Fets, no paraules

  • «No us sembla que seria més responsable i respectuós amb la gent de l’1-O tancar-vos un parell de dies sencers a un alberg de Brussel·les i no sortir-ne fins que l’acord no estigués tancat?»

VilaWeb
Centenars de milers de manifestants van sortir al carrer durant l'aturada de país del 3 d'octubre (fotografia: Elisabeth Magre)

Que el recordeu, aquest lema de Montilla? Quins nassos, aquesta gent. Quanta mentida que són capaços de construir. Les paraules són tan importants que ens permeten fins i tot de fer eslògans de campanyes com aquest: ‘Fets, no paraules.’ Montilla hi té poc a veure, amb tot això que ara comentarem. O si hi té res a veure, val més aprendre a oblidar. Que ‘oblidar també és viure’, deia Miquel Martí i Pol.

Però mireu si en són, d’importants, les paraules que poden portar-nos a construir imaginaris col·lectivitzats en el sentit de qui té el poder i l’habilitat de fer-les servir i fer-les arribar a més gent. De fet, la política són fets, però també són paraules. O, encara diria més, són sobretot paraules. La batalla habitual entre partits o entre governs o entre bàndols ideològics és estrictament lingüística.

La llengua prefigura maneres de veure el món. O el nostre entorn, per ser menys pretensiosos. L’autocentrament és, per damunt de tot, el resultat d’una determinada estratègia lingüística. La manera com designem les coses és definitiva per als resultats que volem aconseguir. En trobem exemples cada dos per tres. La paraula ‘unilateral’; parlar d’una investidura ‘efectiva’; quan un presentador de TV3 diu ‘aquí’ per parlar d’uns fets que passen a Tarancón, a Espanya; totes aquestes expressions lingüístiques configuren una manera de veure el món i són una opció política, ideològica o de marc mental.

Amb tot, no volia parlar estrictament d’això, tampoc. El ‘fets, no paraules’ em servia també per a parlar d’aquests dies de pugna pel pacte d’investidura. Constato a cada conversa un nivell de cansament i d’irritació creixent de molts independentistes amb l’actitud dels representants que haurien de fer efectiu l’1 d’octubre, el 27 d’octubre i el 21 de desembre. I no us equivoqueu, no parlo dels cridaners habituals de les xarxes socials, no. Parlo de molta gent que no acostuma a alçar la veu però que viu amb una pena terrible la batalleta de vol gallinaci d’aquests dies que han seguit el colossal error d’haver ajornat la investidura de Puigdemont. Són gent que s’ha trencat la cara per tirar endavant tot això i que veu que persones del seu entorn són cridades a declarar als jutjats acusades de desobediència i delictes d’odi.

En aquest cas, m’apunto a la idea de l’eslògan, veient com arriba a ploure, no us sembla que seria més responsable i respectuós amb la gent de l’1-O tancar-vos un parell de dies sencers a un alberg de Brussel·les i no sortir-ne fins que l’acord no estigués tancat? Voleu dir que es mereix aquest espectacle, la gent que no ha fallat mai per molt difícil que els ho han posat? Aquí sí que m’apunto al ‘fets, no paraules’, si més no fins que els fets siguin fets i puguin donar pas a les paraules.

Qui és ben conscient d’aquesta importància de les paraules –per bé i per mal– és la serp aquella que seu a la butaca de vice-presidenta del govern espanyol. ‘Verí pur’, en paraules de Ramón Cotarelo. La vice-presidenta espanyola responia ahir al diputat Tardà ventant-se de les batusses públiques dels independentistes per la investidura de Puigdemont. I demanava de ‘sacrificar-lo’, amb aquest mateix verb utilitzat pel diputat d’Esquerra pocs dies abans. Les paraules són molt poderoses i, per això, cal saber quan i com es faran servir. També en el torcebraç democràtic contra l’autoritari estat espanyol.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any