Il·lustració de Pepa Granados

«I la més insignificantíssima articulació de la meua mà posa en ridícul totes les màquines.»
W. Whitman

El primer que pintà a l’oli, amb a penes vuit anys, fou un escarabat. Un Goliathus regius amb el color os, cru, del paper com a fons. No sabia que aquell escarabat era un Goliathus regius, ni es plantejà quina mena d’escarabat era. Ignorava, com tothom, que, d’escarabats, n’hi ha trenta mil espècies descrites arreu del planeta. El copià d’una enciclopèdia, com a excusa per encetar la maleta de pintura que li havien dut els Reis. La satisfacció, quan l’acabà, fou tan intensa, i els elogis de sa mare tan emfàtics, que decidí matricular-se en l’Escola Municipal d’Art. Era una pintura sense ombres, sense a penes volum, amb tots els detalls, més pròpia d’un naturalista que d’un pintor. No féu ombres fins que no ho aprengué a l’Escola Municipal d’Art, on l’ensenyaren a representar la natura tal com la veiem, deformada per la perspectiva i pel clarobscur. Pintà pitxers, taronges, gots, carabasses, botiges… Es cansà prompte del que anomenen natures mortes i buscà motius que li foren inèdits. Pintà una paperera —un poal folrat amb una bossa negra de plàstic, plena d’arrugues—; pintà un paper deliberadament rebregat, ple d’angles, de contrastos; pintà una vista, des de fora —prou separat per no patir-ne el tuf—, dels urinaris. Havia esdevingut un pintor realista. Es cansà també d’això i buscà aventures no sols quant a la tria del motiu, sinó també a la forma, i concebí imatges que la gent que l’envoltava qualificà d’oníriques: un individu amb una pedra enorme en comptes de cap, dins d’un calabós; un carrer d’edificis sinuosos, en moviment, i consistència de iogurt… Durant la idiotescència, tot i que la ment li apuntava interessos distants, no deixà el dibuix ni la pintura; li servien, precisament, com a depuradora de perplexitats i de fracassos. Es convertí en un artista experimental, cada obra li sorgia d’un estil diferent, si no antagònic, a la precedent. Feia tota mena de provatures convençut que, en art, tot estava per fer. Ja no pintava ni dibuixava del natural, no copiava, treballava de cap, deixant-se dur per la intuïció, amb una confiança cega en si mateix. Als divuit anys ingressà en la Facultat de Belles Arts de la capital. El primer any hi anava en tren des del poble. Perdia tres hores cada dia entre l’anada i la tornada. Ni el tren, ni el posterior autobús, tenien res a veure amb el tren i el metro que t’hi porten ara; eren lents, sorollosos, freds o calorosos, bruts, mortificadors. No havia comprés mai com podia haver, en aquella època, gent que se sentia moderna. Ni en l’època actual. Sempre havia tingut la sensació que tot és, sempre, antic i retardat, que la modernitat és un mite. En la Facultat ja ho sentia, això. Molts col·legues vestien d’una manera estrafolària, talment bohemis, emancipats, artistes avantguardistes d’èxit. Quan pintaven, però, eren tota una altra cosa: no sabien fer la “o” amb un canut. Els qui tenien més ofici solien ser tímids i vestir amb suèters de punt fets per les mares, com ell. Perdé la por al món artístic de la capital, n’agafà confiança. El segon curs es posà a viure en un pis d’estudiants. Amb cartó d’embalar neveres, folrà una habitació de l’apartament per convertir-la en estudi. Pels matins, seguint les anodines indicacions dels professors, dibuixava o pintava en la Facultat; per les vesprades, treballava en el nou taller o s’allargava a veure exposicions. No se’n perdia cap. S’informava exhaustivament de les mostres i coneixia totes les galeries, des de les més avantguardistes fins a les més carques o comercials. Passava hores en els museus, i en les biblioteques dels museus, especialment en la del Museu d’Art Modern, on consultava catàlegs i revistes i coneixia què es feia, en aquell precís instant, arreu del món. Estímuls que