L’habitatge públic, a la cua d’Europa

La Taula del Tercer Sector Social de Catalunya i DIPLOCAT, en col·laboració amb la Facultat d’Educació Social i Treball Social de la Fundació Pere Tarrés-Universitat Ramon Llull, han fet el primer debat Europa Social sobre el dret a l’habitatge social, amb l’experiència de diversos territoris europeus: Catalunya, Finlàndia, Escòcia i Àustria, en concret la seva capital, Viena. Comptar amb un marc normatiu clar i concret en matèria d’habitatge és una de les claus d’èxit dels territoris europeus.

A la taula rodona hi han participat Carme Trilla, presidenta de la Fundació Hàbitat3 (Catalunya), Juha Kaakinen, CEO a Y-Foundation (Finlàndia), Susan Aktemel, directora executiva a Homes for Good (Escòcia), i Georg Niedermühlbichler, membre del Parlament de l’Estat de Viena i de l’Ajuntament de Viena (Àustria).

Javier Burón, gerent d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, ha fet una radiografia sobre la situació de l’habitatge social a Europa. Ha explicat que segons el darrer informe Eurostat: “Un de cada quatre europeus té serioses dificultats per pagar els costos de l’habitatge i es destinen més del 40% dels ingressos per pagar-lo”. Ha destacat també que Espanya és un dels cinc països en què els problemes en relació amb l’habitatge són més grans, juntament amb Grècia, Bulgària, Romania i Hongria. Burón ha avisat que es necessitaran dècades per poder acostar-se a les polítiques d’habitatge d’altres territoris europeus: “Per passar de menys del 2% (del parc d’habitatge social a Catalunya i Espanya) al 10% o superar el 20% no es podrà fer ni en dos, ni en tres, ni en deu ni en vint anys sinó que és un repte de país”.  També preveu que, després de la Covid-19, hi haurà un fort augment de la demanda del lloguer, sobretot en les zones urbanes, i de la demanda d’habitatge social i assequible sobretot quan s’aixequin mesures extraordinàries, com les moratòries del pagament del lloguer i hipoteca. Pel que hi haurà un creixement molt alt de desnonaments i d’impagaments del lloguer.

El debat també ha permès veure les diferències pel que fa a la situació del parc d’habitatge social. Francina Alsina, presidenta de la Taula del Tercer Sector, ha apuntat que a Catalunya s’inverteix un 0,1% del PIB en polítiques d’habitatge enfront del 0,6% de la mitjana europea. Un repte majúscul que s’està abordant de manera molt diferent. Laura Foraster, secretària general de DIPLOCAT, ha assegurat que el dret a l’habitatge permet assegurar altres drets fonamentals de les persones, com el dret a la salut i l’educació. Tanmateix, les polítiques de les administracions públiques en matèria d’habitatge són molt diverses entre els estats membres de la Unió Europea.

Aquestes diferències s’evidencien, per exemple, en el parc d’habitatge social. A Catalunya és de l’1,6% (47.000 habitatges entre públics, d’entitats socials i cedits per particulars); a Finlàndia és del 13%, a Escòcia és del 23% (600.000 habitatges gestionats per municipis i associacions gestores d’habitatge) i a Àustria (24%) i, en concret a Viena, més del 60% dels vienesos i vieneses viuen en habitatges públics o socials, el que equival a més de 220.000 llars. La capital austríaca és tot un referent europeu perquè el seu consistori fa més de cent anys que promociona habitatge social.

Vuit recomanacions

A partir de les experiències dels diferents territoris, el debat Europa Social ha permès aprofundir en quins són aquells aspectes i mesures d’èxit clau per millorar les polítiques d’habitatge i assegurar l’accés a aquest dret a la ciutadania, sobretot la més vulnerable:

1. Disposar d’una normativa clara i concreta: definició clara sobre qui té accés a l’habitatge social, foment de la construcció d’habitatge social apostant i prioritzant la qualitat, regular el suport públic a les persones per fer front a les despeses de l’habitatge, etc.
2. Regular de forma exigent els habitatges socials per aconseguir l’excel·lència en la gestió.
3. Crear polítiques concertades amb els agents privats.
4. Donar incentius fiscals als propietaris particulars d’edificis i suport a la rehabilitació d’habitatges amb la finalitat de mantenir a preu baix els preus del lloguer.
5. Invertir en la compra de sòl per a la construcció d’habitatge social i, així, disminuir la dependència amb el sector privat.
6. Promoure la participació de les persones llogateres en el disseny i desenvolupament de les polítiques d’habitatge locals.
7. Invertir en una infraestructura professional important: implicació de les universitats, creació de programes per implicar a les persones joves, etc.
8. Crear xarxes robustes pel foment de l’habitatge social entre tots els agents que hi intervenen.