Hem oblidat els vincles històrics tan forts entre els ‘experts científics’ i l’autoritarisme?

  • «Sóc conscient de la història dels desastres comesos quan la classe política i els ciutadans, basant-se en la por o en la mandra –o en una barreja de totes dues coses–, donen les claus de la casa del poble als experts»

Thomas Harrington
24.04.2020 - 21:50
Actualització: 24.04.2020 - 22:54
VilaWeb

Al final de la dècada dels vuitanta, quan vaig començar a estudiar seriosament la història dels nacionalismes i de les identitats nacionals, encara hi havia, per molt sorprenent que pugui semblar avui, un recel molt fort per aquest tema en el món acadèmic.

Molts sectors tenien la idea que el nacionalisme era una cosa provinent del passat, un passat, si no exactament remot en el temps, certament superat gràcies a la gran evolució en les actituds morals de l’home induïda pel coneixement dels crims gairebé inconcebibles comesos a la Segona Guerra Mundial.

Els qui propagaven aquesta idea tenien molt sovint una altra suposició implícita: que històricament l’estament intel·lectual havia estat gairebé sempre la font principal de la resistència contra les accions bàrbares dels nacionalistes destructius.

Us he de dir que, tot i essent jo un noi encara força poc instruït, no em podia empassar ni la primera idea ni la segona.

Si hi ha res clar tres dècades després, és que la nació no és, ni de bon tros, un concepte superat per la història i incapaç d’enlluernar els esperits de la gent ‘moderna’.

I fora dels recintes més autocomplaents del gremi intel·lectual, com ara les facultats d’Humanitats del meu país, cap pensador seriós no pot sostenir que l’estament dels lletrats hagi funcionat mai, majoritàriament, com a oponent consistent dels grans poders econòmics, militars i propagandístics de l’estat-nació.

La realitat històrica ha estat més aviat l’oposada, molt més a prop de la situació, caracteritzada pel servilisme pro-xovinista, denunciat amb gran passió i certesa per Julien Benda a Trahison des Clercs l’any 1927.

L’altre dia VilaWeb va publicar una entrevista a Susan Siegel, de la Universitat de Harvard. Ella es feia ressò d’una idea que aquests dies se sent una vegada i una altra: hem de desempallegar-nos dels dubtes que puguem tenir i seguir religiosament els consells dels experts sobre el coronavirus i els altres problemes socials complexos que ens preocupen.

I per a subratllar el seu missatge va portar a col·lació un fet que molts progres pensen que fa imbatible i absolutament irrefutable el seu discurs pro-experts: el contraexemple dels energúmens orgullosament anticientífics Trump i Bolsonaro, els nostres grans enemics polítics.

El seu missatge era tan clar com maniqueu: o estàs disposat a cedir sempre el pas als experts o vas contra la racionalitat.

Sembla que en l’afany de ressaltar les seves credencials com a membres de l’equip dels més intel·ligents i justs, Siegel i la legió d’apologistes del concepte de ‘experts über alles‘ d’avui –com aquells propagadors de la fantasia dels intel·lectuals com a oponents implacables del poder estatal– fan cas omís de realitats molt ben documentades del passat.

En el cas particular dels nostres coetanis, la llacuna més gran en el seu discurs és la història tan rica i conseqüent de la connivència entre els experts científics i els partidaris de tota mena de respostes i ‘solucions’ autoritàries als problemes socials.

Per exemple, sembla que no recordin que van ser els ‘experts’ –i prou sovint els ‘més prestigiosos’ dels països o camps d’especialització respectius– que:

–van bastir tot un edifici ‘científic’ per a justificar el tractament social diferencial de les races vàries –un concepte ‘científic’ insostenible també inventat per ells mateixos– al món.

–van certificar que l’homosexualitat era una malaltia greu que s’havia d’eliminar o castigar brutalment dins la societat.

–van dir que les lobotomies eren una manera molt bona de lluitar contra el ‘problema’ social dels discapacitats intel·lectuals i de les persones amb unes certes condicions psiquiàtriques.

–van maldar per convèncer Kennedy i Johnson que l’acompliment d’un genocidi sobre la població del Vietnam era una manera perfectament racional i efectiva de millorar-ne la condició vital (per exemple, McNamara i McGeorge Bundy, com explica The Best and the Brightest).

–van dir-nos insistentment –i adreçant tota mena d’insults als qui qüestionaven les seves constatacions suposadament evidents– que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva tot i que no era la veritat. País destrossat? Em sap greu!

–van insistir la tardor del 2008 que Rússia havia atacat Geòrgia, tot i que, de fet, era a l’inrevés, com va certificar l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) molt clarament en un informe mesos després.

I com podem oblidar aquests ‘tecnòcrates’ de l’Opus Dei, evidentment exempts, com la seva apel·lació grupal indica, de qualsevol biaix ideològic en la seva reestructuració de l’economia espanyola sota el règim de Franco. S’assemblaven una miqueta, en aquest sentit, al famós tecnòcrata dels nostres dies, Mario Draghi, que no va deixar mai que les consideracions grollerament polítiques o ideològiques entressin en les seves elucubracions sobre la millor manera d’organitzar l’economia europea.

Cal continuar?

Jo no tinc res contra la ciència. De fet, sóc un partidari molt decidit –quant a formació i a disposició cognitiva general– dels ideals de la Il·lustració.

I no tinc res contra experts com ara Fernando Simón i Anthony Fauci, que aquests dies ens aconsellen sobre l’estratègia a seguir contra la Covid-19. Crec que són probablement bones persones que cerquen solucions per als nostres problemes amb bona fe (com segurament tenia el premi Nobel portuguès Egas Moniz quan promovia l’ús de les lobotomies). Estic disposat, fins i tot, a admetre la possibilitat que les seves prescripcions siguin certes en gran manera.

El meu problema és que he arribat a ser conscient dels límits inherents i, doncs, les possibilitats destructives, de la raó anomenada científica. O, com va dir fa poc Sheila Jasanoff, una altra professora de Harvard, evidentment més circumspecta que la seva col·lega Siegel:

«La simple fe en els experts és tan injustificada com la fe en els àngels. No hem de confiar mai en la gent perquè diguin que són experts; sempre ens hem de demanar sobre quina base es convertiren en experts […] La ciència ha esdevingut tan potent perquè ha adoptat la idea de peer review, és a dir, que no es pot confiar en una persona, sinó en el judici d’una persona, perquè ha estat qüestionat per unes altres persones. La ciència moderna s’ha especialitzat i el peer review és prou bo quan s’aplica dins una comunitat estretament definida, però no ho és quan cal ajuntar o confrontar camps diversos de coneixement.»

Sóc conscient de la història dels desastres comesos quan la classe política i els ciutadans, basant-se en la por o en la mandra –o en una barreja de totes dues coses–, donen les claus de la casa del poble als experts, persones que, per molt que es vulguin presentar com a neutrals i clarividents, són éssers socials com vós i jo i, per tant, subjectes a tota mena de tics mentals i presumpcions ideològiques, la més gran i conseqüent de les quals és probablement la noció –molt ideològica– que la ciència i els científics no tenen ideologia.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any