Gonzalo Berger (fotografia de VilaWeb).

Gonzalo Berger va acabar la tesi doctoral el maig del 2017 i la va llegir fa quatre dies. Ha estudiat a fons les Milícies Antifeixistes de Catalunya durant el període del 21 de juliol de 1936 al 31 de desembre del mateix any. És un dels pocs estudis en profunditat que s’han fet d’aquest exèrcit que va defensar Catalunya els primers mesos de la guerra començada amb l’alçament feixista espanyol. Segons Berger, aquells primers mesos de guerra, la Generalitat funcionava com un estat independent amb exèrcit propi. Aquest nivell d’autogovern no agradava gens ni mica al govern de la república espanyola, que va esforçar-se per minvar el poder de la Generalitat i afeblir-ne la capacitat financera. En aquesta entrevista, Berger explica l’episodi de l’intent de les Milícies de recuperar Mallorca de les urpes del feixisme i de com va ser boicotat –també amb asfíxia econòmica– pel govern espanyol per a impedir un poder massa fort de Catalunya.

—Una tesi sobre les Milícies Antifeixistes de Catalunya. Han estat poc estudiades?
—El meu centre d’interès en la recerca com a historiador és la guerra del 36. A partir de recerques prèvies vinculades a qüestions de demografia i mortalitat durant la guerra, vaig detectar que hi havia un buit historiogràfic molt important en relació amb els primers mesos de la guerra a Catalunya i, especialment, sobre les Milícies. A conseqüència d’aquesta necessitat de conèixer amb més exactitud què van ser les Milícies Antifeixistes, vaig plantejar la tesi doctoral. Encara no entenc que hi hagi aquest buit sobre un dels moments més importants de la història de Catalunya. És el moment on tot era possible i tot estava per fer.

—Un moment convuls socialment…
—A Catalunya es va viure, en paral·lel, una revolució i el desenvolupament de l’autonomia política del país. Aquests mesos i tot allò que tenia a veure amb el poder real –en un context de guerra, el control de l’exèrcit– són elements cabdals per a entendre què va passar després. A tots nivells. A la rereguarda, a l’arena política, el desenvolupament posterior de la guerra i la relació entre el govern de la república espanyola i el govern de la Generalitat.

—I què eren les Milícies? Un exèrcit català independent?
—Van ser-ho. Van ser un exèrcit organitzat, format i finançat pel govern de la Generalitat i pels catalans. Això no vol dir que no hi hagués voluntaris que procedissin d’altres llocs. De la península i de l’estranger. Un 5% dels voluntaris d’aquests primers mesos de guerra eren estrangers. N’hi havia que havien vingut per les Olimpíades Populars. Després, en van venir molts més que es van enquadrar a les Milícies. Són una organització que neix de zero perquè la quarta divisió de l’exèrcit espanyol havia estat dissolta a Catalunya com a resposta immediata a l’alçament feixista. El govern de la república espanyola va donar ordre de desmobilitzar la quarta divisió, que era la que estava cobrint la regió catalano-aragonesa.

—Per què la va desmobilitzar?
—Arran de l’alçament i els dubtes sobre l’obediència dels caps militars, desmobilitzar la divisió era una manera d’evitar que les tropes fossin posades al servei del cop d’estat militar. Es desconnectava la tropa dels comandaments. La conseqüència d’això va ser un buit de poder a Catalunya. L’exèrcit és el factor més important de poder en temps de guerra. La Generalitat construeix, de zero, una força armada quan veu la resposta popular a l’alçament feixista.

