La platja de Llevant de Salou, plena de banyistes

En tots els recomptes, any rere any, mitjans i societat celebren que se superin les xifres anteriors de tot allò relacionat amb el turisme: visites, pernoctacions, creueristes, vols, etc. S’hi considera que com més millor, ja que això ha de comportar prestigi, riquesa i llocs de feina. Tanmateix, ara, la massificació, l’augment del preu del lloguer i les feines precàries que també en són conseqüència han obert el debat sobre si ha d’haver-hi algun límit, si realment és un benefici per a tota la societat o si, en alguns casos, pot ser més un problema que no pas una solució.

Entre el 2005 i el 2016, el nombre de turistes de fora de l’estat espanyol a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià va augmentar deu milions, i van passar de ser 28,7 milions el 2005 a 38,9 milions el 2016, cosa que representa un 52% del total de l’estat espanyol. En el cas d’Andorra i Catalunya Nord, el nombre de turistes s’ha mantingut estable durant la darrera dècada.

Les xifres no tenen en compte els turistes de la resta de l’estat espanyol ni els viatgers que no hi fan nit. Per tant, la presència de turistes és molt superior. El 2016 les Illes van rebre més de divuit milions de turistes per mar i aire. Catalunya Nord en va rebre 3,8 milions, que es van concentrar al litoral.

Del benefici econòmic a la precarització
El turisme ha esdevingut, actualment, un dels pilars fonamentals de la nostra economia. En el cas de les Illes Balears, el sector turístic representa el 45% del PIB i un 32% dels llocs de feina, segons Exceltur, formada per les principals empreses econòmiques. També és important en la resta dels territoris: representa el 13% del PIB i el 14% de llocs de feina al País Valencià, i un 14% del PIB de Catalunya, que dóna feina a 430.000 persones.

Per a Andorra també és un dels pilars fonamentals, ja que, tenint una població inferior als cent mil habitants, rep prop de vuit milions de visitants cada any, inclosos els que no hi fan nit. És el sector més important en el Principat, juntament amb el financer. Aquest fet genera una alta dependència de les economies d’un costat i l’altre dels Pirineus.

La generació de riquesa i la creació d’ocupació en molts territoris és inqüestionable, principalment si és el complement d’una economia productiva. El problema apareix quan l’economia depèn d’aquesta activitat o s’hi centra, perquè pot comportar feines precàries, temporals i de poc valor afegit.

El fet que en molts casos no calgui gaire formació i els alts nivells de desocupació fan que el sector turístic als Països Catalans sigui un generador de feina precària i temporal. Justament, els treballadors del sector de l’hosteleria són els que menys cobren de mitjana en tota la ciutat de Barcelona (14.944€ bruts l’any, molt per sota del sou mitjà, 28.861€).

Una de les protestes que ha tingut més força recentment és la de ‘les Kellys’, les cambreres de pis autoorganitzades. Segons que denuncien, en aquest ofici es pot arribar a cobrar 1,13€ l’hora i rebre només 2,5€ per habitació, les quals poden arribar a costar 300€. El conveni de l’hosteleria fixa un sou d’uns 1.200€, per aquest motiu és habitual externalitzar el servei a empreses en què els treballadors poden arribar a cobrar un 40% menys que si s’apliqués el conveni.

Des del 2012, els convenis d’empresa tenen prioritat sobre el sectorial, cosa que fa que moltes empreses acomiadin el personal i subcontractin empreses que tenen conveni –moltes vegades, signat entre el director general i el director de recursos humans en nom dels treballadors– i paguen poc.

L’estiu passat, a les Illes, es va cometre frau en el 36,5% dels contractes temporals, i les empreses van ser obligades a fer-los indefinits. A més, el 17% dels contractes de temps parcial no es corresponien amb les hores que realment feien els treballadors.

Cap a un nou model econòmic
L’economista Miquel Puig, en una entrevista a VilaWeb, va denunciar que el turisme no generava necessàriament riquesa, encara menys si el model es basava en mà d’obra barata, i comparava les Illes Balears amb la demarcació de Lleida. Mentre que les primeres havien centrat l’economia en un èxit turístic impressionant, la segona havia avançat com havia pogut. I, si fa trenta anys, la renda per càpita era molt més alta a les Illes (la més alta de l’estat), actualment la de Lleida és superior i, fins i tot, hi ha menys atur a l’estiu.

Els nous governs progressistes de les Illes i el País Valencià han decidit d’optar per un nou model econòmic i diversificar l’economia. El primer pas del govern balear ha estat, amb tretze plans i deu mesures estratègiques, el pacte per la competitivitat, l’ocupació de qualitat i el progrés social. Costarà 1.570 milions d’euros i s’ha d’executar entre el 2017 i el 2020.

Òbviament, el turisme continuarà sent la base de l’economia a les Illes i el sector que generi més riquesa, però cal una diversificació, ja que dependre’n en excés ha comportat precarietat laboral. A més, aquest model ha fet que les Illes tinguessin una de les taxes d’abandonament escolar més altes d’Europa i pot comportar un risc per als recursos i el medi ambient.

