22.01.2021 - 21:50
|
Actualització: 16.09.2021 - 13:02
Article de Maria Obelleiro, directora de Nós Diario
‘Santa Liberdade’
Martxelo, Vicent, aquests dies fa seixanta anys del segrest del vaixell de passatge portuguès i icona de l’emigració Santa Maria a mans de vint-i-quatre membres del Directori Revolucionari Ibèric d’Alliberament (DRIL), amb l’objectiu de denunciar al món les dictadures ibèriques, la situació social dels seus pobles i la qüestió nacional de l’estat espanyol. Un problema que continua i del qual veiem les conseqüències cada dia. O, si no, ja m’explicareu a què es deu el circ muntat amb les eleccions catalanes.
El DRIL va ser una organització impulsada el 1960 per nacionalistes gallecs, militants llibertaris i comunistes crítics amb la línia del PCE que es definia com a “republicana per una república del poble, del poble de les nacions ibèriques”. Hi insistien: “Compreneu que no parlem d’Espanya i Portugal tal com generalment s’entenen, sinó d’un republicanisme que inclourà la proclamació de més repúbliques, com ara la castellana, la gallega, la basca, la catalana.” El màxim responsable en va ser Xosé Velo, que ha destacat en tota la seva vida per la defensa de Galeusca. De fet, l’abril del 1959, amb Joaquim Juanola Massó, Andima Ibiñagabeitia, Sandalio Tejada i Mariano Otero Castelao, va participar en la fundació del col·lectiu a Caracas. El primer punt de la seva declaració de principis posava de manifest: “Galeusca declara la independència de les nacions gallega, basca i catalana, sota les denominacions de Galiza, Euskadi i Catalunya.”
Les raons que van motivar la proposta de Xosé Velo continuen vigents, per això la recuperació de la seva figura encara avui és problemàtica. El segrest del Santa Maria, rebatejat pels assaltants amb el nom de Santa Liberdade, responia a un programa polític que assumia que a Portugal i a l’estat espanyol la democràcia només era possible si es reconeixien prèviament les llibertats de les nacions. Va ser la proposta ideològica de les joventuts del partit de Castelao els anys anteriors al cop d’estat feixista de 1936 i avui continua en disputa.
Article de Martxelo Otamendi, director de Berria
Tortures i jutges d’instrucció
Ja són onze. El Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat onze vegades el Regne d’Espanya, que així es diu oficialment, en relació amb el conflicte basc d’aquestes últimes dècades, per no haver investigat les denúncies de tortura dels detinguts bascs amb les garanties que dicta la llei.
Em consta, Vicent, que a Catalunya també teniu casos similars, i no sé, Maria, si a Galícia heu experimentat una cosa semblant. Recordo que molts, quan van arribar les primeres dues o tres sentències condemnatòries, vam pensar que, un cop rebudes les condemnes d’aquest tribunal europeu, la tortura aniria desapareixent del panorama polític del nostre país; no d’avui per demà, però sí de mica en mica, perquè per al govern d’Espanya seria inacceptable haver d’encarar un afront com a aquest a Europa.
Però no ha passat, perquè a Espanya –a Euskal Herria no anem pas gaire millor–, com que no es prenen gaire seriosament la pràctica de les tortures, molt poca gent la recriminarà als governs. La major part dels partits polítics, molts grups socials i molts mitjans han girat els ulls cap a una altra banda quan han sortit a la llum denúncies de tortura. Han renunciat a promoure la protesta social contra aquestes pràctiques, no han volgut incloure la tortura a les seves agendes polítiques. Per tant, políticament, als governs torturar els ha sortit molt bé de preu.
El cas del ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, bat tots els rècords. De les onze condemnes esmentades anteriorment, ell té una estreta relació amb sis, que es corresponen a l’època en què va ser magistrat d’instrucció a l’Audiència Nacional. Els policies que tenia sota la seva responsabilitat li duien els detinguts amb indicis de tortura i l’actual ministre feia el sord, el cec i el mut, en compte de prohibir rotundament aquestes pràctiques als policies. Almenys, aquestes denúncies havien d’haver estat traslladades al jutjat de guàrdia, perquè fossin investigades. La responsabilitat penal de les tortures fetes per policies a les ordres d’un magistrat no hauria de ser tan sols d’aquests agents; hauria d’anar més enllà, hauria d’arribar també al magistrat d’instrucció responsable d’aquests policies.
Article de Vicent Partal, director de VilaWeb
Despropòsit
La cosa creix. Dijous dues sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya van complicar encara més, si era possible, l’escenari electoral.
La primera decisió consisteix a mantenir provisionalment les eleccions regionals catalanes a la convocatòria inicial del 14 de febrer. Recordeu, Martxelo i Maria, que tots els partits polítics tret del PSOE estaven d’acord a passar-les al 30 de maig. El fet més gros de tots, però, és que afirmen que s’agafen temps fins al dia 8 de febrer per prendre la decisió definitiva. Això vol dir, ni més ni menys, que la campanya electoral començarà el 29 de gener i podria passar que es cancel·làs després de començar.
El Tribunal no dóna cap explicació sobre la raó per la qual no pot prendre una decisió més ràpida. Només manca una setmana llarga per a començar la campanya i, en vista de les complicacions burocràtiques, organitzatives i econòmiques que crea la incertesa sobre el dia de les eleccions, semblaria lògic que el tribunal prengués una decisió, en un sentit o en un altre, abans que les coses es compliquen més encara. La lògica d’aquests senyors, però, se’ns escapa.
Fins al punt que, a més, el mateix dia, en una altra decisió polèmica, el TSJC va decidir d’inhabilitar el conseller Bernat Solé, d’Esquerra Republicana, que és precisament l’encarregat d’organitzar administrativament les eleccions. Bingo! És veritat que es mantindrà en el càrrec fins que la decisió no siga definitiva, després dels recursos, però per exemple ja no és gens clar que puga ser candidat, i era el número dos per Lleida. L’han inhabilitat, ara, per la seua participació en el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre, quan era batlle d’Agramunt. Unes simples declaracions d’un parell de persones en una revista local han estat argument suficient per a prendre una decisió tan greu com aquesta.
No sé si cal recordar, per acabar de dibuixar el despropòsit, que fer un referèndum no solament és legal, sinó que és explícitament despenalitzat.