—Qui tenia el control de les Milícies? El govern o el comitè central de les Milícies?
—Un dels objectius de la meva investigació era respondre això. Sempre s’havia parlat de les atribucions del comitè central de les Milícies. S’ha debatut si tenia el control real de la resta de comitès locals. Si estava controlada per la CNT, el PSUC… I si era un contrapoder de la Generalitat. Els resultats de la meva recerca assenyalen perfectament que el comitè central de les Milícies va ser creat pel decret de formació de Companys. Fou un acord del govern amb les organitzacions antifeixistes. Es van crear amb voluntat de defensar Catalunya. I el comitè central de les Milícies va ser l’eina que va fer servir el govern, d’acord amb les organitzacions polítiques i els sindicats, per a organitzar i dotar de capacitat militar els voluntaris per a defensar Catalunya. Recordem que Saragossa i gran part de l’Aragó van quedar en mans dels sollevats. Per tant, hi havia un risc clar per a Catalunya detectat pel govern de la Generalitat.

—Quants voluntaris es van allistar a les Milícies?
—Aquesta és la gran pregunta, perquè és difícil de dir una xifra gaire exacta. S’ha especulat molt sobre això. S’han fet hipòtesis a partir dels testimonis de la memòria oral. Però les xifres que han sortit són molt contradictòries. Jo ho he investigat a partir dels subsidis que es van pagar a partir del 15 d’agost de 1936. La Generalitat va començar a pagar un subsidi a tots els milicians. He arribat a la conclusió que hi havia uns vint mil milicians a tots els fronts –Mallorca, Aragó i Madrid– durant el mes d’agost. I aquesta xifra va créixer fins a arribar a uns quaranta mil, el novembre, quan es va crear l’Exèrcit Popular de Catalunya.

—Un dels primers objectius de les Milícies va ser la recuperació de Mallorca?
—Aquesta va ser una iniciativa que va néixer molt aviat. Es va veure la necessitat de recuperar Mallorca del control dels sollevats. Es va considerar l’operació militar pocs dies després de l’alçament. Era una operació arriscada perquè calia fer un desembarcament amb les condicions de l’època i les condicions militars i tècniques de la Generalitat. Les primeres columnes cap a les Illes van sortir el 3 d’agost. Es van desplaçar del port de Barcelona al port de Maó. Menorca havia quedat en mans de la república. Mallorca era un objectiu a l’abast perquè havia quedat aïllada del gruix de la zona ocupada pels feixistes. I era important perquè controlava el trànsit marítim entre els ports de França i els ports de la costa catalana i valenciana. El control feixista de Mallorca era una amenaça directa amb possibilitat de bombardar Barcelona i el litoral català amb l’aviació. La Generalitat sabia que a Mallorca, entre la població, hi havia militants del Front Popular disposats a lluitar.

—Quants voluntaris van formar les columnes destinades a recuperar Mallorca?
—El nombre de combatents de Mallorca és una altra de les dades que ha ballat fins ara. Però en les hipòtesis publicades no s’havien treballat les fonts d’arxiu. S’havia parlat de molts més combatents dels que hi havia realment. I això s’havia fet per desprestigiar les Milícies i el govern. Dient que eren molts més que les tropes mobilitzades pels militars de l’alçament es donava la imatge de fracàs, d’incapacitat, de manca de preparació i de caos. La veritat és que totes les forces lleials a la república del front de les Illes Balears sumaven uns cinc mil efectius. Mil cinc-cents d’aquests efectius ja eren militars o forces d’ordre públic abans de la guerra. Quatre mil eren milicians i milicianes. El dia 16 d’agost en van desembarcar uns dos mil a Mallorca.

—Aquesta operació no era ben vista pel govern espanyol?
—No tan sols aquesta operació. Tot allò que passava a Catalunya, i les decisions del govern de la Generalitat, era molt mal vist pel govern de la república. Hi va haver un boicot en relació amb l’armament. Una qüestió important era la pólvora. Catalunya no estava en disposició de fabricar-ne. Podia fabricar cartutxos, però sense la pólvora adequada no servien. A Catalunya es fabricava pólvora amb fum que no anava bé per a l’armament perquè l’acabava obturant. Hi havia molt poc armament a Catalunya. El govern espanyol va blocar l’entrada d’armament des de l’estranger i la península.

