12.07.2021 - 21:50
|
Actualització: 15.07.2021 - 19:48
A l’ombra de Pedro Sánchez hi havia quatre arquitectes i n’ha quedat un i prou. El trasbals –de sorpresa– del govern espanyol ha enfortit l’autoritat del president, però alhora ha desemmascarat retrets, revenges i lluites de poder intern. Els dos relleus que ho palesen han estat especialment tensos. La jugada de Sánchez per a escombrar José Luis Ábalos ha estat dura: el va fer servir de confident de la remodelació sense avisar-lo que també el destituiria a ell, fins al punt que es pensava que en sortiria reforçat com un home de màxima confiança del president. I no tan sols l’ha acabat fent fora, sinó que després del traspàs de carteres també l’ha expulsat de la secretaria d’Organització del PSOE, on Ábalos feia fins ara de mà dreta de Sánchez. Al seu lloc hi ha situat Adriana Lastra.
La caiguda d’Ábalos s’ha fet sentir per la vena més personal i estomacal: ahir ni tan sols va esmentar Sánchez en el seu discurs de comiat, va insinuar que havia estat ell qui havia demanat de tenir un paper més secundari i va voler deixar clar que no havia estat fins a última hora que s’havia assabentat de la seva destitució. Però el relleu que ha fet aflorar més qüestions de fons ha estat un altre, el de Carmen Calvo pel seu número 2, Félix Bolaños, fins ara un desconegut per al gran públic. Abans del canvi de govern, Calvo, Bolaños, Ábalos i el cap de gabinet de Sánchez, l’influent Iván Redondo, eren el quartet d’arquitectes i protectors del president espanyol. Calvo pilotava la coordinació del govern. Redondo, de la Moncloa estant, dissenyava l’estratègia, les maniobres. Bolaños hi fornia el discurs i el control jurídic. I Ábalos dominava el partit.
Després dels canvis, tots quatre bastions han acabat en mans del silent i persistent Félix Bolaños. Manté la seva tasca original: el relat. Hi afegeix (o hi eixampla) la coordinació del govern, una competència del ministeri que Calvo li ha transferit. Però sobretot esclafa Redondo, que s’havia erigit en una mà més de Sánchez amb una llicència absoluta per a fer i desfer. Fou el responsable de la campanya que retornà a Sánchez la secretaria general dels socialistes. És a ell que s’atribueix el disseny de la moció de censura contra Mariano Rajoy que féu Sánchez president. És ell que dirigí els moviments electorals i d’imatge del president espanyol, que s’embutxacà un èxit rere un altre, fins que les conseqüències catastròfiques de la moció de censura fallida a Múrcia el van començar a desgastar.
La manera com es confonia la línia entre l’estratègia del president, a les mans de Redondo, i l’estratègia del partit neguitejava i disgustava un sector com més anava més gran del PSOE. Aquest sector va veure en el resultat demolidor a la comunitat de Madrid el moment i l’opció de demanar el cap de Redondo. I ell, acorralat, va decidir de jugar-s’ho tot amb una aposta elevada. Aquests últims dies havia arribat a dir a Sánchez que si no el feia ministre de la Presidència, se n’aniria. I Sánchez se l’ha acabat traient de sobre. Al seu lloc hi posa una espasa del partit de tercera o quarta línia, Óscar López, home afí a Alfredo Pérez Rubalcaba quan era secretari general. Però és clar que el duel era Bolaños contra Redondo. I ha guanyat Bolaños. L’enrenou d’una reforma governamental a l’engròs ho ha relativitzat. Però Bolaños hi va voler burxar, ahir: “Aquestes coses ni es demanen ni es refusen”, va dir.
Un, dos, tres: coordinació de govern, relat i estratègia, clarament a les mans de Bolaños. Podia haver-hi hagut dubtes si el quart front, el del partit, també se l’havia guanyat, el flamant ministre, però la vella guàrdia va deixar-ho clar ahir, en el traspàs de carteres. En contrast amb l’assistència ínfima a la resta de cerimònies, la de Bolaños fou un acte de primer nivell. Hi havia les tres vice-presidentes del govern –Nadia Calviño, Yolanda Díaz i Teresa Ribera–, set ministres, l’ex-president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, l’ex-vice-presidenta i presidenta del Consell d’Estat María Teresa Fernández de la Vega i el president d’Extremadura, