L’Ateneu de Tàrrega és un lloc emblemàtic per l’associació Guixanet. En les taules del seu bar, Albert Fitó i Marc Calderó van concebre i gestar la creació de la figura de l’Àliga de Tarrega que va permetre l’impuls de l’entitat i a la vegada, de la ciutat en matèria de cultura popular. M’hi esperen els mateixos impulsors i Beatriu Armengol, actual presidenta de l’entitat, disposats a explicar-me la singularitat d’una festa única a Catalunya. Aprofitant l’avinentesa, reflexionem sobre la concepció de la cultura popular al segle XXI i la necessitat que els més petits sentin el folklore local com a propi.

En primer lloc, una pregunta obligada. Com heu viscut aquests dies de festa?
Beatriu Armengol.- Les sensacions són molt bones, però estem esgotats. El treball previ és molt sacrificat. Hem de començar a organitzar-ho set mesos abans, pensant el leitmotiv del guió, les colles que seran convidades, les entrades i sortides de la imatgeria, la música que sonarà, etcètera.  El projecte implica la participació de moltes persones i coordinar tot això, no és fàcil. A més, som molt autoexigents. Afortunadament, les valoracions que ens arriben de part de la gent són molt més positives que les pròpies.

Marc Calderó.- La Nit del Tararot cada any és una experiència nova. Nou guió, nou argument, noves bèsties… Tot i que segueixi uns patrons definits, hem de canviar l’espectacle de dalt a baix. I tot plegat, amb forces limitacions tècniques i personals, que cada membre de Guixanet, segons les seves capacitats, intenta resoldre. No tenim cap àmbit professionalitzat. I per més inri, tampoc tenim la possibilitat de fer assajos previs. Només els regidors [persones que guien les entrades i sortides de les colles] fan una prova general. La imatgeria, ni tan sols la targarina, actua sense preparació prèvia.

Llegeix l’entrevista sencera fent clic aquí

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]