li modelaven el gust i es plasmaven en la seua obra, que avançava en direcció desconeguda. Pintà moltíssim, durant els anys de facultat; treballs per a classe, però també obres pensades per als concursos. N’hi havia un fum, organitzats per ajuntaments o per institucions estatals o autonòmiques. Les bases exigien uns formats i unes condicions estàndard que ell aprengué i aplicà al seu treball. Havien de ser grans, els quadres, i emmarcats amb un llistó prim de fusta. Es comprà una baca i la instal·là al cotxe del seu pare per poder transportar les pintures a qualsevol ciutat. La dedicació als concursos afectà el seu estil. Després de les primeres experiències, en què no guanyà cap premi i en què a penes arribava, com a molt, a assolir la categoria de finalista, detectà quin tipus d’obra interessava els jurats. Aquesta tendència no variava massa d’un concurs a un altre, perquè els jurats tampoc no variaven, en el que semblava una circuit clos. Quan, en la convocatòria, llegia els noms que componien un jurat, ja sabia quin tipus d’obra podia guanyar. Fou pragmàtic, pintà pensant a guanyar, i la jugada li eixí redona, perquè durant un lustre recollí nombrosos premis, magníficament dotats, i es va fer un nom. Però un dia canvià la moda, i la pintura retinal, la pintura que apel·lava directament als sentits, començà a ser vista com un anacronisme. Ara s’estilava l’art conceptual. No l’objecte bell en si mateix, sinó la idea, l’ocurrència, l’enginy. La pseudofilosofia, també. Això va ocórrer quan ell ja havia acabat la carrera i havia tornat al poble a viure. Una cosa i l’altra li van generar una crisi. D’una banda, no estava disposat a continuar pujant al tren de la moda, no s’hi sentia a gust; de l’altra, allunyat dels estímuls culturals de la ciutat, sentí la necessitat de mirar cap a dins seu, de buscar-se. S’obsessionà a fer dibuixos, moltíssims dibuixos. Es presentà en una impremta del poble i demanà que li trossejaren fulls de paper a tamany de sobre allargat. Un miler, se’n degué endur. Per aquell temps ja s’havia condicionat un taller en un pis antic. Ell mateix n’havia fet, dedicant-hi moltes hores, la restauració. S’hi passava els dies engabiat, dibuixant, rumiant, escoltant peces per a teclat de Bach o els darrers quartets de Beethoven. Dibuixava de cap, sense documentar-se ni mirar cap model, furgant dins del seu interior. Havent enllestit un dibuix, el signava, hi posava la data i l’arxivava en un calaix. Els calaixos del seu taller estan reblerts de dibuixos. Féu exposicions, alguna a l’estranger, però a mesura que passaven els anys li creixia per dins una insatisfacció vaga, indescriptible, amb la seua obra. Havia deixat de ser un artista gregari, submís a la moda, però no s’havia trobat a si mateix. Redescobrí Masaccio, Piero della Francesca, Fra Angelico, Mantegna, Vermeer, Rembrandt, Cézanne…, mentre minvava el seu interès per l’art contemporani i, especialment, per l’art experimental. La figuració, les formes pacientment elaborades, l’ofici ben fet, tornaven a seduir-lo més que no les aventures sovint eixelebrades del segle XX. La seua comprensió de l’art universal havia anat en direcció inversa a la dels llibres de text: havia començat per l’art del seu moment i havia evolucionat, lenta, cap enrere. Se sentia incapaç de fer una pintura que no fóra absolutament actual i, alhora, que no estiguera sòlidament arrelada en la tradició. Es buscà en els catàlegs de la biblioteca del Museu d’Art Modern i, sobretot, fent dibuixos, però no es trobà. Eixut d’idees, amb la sensació de repetir-se, s’adonà que no gaudia amb el que feia. Abandonà el dibuix, deixà d’assistir cada matí al taller; deixà, també, de visitar exposicions i museus i enfocà els seus interessos en altres coses. Primer s’havia allunyat dels cenacles, del món de la pintura, ara s’allunyava de la pintura. Deixà de sentir-se pintor.

