02.07.2018 - 22:00
L’any 2014 l’escriptor Francesc Parcerisas va fer setanta anys i pocs mesos abans de fer-ne 71 es va jubilar a la universitat. Aquell agost del 2014 moria l’editor Jaume Vallcorba. Mesos abans, el llatinista Carles Miralles havia patit un ictus greu del qual no se’n va refer i es va morir el gener del 2015. Aquell estiu del 2014, al filòleg i traductor Josep Miquel Sobrer, professor de la universitat d’Indiana, se li reproduïa un càncer que se l’enduria també el gener del 2015. Tots tres van ser amics i personatges importants en la vida del poeta i traductor Francesc Parcerisas. I és al voltant d’aquests amics i del comiat inevitable, i de la reconstrucció de l’estiu del 2014, que Parcerisas ha construït el dietari Un estiu, que acaba de publicar Quaderns Crema.
Francesc Parcerisas ha estat reconegut recentment amb el premi Jaume Fuster per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El seu amic Antoni Marí va glossar-ne la figura i va destacar la seva poesia. Però amb Un estiu, Parcerisas demostra que també és un prosista de primer ordre, perquè desplega tot el seu mestratge a l’hora d’escriure, i brilla per la claredat en el dir.
Parlem amb ell del dietari, dels amics absents i del mar, que també n’és protagonista. Però Parcerisas, home compromès amb el seu temps, també parla del moment polític actual que vivim a Catalunya, de la situació dramàtica que pateixen els immigrants, tot denunciant les recents voluntats expressades per Macron i Merkel de construir camps de refugiats al nord d’Àfrica, i parla de la seva passió pels llibres, que és tota una addicció.
—Saber badar és imprescindible per escriure aquest llibre?
—Sí i és una cosa que a mi sempre m’ha agradat. Quan fas de turista, el millor és seure en un cafè i mirar la gent que passa.
—Però no tothom ho sap fer.
—Home, no deu agradar a tothom, però jo m’imagino històries. Durant un temps, fa molts anys, em dedicava a mirar la part de dalt de les cases. I sempre em preguntava: qui deu viure aquí dalt? Perquè quan anem pel carrer no veiem la part alta de les cases, mirem a l’altura dels ulls. I, aleshores penses que són llocs misteriosos, espais que si no tens una mirada una mica recaragolada, inquisitiva, diguem-ne, no te n’adones.
—És un llibre molt bonic el que heu escrit. En la vostra trajectòria literària es destaca la poesia, però aquest llibre demostra que també sou un gran prosista.
—Començo una mica tard.
—Bé, ja teniu un dietari anterior a aquest, La primavera a Pequín. Tanmateix, Un estiu diria que representa moltes coses més que escriure en prosa.
—En un moment donat vaig pensar de titular-lo L’amistat. Perquè hi parlo dels primers amics que se’t van morint. Els amics són com els sparrings de la boxa: t’entrenen, t’enforteixen, per crear-te com a persona, com a personatge, com a escriptor. És clar que tens la família, però la família és obligada i els amics són triats. Hi ha amics de moltes menes, però aquests són els que et fan de contrapès. Són amics que potser no són ínfims, no te n’hi vas de vacances amb les criatures, però són amics que intel·lectualment saps que sempre hi són, que et jutgen i que t’ajuden. I, per tant, t’esperonen. I tot això neix des del respecte a la diferència, de com som cadascú. Són aquesta mena d’amics, en Carles Miralles, en Josep Miquel Sobrer, en Jaume Vallcorba. Amics amb qui havia tingut molta relació, sobretot amb en Miralles i en Sobrer, des de ben jovenets, perquè vam entrar a la universitat amb setze anys. Tots tres érem de l’any 1944.
—En teniu algun record d’aquell primer any d’universitat amb ells?
—Recordo el primer dia de classe de llatí. Jo era tan dolent en grec i llatí, que per fugir del grec vaig fer àrab, de la qual cosa sempre me n’he penedit. El primer dia el professor va escriure una frase en llatí i va demanar, en castellà (naturalment), que sortís algú a traduir-la. Un dels que va sortir va ser en Carles Miralles. I jo vaig quedar esparverat davant de la brillantor que ja tenia.
