Guaidó: mig any de presidència fictícia

Avui fa mig any, el 23 de gener, el president del parlament veneçolà, Juan Guaidó, va sorprendre el món dient que assumia formalment ‘les competències de l’executiu nacional com a president encarregat de Veneçuela’. La fórmula insòlita de proclamar-se ‘president encarregat’ va provocar un conflicte diplomàtic quan diversos estats, començant pels Estats Units, el van reconèixer com a president legítim d’un país, Veneçuela, que mig any després encara no pot governar.

En aquest temps, Guaidó ha explotat diverses situacions amb molta habilitat publicitària i fent creure que podia aconseguir el seu objectiu, però sempre s’ha quedat curt. Va semblar que ho podria aconseguir just després d’haver-se proclamat ‘president encarregat’, quan va provocar les manifestacions més multitudinàries dels darrers anys d’una oposició que estava apagada i dividida. Un mes després, l’arribada de l’anomenat ‘ajut humanitari’ a les fronteres veneçolanes, un ajut promès directament a Guaidó, va semblar que el tornava a posar a prop del poder real. I, finalment, el 30 d’abril, va semblar que arribava el moment definitiu, quan Guaidó va anunciar una rebel·lió militar contra Nicolás Maduro, però no no va arribar mai.

Vist amb la perspectiva dels sis mesos passats, la decisió del cap de l’Assemblea Nacional segurament va estar mal calculada. Guaidó i els seus incitadors van confiar massa en l’efecte de la pressió internacional i no van calcular prou bé l’efecte de la lleialtat de l’exèrcit al president Maduro. La marxa dels ambaixadors només és un gest simbòlic que no té més importància, però en canvi el suport dels soldats i dels comandants de l’exèrcit sí que en té. És el que assegura el control de Veneçuela, per més manifestacions i proclames que l’oposició vulgui fer. És veritat que el creixement de la tensió creada per l’autoproclamació de Guaidó va comportar algunes desercions sonades a l’exèrcit; la més important, la del general Cristopher Figuera. Però, al cap i a la fi, les xifres més favorables a ell indiquen que han desertat uns 1.500 soldats, dels 235.000 que hi ha en actiu al país.

El fet de no aconseguir moure l’exèrcit ha estat el fracàs més gran de Guaidó, però la reacció internacional a favor seu ha estat el seu èxit principal. I segurament això li ha permès d’evitar ser detingut durant mig any d’insurrecció pública. En aquests sis mesos, més de cinquanta estats l’han reconegut com a president interí de Veneçuela, un reconeixement que també li ha arribat d’institucions com l’Organització d’Estats Americans (OEA), el Banc Llatinoamericà de Desenvolupament i el Parlament Europeu. Només aquests reconeixements poden explicar com és que l’autoproclamat president interí pot viatjar lliurement pel país mentre que vint-i-dos diputats han perdut la immunitat parlamentària, deu han estat inhabilitats i hi ha presos per qüestions polítiques–les ONG els xifren entre cinc-cents i sis-cents.

Emparat en aquesta llibertat de moviments, Juan Guaidó ha aconseguit d’aplegar al seu voltant tota l’oposició, tradicionalment molt fragmentada. Avui ningú no dubta que ell és el líder de tots els grups contraris al govern de Maduro, però això no ha estat suficient per a complir les promeses que va fer, fa mig any, de ‘aturar la usurpació, crear un govern de transició i convocar eleccions lliures’.

D’alguna manera, per tot plegat, es pot dir que hi ha un empat tècnic difícil de resoldre. Tant, que ja hi ha negociacions a Barbados, amb la participació de Noruega, per a trobar una manera de fer marxa enrere tots plegats i posar fi a aquest sorprenent doble govern fictici que ha fet de Veneçuela un país insòlit, on una bona part de la població i cinquanta estats estrangers reconeixen un president que, tanmateix, no té cap poder.