I així passaren dues dècades. Quan, pel motiu que fóra, visitava l’estudi, sentia recança. Els pinzells, els tubs de pintura abonyegats, els quadres incomplets…, muts, el reclamaven, però ell no tenia esma per posar-se a pintar. El seu jo pintor era un jo difunt. Un jo avantpassat seu.

Es va casar, va tindre fills, es dispersà en mil feines i aficions. Un dia, però, de viatge amb la família, van visitar el Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Ho van fer pels menuts, a qui fascinaven els animals i el caràcter interactiu, lúdic, d’aquests centres. Per a les criatures fou una visita més d’entre les que havien fet en la ciutat; potser ara ni la recorden, o potser ha quedat solapada per les visites que feren després als museus de ciències o d’història natural de París, Londres i Brusel·les. Se’n feren addictes, la família, a aquests aparadors del món animal i vegetal. El cas és que la visita al Museu de Ciències Naturals de Barcelona suposà, per a ell, una revelació. Allà dins, plantat llargament davant dels aparadors plens de coleòpters, va comprendre de sobte, sense haver-ho buscat, quin havia estat el seu problema amb la pintura: no havia buscat la bellesa. Contemplant, fascinat, la diversitat de formes, de colors i de textures d’aquells insectes, la complexitat meravellosament resolta de la seua constitució, va comprendre que havia estat massa temps mirant-se el melic, furgant en el seu eixut pou intern, i no havia parat esment en la bellesa que l’envoltava. Havia estat cec a la natura, i ara, la natura, que li semblava immensament més rica que qualsevol creació humana, li indicava un camí a seguir.

Quan tornà d’aquell viatge va reprendre els dibuixos en el taller, i s’inspirà en fotografies d’insectes, en publicacions de naturalistes i de botànics, en les pròpies bestioles o plantes del natural. Quan en un parc veia una panderola, quedava extasiat observant-la, com si d’un diamant mòbil es tractara. Recordà amb remordiment com sent infant havia sacrificat, sense motiu, moltes d’aquestes bellíssimes criatures, i se’n va sentir en deute. Dibuixà i pintà formigues, papallones, lliris, fulles de plàtan, marietes, corals, vèrtebres, caragoles…, tot en grans formats. El taller s’omplí de formes complexes i plenes de color, un petit museu d’història natural on la bellesa era amplificada i ressaltada pel filtre de l’artista. Però allò que l’apassionava, per sobre de tot, eren els escarabats. N’enllestí una sèrie llarga i exclusiva, i es proposà de mostrar-la al públic. L’exposició, feta en una sala municipal, fou un fracàs. A ningú li agradava. Molta gent abandonava la sala a l’instant d’haver-hi posat els peus, en veure les enormes bestioles omplint les parets. Per què fugien de la bellesa?, es preguntava ell. No va vendre res, ningú l’elogià, se’l començaren a mirar de reüll. La conversió li havia eixit cara, però ell, en comptes de repensar-s’ho, estava cada volta més segur del que feia. Eren els altres, qui continuaven cecs, com ell ho havia estat fins aleshores.

Al fracàs s’afegí el trencament del seu matrimoni. Abocat obsessivament a la pintura, havia negligit la dona, els fills i l’economia familiar. S’instal·là en el taller, on no havia de donar comptes a ningú, on vivia en un exili interior, on aviat aconseguí envoltar-se dels éssers que més estimava: els escarabats. Els alimentava a canvi de tindre’ls sempre a mà, i aconseguí que el seu habitatge n’estiguera ple. Els deixava moure’s pertot arreu, inclús pel seu propi cos, i n’escoltava, complagut, la somorta crepitació produïda per les incomptables extremitats, aquella música trèmula, pròxima. Dibuixava i pintava tothora, i ho feia, sempre, del natural. S’hi sentia identificat, amb aquelles formes, sentia que havia arribat a la seua plenitud creativa.