—És un dietari que se suposa que vau escriure l’estiu de l’any 2014, marcat pels comiats irreversibles, per la mort i l’absència d’uns amics importants. Hi ha també un retorn a la infantesa que ens fa recórrer el cicle de la vida.
—Per a mi molt clarament hi ha tres potes i dos grans fils, que són el teixit. I després hi ha les floretes al damunt. El teixit es construeix a partir de la desaparició dels amics i amb la platja i el mar com a àmbit ple de records. Perquè és la platja de la infantesa, però també és la platja del present. La presència davant del mar en un espai que és una mena de paradís idealitzat. I damunt d’aquest teixit hi ha les lectures, les reflexions, el dia a dia.
—Moltes lectures.
—Sí, ple d’aquestes lectures a la babalà, que en dic jo, que m’encanten, que segurament són les que he fet tota la vida, però que ara puc fer amb més despreocupació que no feia abans. Agafar un Puixkin, o un llibre del Manuel Vicent o del Marías, la traducció de l’Eneida de mossèn Riber o potser un dietari de Joan Fuster, un llibre de Pedrolo, de Gimferrer o de Foix. I, a més, sense l’obligació d’arribar fins al final. Com que ningú no m’empeny ni m’obliga… Aquest és un dels plaers que proporciona tenir temps lliure i sense obligacions.
—Aquesta idea de la figura del lector en l’espai públic, ja sigui en una platja, ja sigui en un cafè, us hi referiu unes quantes vegades com una figura en extinció, una raresa.
—Sí, ho crec. Ja fa anys, baixant per la rambla de Catalunya, hi havia un senyor assegut que llegia un llibre de la col·lecció Bernat Metge. Vaig pensar: ‘Caram, això és Atenes!’ La idea aquesta de la cultura. Ara veig que jo sóc una mica com aquell senyor, que no em fa res sortir de casa amb un volum de Sèneca a sota el braç i endur-me’l a la platja. La gent jove no llegeix i la gent gran tampoc no llegeix aquesta mena de literatura, en llegeix de combat, més efímera. Com dic a Un estiu, jo sóc el cranc librorum, una espècie de cranc en via d’extinció.
—Ho dieu amb orgull.
—No me’n penedeixo, m’està molt bé. He decidit que, tot i que tinc molts llibres i potser me’n sobren, no me n’estaré, de comprar-ne. Llibres que potser no llegiré mai. Ja en tinc molts que no llegiré. Si això és una cosa que em dóna plaer, per què me n’he d’estar? I més ara, que et pots comprar llibres de segona mà per dos euros o tres. I a vegades compro llibres que ja tinc.
—Per què?
—Perquè m’estimo més tenir el llibre repetit que no patir pel fet de no trobar-lo a casa. Em ve una angúnia terrible. L’absència d’un llibre és terrible, com un forat negre.
—Aquesta obsessió pels llibres, necessitat obsessiva, com us va néixer? Com es pot encomanar aquesta obsessió?
—No ho sé, perquè hi ha un punt que, quan el travesses, caus en l’addicció. La pitjor cosa que em pot passar és ser de viatge, trobar-me en un hotel i no tenir res per llegir. És desesperant. Com s’hi arriba a aquesta obsessió? No ho sé. Potser es pot contagiar. En mi hi ha l’element de compleció, l’acció de completar. L’altre dia llegia un llibre d’entrevistes amb Jacques Derrida, on cita una antologia de poesia sud-africana, famosa i punyent a l’època de l’apartheid. La tinc anotada en un paper per demanar-la de seguida, perquè no pot ser que aquest volum que va ser tan important no el conegui. Hi ha una part de curiositat, de tafaneria, i una part que vol tenir el panorama complet.
—També sou de guardar papers?
—Sí, perquè m’agraden molt els papers. Guardar un carnet de lector o un punt de llibre i trobar-lo anys després…, aquests paratextos, que en diuen, al voltant dels escriptors i els textos, em sembla que il·luminen molt la font d’on surten els textos.
