24.11.2020 - 21:50
Aquest 2020, als Països Catalans, hi ha hagut vint-i-cinc feminicidis, dels quals només catorze són reconeguts com a tals pels estats espanyol i francès.
Les dades són esfereïdores: organitzacions mundials com l’ONU calculen que cada any són assassinades al món 87.000 dones per qüestions de gènere, de les quals al voltant del 60% en mans de la seva parella o ex-parella. Aquesta dada ens situa en una mitjana de 237 feminicidis el dia.
La llei de violència masclista, que és la que té competència penal, només considera que una dona ha estat assassinada per violència masclista quan ha estat assassinada per la seva parella, ex-parella o en relacions anàlogues, és a dir, en els casos en què és demostrable que hi havia una relació sexo-afectiva. Per tant, en queden excloses les dones que han estat assassinades fruit d’altres tipus de relacions, encara que responguin clarament a qüestions de gènere. Trobem, doncs, que al voltant del 40% dels feminicidis no ho són considerats.
Feta la llei, feta la trampa
Queda palès que l’actual llei de violència de gènere ni protegeix les dones ni és efectiva. Aquesta llei respon a un clar exemple de camuflar un problema real per a la meitat de la població, considerant, encara avui, que la violència masclista només té lloc en l’àmbit “privat” de la llar.
Govern espanyol i governs autonòmics han aprovat lleis contra la violència masclista i la LGTB-fòbia els darrers anys, carregades de bones intencions i bons propòsits en els seus preàmbuls, que tenen un contingut força transformador vers d’on veníem, però que, un cop aprovades, per manca de recursos econòmics, humans o socials, mai no han estat desplegades del tot i, a la pràctica, han estat poc útils en la prevenció, la gestió i l’abordatge de les violències masclistes. Una vegada més, les institucions giren la cara a la meitat de la població.
Altres institucions, com la justícia, també fan interpretacions absolutament laxes de la llei, les quals contribueixen a encobrir agressors i tornar a victimitzar, qüestionant en tot moment les agredides.
Condicions materials i violència masclista
Tot aquest entramat és còmplice de l’statu quo imperant, que, per mantenir els privilegis d’uns quants, necessita una organització social basada en la família. Una organització social, el patriarcat, que invisibilitza –voluntàriament– tota una esfera de treball reproductiu i domèstic que es considera un treball de segona, fet per amor, i que recau sobre l’esquena de les dones. Per què, si no, aquesta voluntat de minimitzar les víctimes? Per què només es consideren feminicidis aquells assassinats en el marc de les relacions sexo-afectives i de parella?
El moviment feminista fa anys que va posar sobre la taula que la violència vers les dones és un fenomen molt més complicat i que té múltiples dimensions lligades a la classe social i raça, entre d’altres, i que s’aguditza especialment en períodes de crisis socials, econòmiques o de pandèmies.
Des de l’inici de la pandèmia de la covid-19, el passat mes de març, els serveis telefònics d’atenció a les víctimes de violència masclista han registrat el nombre de trucades més alt dels darrers dotze anys. El primer semestre del 2020, només a Catalunya s’han denegat el 50% de les peticions d’ordres d’allunyament i mesures de protecció a les víctimes de violència masclista, en molts casos obligant-les a confinar-se amb els seus agressors.
El 51% de les dones afirmen haver-se ocupat soles de les responsabilitats escolars de les criatures durant el confinament, i el 35% de les dones diu que el treball domèstic i familiar no ha estat repartit de manera igualitària durant el confinament. Aquestes dades són rellevants perquè, al mateix temps, el 65% del personal que ha estat i és a primera línia de la pandèmia som dones, i, en molts casos, hem hagut de doblar o ampliar la nostra jornada laboral. Aquesta situació ens ha portat a patir més contagis, fins al punt que les dones som el 55% dels casos positius.
El sistema capitalista patriarcal és violent i genera desigualtats que es veuen agreujades per qüestions de gènere, com hem anat desgranant. La violència econòmica, la que no ens permet viure per nosaltres mateixos, ens porta a situacions de risc, com aguantar relacions violentes o acabar desnonades amb persones a càrrec i sense possibilitat de tenir un sostre. Veiem com les condicions materials influeixen també en el fet d’estar més exposades a patir violència, i com l’ordre dominant no només la permet, sinó que l’exerceix.
Una lluita global
La lluita contra els feminicidis és una lluita estructural contra el capitalisme, el patriarcat i els estats sota els quals vivim ofegades les dones treballadores dels Països Catalans. La violència masclista ha esdevingut una eina de dominació de les dones útil i imprescindible per a la reproducció del sistema capitalista. Aquesta violència, exercida principalment per homes cap a dones en el marc de les relacions sexo-afectives, troba còmplices en les institucions, els estats i les formes d’organització social com la família nuclear.
És materialment impossible posar fi a la violència i construir una societat feminista i lliure de discriminacions per raó de gènere si no posem fi al capitalisme i els estats que el sustenten. És impossible que les dones treballadores dels Països Catalans tinguem una vida digna dins de l’estat espanyol i francès. I, com que sabem que hi ha una altra manera de viure, cal que defensem el dret a l’autodeterminació, que ens organitzem en espais feministes i anticapitalistes i que lluitem contra la violència masclista com a manera de plantejar una esmena a la totalitat a aquest sistema, com ja fem als col·lectius feministes, els sindicats d’habitatge i les xarxes de suport mutu.