Un dia, ja als seus seixanta-i-tants anys, reordenant carpetes i calaixos trobà el primer escarabat que havia pintat sobre paper, quan era un xiquet. Se’l mirà llargament, commogut. La figura es conservava bé, però el paper del fons havia agafat un to ocre. Després de tant de temps, li despertà la mateixa satisfacció lluminosa que havia sentit en l’instant d’acabar-lo. Amb tot el que havia aprofundit des d’aleshores en la coneixença dels coleòpters, no tingué problema a identificar-lo com un Goliathus regius. El gènere Goliathus, de la família Scarabeidae, dóna nom als majors insectes que es coneixen, els més pesats del planeta, tan grans que, quan volen, produeixen un so d’helicòpter.Contemplant la pintura antiga, es preguntà quan, i per què, s’havia desviat d’aquell camí i havia fet tantes giragonses, i es congratulà d’haver-se retrobat, de tornar a gaudir com una criatura quan agafava un llapis o un pinzell. Això era l’èxit; la resta, fum.

Les parets del taller es van acabar d’omplir de pintures d’escarabats, ja no hi quedava cap espai buit. Començà a pintar-ne, també, sobre el terra, sobre el sostre, i ho feia amb tal perfecció que les seues creacions es confonien amb les bestioles reals, en una superposició movedissa que produïa vertigen.

Un vespre s’hi presentaren dos alumnes de Belles Arts que volien fer un estudi sobre ell. Pretenien enregistrar un vídeo, fer fotos, editar un catàleg sobre el seu treball. “Fa vostè una obra conceptualment insòlita, genuïna”, va dir un d’ells en fer quatre aprensius passos dins l’habitatge —no era fàcil moure’s sense esclafar cap bestiola—. Ell en detectà el to condescendent, l’aire falsament admiratiu, setciències. “No compreneu res!”, va dir, mirant-los fix. “Ni conceptes, ni hòsties! Només m’interessa la bellesa. La bellesa amb majúscules!”. I els féu fora abans que desenfundaren la càmera. “Cabrons! —cridà mentre s’allunyaven escala avall—. Fins que no dibuixeu i pinteu un Goliathus regius com Déu mana no teniu dret a dir-vos artistes!”.

Va morir com moren els genis. Assetjat per tòpics i malentesos. Incomprès.

Manuel Baixauli (Sueca, 1963) va estudiar Pintura a la Facultat de B.B.A.A. de València. Va guanyar un bon nombre de premis i es va fer un nom, però a mesura que madurava l’estil s’allunyava de modes, galeries i concursos i va emprendre un camí personal caracteritzat per l’obsessió de refer constantment les seues obres, que sovint tardaven lustres i fins i tot dècades a ser enllestides.
Als vint-i-cinc anys va entrar de professor a l’Escola d’Art Escultor Beltran, de Sueca, feina que li permetia continuar fent una obra sense urgències econòmiques.
Als trenta anys va començar a escriure. Espiral, primer llibre que publica, és un recull de contes brevíssims on plasma les obsessions —la fugacitat de tot, la mort, l’oblit…— que ja eren presents a la seua pintura i que es reflectiran, també, en les obres posteriors. El segueixen les novel·les Verso i L’home manuscrit. Aquesta última rep una acollida inusual per part de la crítica, amb sis premis, i esdevé, tot i la seua complexitat, un èxit de vendes. El 2014 ha publicat el seu últim llibre, La cinquena planta, que ha rebut el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i el Premi Crexells de Narrativa Catalana.

Coneix la resta d’escriptors cienciaferits a Mètode.

Què és Mètode?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]