—Parleu –i hi doneu valor– d’aspectes de la vida privada de les persones de qui escriviu.
—Sí, perquè són molt importants: saber on viu la gent, com viu, on menja i de què viu, com es guanya la vida i quant guanya. Perquè la vida d’una persona que viu amb sis-cents euros i la vida d’una persona que viu amb sis mil euros no és la mateixa. Això demostra que el món és molt mal fet. I en tenim exemples en el sistema judicial o en notícies com la d’avui de Macron i Merkel, que volen fer camps de refugiats al nord d’Àfrica. Això és crear camps de concentració però fora del teu país. Que el fum dels crematoris no ens empesti. Això és directament de fill de puta. No hi ha cap més manera de dir-ho. Que tots els diners que es gastaran en això els esmercin als països d’origen d’aquesta pobra gent, perquè la majoria d’aquests països són rics i podrien tenir una agricultura, una indústria… Però vaja, això no sé pas si ho resoldrem. La perversió del sistema. Hem vist coses molt grosses.
—En el món de la literatura es pot ser combatiu.
—I en el dia a dia. Has de fer alguna cosa, no t’ho pots mirar des del sofà. De manera que si cal sortir, has de sortir, i si s’ha d’actuar, has d’actuar, cadascú a la seva manera. Però no es pot ser combatiu pensant tan sols que ja hi haurà algú que estarà a la trinxera. Has d’anar a la trinxera. Això és una cosa que ens afecta a tots. Mirar com passa és massa còmode. Sobretot per a la gent que escriu. Perquè escrivim sobre això: sobre la vida.
—A Catalunya, vist tot això que ha passat, n’hem après molt sobre el fet que tothom és imprescindible.
—I us diria més: que la gent s’ha adonat que mobilitzant-se té el poder d’aconseguir coses. I, del punt de vista polític, els que se senten una mica desencisats, que es pensen que anem enrere, jo trobo que són gent que s’empassen un esquer que no toca. L’experiència que tenim el juny del 2018 és radicalment diferent de la que teníem el juny del 2017. Amb una quantitat de convenciment de poder, de fracassos i possibilitats, extraordinària. I a la gent més acovardida també cal dir-los d’allà on venim. No d’allà on venim fa sis mesos, d’allà on venim del 1939. Jo sóc fill de l’educació franquista: a setze anys vaig anar a unes classes clandestines per aprendre català. I la gent no s’adona de què representa tot això. M’agradaria que algun d’aquests mamarratxos defensors del castellà a ultrança a Catalunya diguessin si algú a setze anys avui aquí ha d’anar a classes clandestines per aprendre a escriure en castellà. Hem de tenir present d’on venim. Perquè aquest desert de quaranta anys, amb gent a la resistència i la clandestinitat, no va aconseguir que això desaparegués. I si no va desaparèixer amb aquells mitjans, amb els que tenen ara, que són diferents i en algun sentit més poderosos però amb uns altres no, això no hi ha qui ho mati.
—A l’octubre, hi vau escriure, en el vostre dietari?
—No. N’he escrit algunes coses però no, perquè no sé com escriure-ho. No dic que no escrigui sobre què va passar a l’octubre, però encara no puc. Vaig escriure un article per a una revista del País de Gal·les, que m’ho va demanar, explicant la meva impressió general, després del primer d’octubre i abans del 21 de desembre. En tot aquest procés hi ha una cosa que m’interessa molt i que no veig gaire analitzada, que és la part metafísica, ontològica, filosòfica, de la posició hispànica, diguem, sobre per què la diferència no pot ser reconeguda o per què hi ha por de la separació, de la independència. Per què? Quin és el problema? D’on ve aquesta imposició? D’on ve aquesta idea de la unitat? A mi em sembla que és una qüestió religiosa. Les religions són excloents. L’estat espanyol és un estat colonial i imposa una raó i tot aquell que vagi contra aquest criteri és bandejable o ha de ser sotmès. D’on ve la necessitat d’autoritarisme per part de l’estat espanyol? El fet que hi hagi polítics que han estat empresonats és una mica això: els fiquen a la presó perquè no els poden cremar com en altre temps. Ara els fiquen a la presó, com més lluny millor, si poden estar emmanillats millor, si poden ser castigats, castigats… Què aconseguiran? Si tots plegats acabarem menjats pels cucs. D’això no se n’adonen. I els cucs no tenen ni religió ni pàtria ni partit polític. Caldria una mica més de perspectiva i ser més humils. Com el cas dels refugiats. No veiem l’horror del qual fuig aquesta gent.
