Fotos que no veiem

L’exposició més visitada cada any del CCCB és de fotoperiodisme. La World Press Photo, que, en l’actual edició, s’hi pot veure fins aquest diumenge 27 de maig. Un any més atrau l’interès del públic. Volem veure imatges del món, sens dubte. Dels conflictes i guerres que assolen el planeta però també de naturalesa, de viatges, de gent corrent fent coses que ens passen desapercebudes. I tot i això, els fotògrafs de premsa s’ho estan passant molt malament, les empreses els estan castigant de mala manera. Fa temps que va, la cosa. Massa. Per una foto de premsa el fotògraf pot ser ‘remunerat’ amb uns pocs euros, vint, potser trenta, de vegades ni això. Molts es veuen obligats a plegar. I nosaltres, el públic, ens anem tornant cecs de tant que ens falten imatges honestes de tants aspectes de la vida.

Per això els fotoperiodistes acaben de fer un crit d’alerta, una ‘Carta a la ciutadania’ que aquesta setmana s’ha fet pública a través de Report.cat, la publicació digital del Col·legi de Periodistes. ‘O qualitat o res’, diuen, posant així sobre la taula que si no veiem bones imatges perdem comprensió del món, les seves històries i evolucions. Vam aprendre abans a mirar, de criatures, que a parlar, és el primer que vam aprendre.

La majoria de les imatges que es publiquen són institucionals o de promoció, de fa temps. Del mateix procés sobiranista, quantes imatges tenim enllà de les que documenten els moments àlgids, com ara el primer d’octubre? Jordi Borràs, Albert Salamé i tants altres han fet un munt de fotos dels moments difícils, cert. Però de segur que també voldrien documentar-ne, i potser ho estan fent quan poden, el dia a dia: però, qui publicar vol fotos de vida diària? Ningú.

Un altre exemple: els canvis en els barris barcelonins o de qualsevol altra ciutat catalana, d’un poble, els hem vist?, els coneixem? No, no pas a la premsa, no hi ha interès empresarial i, de mica en mica, amb tantes reduccions de plantilla i de retribucions i salaris, els fotògrafs van perdent espai. I si el fotoperiodisme no ens ho fa veure, ni que ho tinguem davant dels nassos no ho veiem. La foto ensenya a mirar.

Paradoxalment, la fotografia és més i més present en la nostra vida. Als mòbils particulars i a les xarxes. Cada dia es pugen al Facebook global uns tres milions de fotos, la majoria de durada ben efímera. Imatges sovint sense solta ni volta, pura contaminació visual. Les bones imatges que hi pugui haver passen desapercebudes. Els estudiosos parlen de ‘fotografia amateur’, i sens dubte n’hi ha molta, però en realitat el que succeeix és que qualsevol imatge agafada de la xarxa sovint substitueix la que hauria de fer-se a posta per un professional del mitjà que vol publicar-la. Desapareixen els editors gràfics dels mitjans, i així passa també que les fotos sovint no són respectades: no sempre són signades, sovint són retallades i editades de qualsevol manera. Per acabar-ho d’adobar, els mateixos formats de la premsa digital no hi ajuden, precisament (retallen i escapcen les imatges).

No és una qüestió professional i prou. És molt més. El fotoperiodisme és una eina per a interpretar els fets, i si desapareix les fotos que el substitueixen causen l’efecte oposat. De vegades, una foto serveix per a mentir. Les fake news, les mentides periodístiques, existeixen des de fa dècades, només que ara són anomenades en anglès i així pensem que són un efecte dels temps actuals. El fotoperiodisme és crucial. Si no podem veure imatges que no siguin rutinàries ni burocràtiques ni merament institucionals o de promoció, acabem que no veiem res, cecs. Potser ja en som un pèl massa.

M’assabento per la carta dels fotoperiodistes del cas de Ryan Kelly, recentíssim premi Pulitzer: ha deixat la professió, cansat de l’estrès, els horaris extenuants i els salaris a la baixa. Fa tot just un mes, Kelly era distingit amb el Pulitzer per la instantània d’un atropellament múltiple contra manifestants negres durant les últimes protestes racials a Charlottesville, Virgínia. L’atzar va voler que aquella hagi estat la foto de l’últim dia de feina de Kerry com a fotògraf de plantilla de The Daily Progress. Potser no deixa de fer fotos, és jove, però sembla que de moment ‘descansa’ del fotoperiodisme de carrer.

Sempre m’ha agradat treballar amb els fotògrafs de premsa, però ja fa dies que no vaig per les redaccions. Han canviat tant, les redaccions. Dones i homes de la càmera les han hagut d’abandonar. Com a lectora, ho veig cada dia. Hi ha ben poques fotos que es facin mirar. Com diu l’alerta fotoperiodística: ‘Som enmig d’un empobriment informatiu que, a la llarga, es paga. Perquè el futur del periodisme depèn de la credibilitat dels continguts, que va de la mà de la qualitat. Credibilitat i qualitat, dues paraules clau.’