—Es va impedir l’abastament?
—Es van tancar les vies per a alimentar la indústria de guerra, imprescindible per a encarar el conflicte en condicions. Es va blocar la compra de matèria primera. En aquell moment, allò es feia comprant divisa internacional. Ho havia de fer el Banc d’Espanya. La indústria catalana va dipositar els diners al Banc d’Espanya, però el banc va posar entrebancs a l’accés a la divisa internacional. I finalment, hi va haver també un boicot en aspectes financers. A partir del novembre, Catalunya va haver de finançar la guerra amb uns crèdits abusius de venciment mensual del govern espanyol. El govern de la república espanyola va atorgar uns crèdits de guerra a la Generalitat que s’havien d’anar renovant cada mes. Ho feia amb la voluntat d’ofegar financerament la iniciativa de la Generalitat.

—Era un càstig contra l’autogovern català?
—Diguem que els preocupava més que Catalunya no fos obedient i acceptés el comandament de l’exèrcit de la república, que no pas que pogués encarar amb èxit el conflicte amb el bàndol feixista. En aquest context, el cas de l’operació de Mallorca és un exemple claríssim d’aquesta actitud. Perquè el dia 26 d’agost, en plena operació, quan les Milícies lluitaven per assegurar els territoris recuperats a l’illa, Indalecio Prieto va escriure un article molt difós per la premsa del centre de la península que criticava durament l’actitud de la Generalitat i la campanya de Mallorca. Denunciava que s’havia fet d’amagat del govern de la república.

—Però Mallorca era una posició geoestratègica molt important. No era pas una anècdota sense conseqüències, la possibilitat d’alliberar-la dels feixistes.
—Les Illes eren una peça decisiva per al control del Mediterrani. I això tenia una importància en el context internacional. Ja no era tan sols una qüestió amb efectes i conseqüències en la guerra del 36. Els mesos de guerra posteriors es va demostrar aquesta importància estratègica. Era un lloc ideal per a situar bases d’aviació que van contribuir molt a la pèrdua de la guerra a Catalunya. Des d’allà, es va bombardar sistemàticament la indústria de guerra i la ciutat de Barcelona. Aquesta importància quedava palesa perfectament a les actes del comitè central de les Milícies durant el mes d’agost. Era fonamental recuperar Mallorca. Era l’espasa de Dàmocles que penjava damunt del cap dels catalans. Però amb aquella victòria, Catalunya s’hauria consolidat com a força militar i com a poder polític. I això no agradava gens al govern de la república. I va preferir humiliar Catalunya forçant-ne la retirada. La recuperació de Mallorca hauria estat fonamental per a guanyar tota la guerra. I aquella victòria era a l’abast.

—Algú devia aplicar un ‘abans blava que trencada’? Preferien una victòria feixista abans que una victòria catalana a Mallorca?
—Hi devia haver motius que algun dia algun historiador podrà explicar amb dades i documentació. Potser tenia implicacions internacionals. A mi se m’escapa l’explicació. Però el reembarcament de la força expedicionària catalana es va fer per ordre del ministre de la Marina, Indalecio Prieto. El dia 3 de setembre, l’estat major de l’esquadra republicana va cridar el capità Alberto Bayo, comandant de l’operació de Mallorca, al creuer Libertad. Li van comunicar que aquella nit es retiraria tota l’esquadra republicana i quedarien abandonats a Mallorca. Que tenien l’opció d’embarcar-se amb ells i anar a combatre al front d’Andalusia. Li van comunicar que, si no ho feien, quedarien abandonats i sense cobertura.