Al País Valencià també s’ha optat per canviar el model econòmic dels governs populars. S’han centrat en quatre polítiques públiques urgents: les industrials, les educatives, les d’infrastructura i transport i les financeres, per a canviar el model econòmic i afegir-hi innovació i benestar. Convé destacar que, des de principi de segle, el PIB per càpita dels valencians no ha parat de baixar (fins i tot amb la bombolla).

El turisme com a problema
Les últimes dades del baròmetre municipal de Barcelona van deixar unes dades tan sorprenents com preocupants per a la ciutat més visitada dels Països Catalans. El turisme se situava com el principal problema de la ciutat, superant fins i tot la desocupació i les condicions laborals. Un altre problema que hi està estretament lligat, l’accés a l’habitatge, passava a ser també una de les principals preocupacions dels habitants (de l’1% al 6,1% en només dos anys).

Però la dada que va tenir més repercussió és la que marcava, per primera vegada, que els que consideraven que s’arribava al límit (48,9%) superaven els que consideraven que calia atraure més turistes (47,5%). Els partidaris de limitar el turisme eren majoria als districtes més turístics, Gràcia (65%), Ciutat Vella (59%) i l’Eixample (55%). Aquests resultats eren difícilment imaginables en el panorama de fa cinc anys, en què el 72% de la població defensava l’arribada de més turistes.

No obstant això, la majoria de la  gent considera que el turisme és beneficiós per a la ciutat (86,7%) i un 13% treballa en alguna activitat relacionada amb el turisme. Però un 77% de la població, principalment els habitants de Gràcia i Ciutat Vella, pensa que el turisme fa que els preus de la ciutat pugin. També hi ha queixes per mals comportaments, principalment d’incivisme, per soroll, per brutícia, etc. Cal afegir que un altre estudi de l’ajuntament va mostrar que els turistes mateixos (un 58%) consideraven que la ciutat estava massa massificada.

La lluita dels lloguers turístics
Un dels principals problemes del turisme és el fet que, tot i que és una font d’ingressos per a alguns, també té efectes negatius com la gentrificació, un concepte que últimament es fa servir molt i que vol dir el turisme afavoreix els comerços destinats als turistes i fa créixer els preus habituals del barri, cosa que n’acaba expulsant els veïns.

A la ciutat de València, un estudi recent de l’ajuntament va xifrar els habitatges turístics en 4.714. La majoria, a Ciutat Vella (34%), Extramurs (12%), l’Eixample (11%) i Poblats Marítims (10%). Més de la meitat no estaven reglats, és a dir, no estaven inscrits en el registre de l’Agència Valenciana del Turisme.

Els habitatges turístics ofereixen 18.102 places (49% del total del sector), per sobre dels hotels, que n’ofereixen 16.191 (43%) i les pensions i els càmpings (8%). Encara que, de moment, això no preocupa als valencians, l’ajuntament vol aplicar una taxa turística a les plataformes d’allotjament i limitar-ne els dies de lloguer a l’any. El març, l’Agència Valenciana de Turisme ja va sancionar tres plataformes (Airbnb, Homeaway i Rentalia) per no haver acreditat que els habitatges tenien llicencia.

A Palma, el govern municipal ha decidit de prohibir el lloguer turístic de pisos a tota la ciutat, a més d’establir una moratòria d’un any de llicències urbanístiques mentre se zonifica la ciutat. S’havien comptabilitzat 3.191 habitatges destinats a lloguer en plataformes, 21.216 places, un 90% de les quals no estaven reglades. Paral·lelament, els lloguers s’havien incrementat un 7,5% durant el darrer any. El govern de les Illes ha decidit de regular el lloguer turístic i limitar-ne el nombre de places per a turistes, de manera provisional, a 623.624 a l’arxipèlag (436.000 se situarien a Mallorca, 110.000 a Eivissa, 60.000 a Menorca i 18.000 a Formentera).

En el cas de Barcelona, el creixement del turisme ha comportat una gran quantitat de pisos turístics. Només la plataforma principal, Airbnb, té 23.000 anuncis i prop de 60.000 places. El 7,7% del parc de lloguer són pisos turístics i els propietaris cobren dues, tres i quatre vegades més que el lloguer habitual. En aquest sentit, si l’any 2000 la mitjana del lloguer mensual a la ciutat era de 408€, el 2005 ja era de 636€ i actualment s’enfila fins als 845€. Més del doble.

A més, segons Inside Airbnb, el 57% dels propietaris tenen més d’un apartament: n’hi ha tres que ofereixen més de cent apartaments, i hi ha un perfil que en té dos-cents trenta. Per tant, la majoria en fan un ús professional i no els empren pas per a obtenir ingressos extres llogant una habitació o la casa durant l’estiu. El govern de Barcelona també va multar Airbnb i Homeaway. Des del 2014 que no s’atorguen nous permisos, però segons un estudi de l’ajuntament un 40% dels anunciats en plataformes no en tenen.

El cas més greu és el barri Gòtic de Barcelona. En tan sols cinc anys ha passat de tenir 12.613 empadronats a tenir-ne 7.800. El 16,8% dels habitatges són destinats a ús turístic i en més de la meitat dels edificis n’hi ha un.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]