02.04.2020 - 21:50
Les olors són potentíssimes capturadores de memòria, gotes d’ambre que atrapen els records per sempre com si fossin insectes. «La flaire és el refugi inaccessible de la memòria involuntària. No s’associa gaire amb representacions visuals. […] Si a la reconeixença d’una flaire escau, més que a cap altre record, el privilegi de consolar és perquè, potser, ensordeix profundament la consciència del pas del temps», ho diu Walter Benjamin parlant de Charles Baudelaire i és una citació que encapçala el llibre Les olors en la literatura, a cura de Vicenç Pagès Jordà, un llibre publicat fa dos anys (Vibop, 2018) al qual he tornat aquests dies, capficada com estava per descobrir una olor que em pensava que tenia a la memòria i que no tinc, una olor que no podré descobrir fins que no s’acabi el confinament, l’olor dels jacints.
Tant de bo aquests dies les olors ensordissin profundament la consciència del pas del temps com deia Benjamin. Però els dies passen d’un en un i som massa conscients de cada hora que fuig i gens de les que vénen, perquè no sabem què ens espera, perquè ens hem tancat a casa però ignorem què farà que en puguem sortir. I jo vull saber quina olor fa aquesta incertesa, a quina olor associarem el record d’aquests dies quan ens mirem aquesta gota d’ambre d’ara des del futur, nosaltres o qui sigui que s’ho miri.
Ho diu un expert en això, Proust, a A la recerca del temps perdut (que també surt al llibre de Les olors): «L’olor i el sabor queden encara molt de temps, com ànimes que han de recordar, esperar, expectar, sobre la ruïna de tota la resta, portar sense desmai, amb la seva goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record.» Què ens quedarà a la pituïtària de la ruïna d’aquests dies? Quines olors ens evocaran el que està passant ara quan ja no passi?
Hi ha l’olor del sabó de mans, i la manera com ens les rentem des de fa com a mínim tres setmanes, una olor neutra de net que ens assossega quan ens la sentim a la punta dels dits. Jo encara no sé quina olor fan les màscares, no n’he tingut mai cap, però suposo que deurà ser una altra de les flaires que alguns s’enduran enganxada a la memòria. I l’olor del lleixiu, cada cop més difícil de trobar al supermercat. Totes les olors de net, de cosa acabada de rentar, que ens calmen més que qualsevol paraula o gest perquè ens arriben a dins en un moment i el missatge es desxifra de seguida: no hi ha risc de contagi, pots estar tranquil.
Però no estem tranquils i hem de fer coses per empènyer el temps. Molts ara tenen per primer cop temps per cuinar, i l’olor dels sofregits cap al migdia viatja amunt i avall pels patis interiors i els celoberts de la ciutat –i pels carrers solitaris de tots els pobles segur que també. Però si hi ha una olor que és protagonista de cada vegada més cuines, aquesta és la del pa acabat de fer, o la de galetes, magdalenes, cócs, pastissos… Totes les olors de la farina cuita al forn.
Crec que aquestes són les tres olors que predominen a les cases, als pisos, on tot va més o menys com toca: sabó de mans, lleixiu i farina cuita. Hi podríem afegir, si sortim al carrer per llençar la brossa o proveir-nos al mercat del barri, l’olor de les tifes de gos, perquè no sé si és que ara els seus amos passen de recollir-les –si més no al meu barri– o és que quan no circula ningú es veuen més. No parlarem dels gossos, però ja que els esmentem i que darrerament són parella temàtica amb els més petits, afegim-hi un altre grup d’olors relacionades amb els nens: plastilina, ceres de colors, pintures, cola…, totes les de la classe de manualitats condensades en tardes que es fan eternes si el terreny de joc se’t limita a les quatre parets de casa.
Però hi ha una olor única per a cadascun de nosaltres, la del nostre cos en estat d’alarma, farcit de nervis per tot el que ens preocupa, començant per la salut pròpia i dels nostres i seguint per la feina, pels diners, per la salut mental i l’educació dels fills, pel… futur. El cos ens fa una olor diferent per molt que ens dutxem o ens rentem les mans, per molt de lleixiu que fem servir per tenir el pis net com una patena, per molt de pa que enfornem o sofregits que cuinem a foc lent.
El cos fa olor d’incertesa, transpira, sua!, d’una altra manera quan no està tranquil, encara que a fora, tot i ja ser abril, faci fred. Fem una altra olor, i és l’olor que ens quedarà atrapada a la gota d’ambre més amagada de la nostra memòria, com un insecte diminut. Una olor nova, de por i incertesa col·lectiva, però una olor individual que cadascú se sap i es coneix o es va coneixent aquests dies. Una olor que ningú no podrà descriure més que per a si mateix, de vida en alerta, i que sigui de vida, sempre de vida, que puguem tenir a la memòria aquesta nova gota d’ambre, que no l’oblidem, que la tinguem present per molt de temps, que la vida, com diu un personatge de Calvino a Si una nit d’hivern un viatger, «no és més que un intercanvi d’olors», i un segon personatge li respon: «La vida i també la mort», però aquest segon, que calli, que volem conservar aquesta gota d’ambre, aquest insecte diminut que som nosaltres atrapats a l’ara, que calli.