—Europa es troba en hores molt baixes.
—Quan el senyor Juncker deia ‘és que no podem tenir quaranta estats a Europa’, la pregunta immediata és: per què no podem tenir quaranta estats a Europa? I ho diu vostè, que és d’un estat que em sembla que en diuen Luxemburg, que he sentit a dir que era gran com Barakaldo, que era un paradís fiscal mentre vostè n’era el primer ministre. Vostè té la barra de dir que no volem més estats? I Xipre? I Malta? I Liechtenstein? I Dinamarca? Tots aquests estats que són més petits. I si n’hi hagués quaranta o dos-cents? Si la gent ho vol, qui és vostè per a oposar-se a la gent? Perquè, seguint aquest argument, seria millor que Europa fos un sol estat. Sense haver estat elegit, només imposat. D’això, se’n diu una dictadura.
—Tornem al dietari: en una de les primeres notes del llibre advertiu: «Jo, que sóc qui escriu aquestes línies, en realitat vaig arribar ja fa uns anys al final de l’estiu que en aquestes pàgines ara tot just s’enceta i, doncs, ja visc un bon tros més enllà del final d’aquest dietari: sé com acabarà la història i això, en contra del que pugui semblar, em converteix en un déu desnonat, ridícul, sense cap poder.»
—Tots els dietaris són falsos. Perquè la persona que escriu un dietari tria què escriu i com ho escriu. Aquest dietari és escrit en part l’any 2014, però el vaig acabar l’estiu passat, tres anys més tard. Quan vaig adonar-me que aquests fragments contenien una unitat, aleshores vaig fer una llista temàtica, amb un Excel: malalties i morts, platja, infantesa, lectures… A partir d’aquí, tenia una forma i podia veure que hi faltaven uns instruments: aquí tens uns violins però hi falta el violoncel i una viola i després les flautes, al seu moment, sense barrejar-ho… És una feina molt divertida, de composició, de retallar també, una manera d’acabar de lligar-ho tot.
—Un dels grans valors del llibre és la netedat de l’escriptura.
—Aquest text, sobretot en les parts en què es parla dels amics i de la desaparició dels amics, tenia el perill de ser dramàtic, que vol dir ensucrat en aquest sentit. I no es pot ensucrar una cosa tràgica o dramàtica. Havia de ser contingut. També vaig tenir la sort que les últimes relacions amb Jaume Vallcorba, Carles Miralles i Josep Miquel Sobrer van ser moments en què ells estaven en plena possessió de les facultats mentals que jo havia admirat sempre. No és el cas de la meva mare, de qui també en parlo al dietari, que es troba en un procés de decadència. De fet, la meva mare encara és viva, com un vegetal, però viva. És important que en Jaume fos el personatge que ell havia volgut ser: orgullós, presumit, xerraire, criticaire, brillant, etc. Carles Miralles, també. Em va fer un seminari particular a partir d’una pregunta que li vaig formular. Brillant. I en Josep Miquel, igual. És quan torna als Estats Units i se li reprodueix el tumor al cap, que es va apagant. Jo no parlo de la degradació mental d’aquests amics. Sí que parlo de la degradació de la meva mare. Però potser tinc més dret de parlar de la degradació de la meva mare, que no de la dels amics.
—La mare també forma part d’un procés de desaparició. Hi ha molts elements d’aquests en el llibre: els crancs que han desaparegut de les platges i quan éreu petit els collíeu per fer el brou de l’arròs; o una nit quan sou a casa amb la finestra oberta i us entra un saltamartí i us adoneu que els insectes han desaparegut de la ciutat. Això són desaparicions.
