanda que li havia fet l’àvia i va tenir la sort de recuperar-la. Coi, en algun lloc hi deu haver un cementiri enorme de bufandes perdudes. Més paraules boniques de persones que no sé qui són. I la Bicha, que comparteix el post perquè si el Facebook té cap utilitat, deu ser aquesta, i que m’entén perquè no es tracta de ser materialista sinó de l’ànima que tenen alguns objectes. I tant de bo la trobis, tu a qui puc entendre encara que no et conegui de res.

Desconeguts que diuen: ‘Vinga, va, busquem-la, entre tots segur que la trobem.’ I l’Aitor, que m’escriu un correu dient que s’ha assabentat de la meva cerca pel seu company de pis, que ho ha vist a Twitter, i que li he remogut tants records que vol donar-me un cop de mà. I el Nil, que diu que al restaurant on treballa hi han deixat una bufanda semblant, que vés a saber. Ep, primera possible pista! Però no hi poso gaires esperances, el bar no es troba en el recorregut que vaig fer quan la vaig perdre. Hores després me n’envia una foto. No, no és la meva, però moltes gràcies pel cop de mà. ‘De res, ens hem d’ajudar entre tots’, em respon. I somric a la pantalla, malgrat la decepció de continuar sense la bufanda. ‘Ostres, ho sento’, em diu un amic quan li explico que la bufanda del bar no era la meva. No passa res, responc, és tan bonic tot això que estan fent totes aquestes persones que no em posa trista. Continuar confiant en la humanitat, em fa veure la Khirana, que tampoc no conec.

‘Com m’agradaria que la trobessis’, diu la Lola. ‘If anyone finds this, could they tell her’, diu el Raoul. ‘Esta bufanda tiene muchísimo valor sentimental. Si alguien la encuentra, por favor, avisad’, diu la Susana. ‘Espero de debò que aquesta noia trobi la bufanda que li va fer la seva mare’, diu la Mireia. ‘Trobem la bufanda de la Bel!’, crida l’Olga. I la Laura, el Pere, la Marta i el David, que fan una empenta als ‘retweets’. Com la Carla, la Maria, l’Adam, la Sònia, el Guillem, la Mònica, el Salva, la Pilar, i així fins a prop de dos mil noms. I jo penso com carai els puc donar les gràcies a tots, al marge de si la bufanda apareix o no.

Perquè no, de moment no ha aparegut. Però ja he decidit que si no la recupero, serà perquè l’ha agafada algú que la necessitava més que jo per fer-se passar el fred, que això la faria contenta i que llarga vida a la bufanda vilafranquina perduda pels carrers de Gràcia.

bel.zaballa@partal.cat