—Amb algun agreujant, oi?
—Sí. Li van comunicar que, si anaven a lluitar a Andalusia, rebrien tot el suport de l’esquadra i de la flota. Això demostrava que no és que no hi hagués capacitat de donar suport des de l’esquadra, sinó que no hi havia voluntat de fer-ho. No és que no poguessin. No volien donar suport a la força expedicionària catalana a Mallorca. La força naval sabia que, si es retirava, no hi hauria victòria possible, ni tan sols retirada. Els oficials de l’exèrcit de la república no podien ordenar la retirada de les milícies perquè no tenien cap autoritat per a fer-ho. Però els van dir que, si no embarcaven, quedarien ‘lliurats a una mort segura i a un fracàs de les forces lleials’.

—I aquesta recomanació va ser acceptada?
—El capità Alberto Bayo era el comandament dels homes i les dones de les columnes catalanes. Però aquests homes i dones eren voluntaris. I hi havien anat per un motiu. No per obediència militar. I això ho demostra que, quan són retornats a la península, no se’n van anar al front d’Andalusia. Van tornar a Barcelona i van tornar a lluitar al servei de les Milícies Antifeixistes de Catalunya. De fet, el capità Bayo no va explicar pas a les tropes que es tractés d’una retirada. Els va dir que s’embarcaven per desembarcar a Palma. Si hagués dit la veritat, segurament aquells voluntaris s’haurien quedat a lluitar, encara que no hi hagués gaires opcions de victòria. Llegint les memòries dels voluntaris que van ser a Mallorca, es veu clarament la sensació de traïció que van viure. Havien fet sacrificis importants. Els combatents de les columnes que van lluitar a Mallorca van tenir una sensació de traïció molt gran. Però no hi havia possibilitat de victòria sense el suport de l’esquadra republicana. La força aèria italiana imposava el seu predomini i ho hauria fet encara més.

—Dieu que aquestes tropes van tornar a Barcelona i van continuar lluitant?
—Uns van tornar pel port de València i els altres, directament, al port de Barcelona. Entre setembre i novembre, el govern de Catalunya va destinar deu mil combatents perfectament equipats i l’artilleria disponible del front d’Aragó a la defensa de Madrid. I això tenia unes conseqüències. Perquè amb aquests deu mil homes s’hauria pogut alliberar Mallorca o recuperar Saragossa. Però el front d’Aragó va quedar estancat. Defensar Madrid no era una prioritat estratègica de Catalunya. Es va fer i està molt bé. Però l’esforç de guerra que fa Catalunya, finançat per la Generalitat, queda malmès amb aquest enviament de forces al centre de la península. Es va acabar imposant una lògica militar del govern de la república que va perjudicar greument els interessos de Catalunya.

—Així, el govern espanyol va debilitar la posició de defensa de Catalunya amb el boicot estratègic militar i l’asfíxia econòmica?
—A partir de l’octubre, la Generalitat va entrar en col·lapse financer. Durant el mes de novembre, Tarradellas es va entrevistar amb Negrín i el president del Banc d’Espanya a València. I el Banc d’Espanya va accedir a donar crèdits de guerra, però no es va fer cap transferència. Tarradellas no volia acceptar aquells crèdits perquè considerava que eren insuportables per a les finances de la Generalitat. Però no van tenir més remei que fer-ho perquè la Generalitat tenia deutes amb els proveïdors i no podien pagar als milicians.

—Una situació molt semblant a l’actual…
—Es van demanar dos-cents milions de pessetes, però el govern de la república tan sols els va donar trenta milions, el novembre, i trenta més, el desembre. Però en forma de crèdits de guerra. Només servia per a cobrir la despesa del mes. Així, el govern espanyol mantenia sempre contra les cordes l’autonomia política catalana. No deixaven caure la Generalitat, però no li donaven cap capacitat de millorar res. I Catalunya no era pas un estat independent. La república espanyola l’hauria d’haver tractat com un territori propi. I no ho feia. Això és molt simptomàtic. Recordem que parlem del setembre del 36. Van anar tensant la situació fins al maig del 37, quan van recuperar el control polític del territori.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]