—Desaparicions i canvis que vas veient. Presències que eren importants i es van difuminant, per això m’hi fixo sense ser-ne ben bé conscient.
—Però no és un llibre trist. Potser perquè el baix continu del dietari és la platja i la mar, i això hi dóna un horitzó i permet de respirar millor. És eternitat.
—És el contrapunt. Un alè vital. Això és el que el mar em produeix. Hi ha un moment que s’explica una nit a Cadaqués: és festa major i jo em mirava les havaneres i els nens jugant, i em vaig treure les espardenyes i vaig posar els peus a l’aigua i vaig pensar que jo voldria ser aquella aigua o potser ja era aigua. Era fondre’m en aquell instant.
—Podem pensar que aquest llibre també es pot considerar un elogi sobre la lentitud? Discórrer sense córrer.
—Aquesta relació amb els amics, que s’acaba, és una relació lenta. És fruir de l’estona que estem junts. I aquest és el comiat natural dels amics.
—La pintura de Ramon Calsina de la coberta és poètica i eficaç.
—És de les coses de què estic content del llibre. En Calsina és un pintor que jo admiro molt. No el vaig conèixer però la meva família el coneixia. Un pintor que va començar a pintar abans de la guerra, però va quedar en segon terme després. I d’aquest quadre me n’agraden molt les figures que fugen amb el gos, amb una llum de sol ponent, i el globus. Aquest globus vermell de paper que s’enlaira. Era una il·lusió, perquè s’encenia, s’omplia d’aire calent, s’enlairava i desapareixia. És aquesta idea de fugacitat.
—Teniu més material escrit en aquesta línia dietarista?
—Aquest llibre, Un estiu, s’havia de dir Tres estius, perquè era un projecte més gran, que incloïa més material.
—Què hi expliqueu, en aquests altres textos?
—Hi ha una part en què relato els mesos que vaig passar a Chicago, el 2015, a la Càtedra Joan Coromines, a la universitat. I és un dietari que comença enllaçant amb Josep Miquel Sobrer, perquè la primera cosa que vam fer quan vam arribar, el mes de març, als Estats Units, va ser anar a veure el seu fill i la seva vídua, per mirar els seus papers i decidir què fer-ne, dels papers i dels llibres. Només teníem un cap de setmana i era una feina molt cruel i feixuga.
—Què en vau fer?
—Una part de correspondència la vam portar a la Biblioteca de Catalunya, molts llibres es van donar a la universitat, etc. Però a part aquest lligam, a Chicago hi havia també un tema subjacent en les meves anotacions de la vida de cada dia, que era el fantasma de Joan Coromines. Vaig intentar esbrinar quin record quedava de Coromines a la universitat, on es va passar vint anys. Però vaig descobrir que Coromines a Chicago havia tingut una vida molt erràtica, perquè, com que passava sis mesos aquí i sis mesos allà, no tenia casa. No va tenir mai una casa, a Chicago. S’emportava els papers i les coses cada vegada. Era com un caragol. Es feia poc amb la gent, perquè era una màquina de treballar. Però vaig conèixer un parell de persones que el van tractar.
—Escriure sobre Coromines a Chicago, interessant.
—Me’n vaig anar a la biblioteca i vaig buscar l’entrada Pere Coromines, el seu pare. Vaig trobar-ne uns quants llibres. El primer que vaig obrir era un volum que Pere Coromines dedicava a Pompeu Fabra. Vaig quedar garratibat. Sabia que era l’única persona en mil quilòmetres a la rodona que ploraria tenint aquell llibre a la mà. Perquè aquest llibre per a nosaltres reconstrueix unes figures, una època, uns personatges… I la sort que el llibre hagi acabat en una biblioteca. Al darrere, com tot volum d’una biblioteca, conservava un sobre amb la targeta de lector. L’últim que havia tret aquell llibre era ‘J. Coromines’. Aleshores vaig fer un seguiment de molts dels llibres del seu pare que en Joan Coromines citava en les seves obres. I els llibres que ell va tenir a les mans jo els tenia a les mans aleshores. Aquest seguiment es podria convertir en un altre dietari.
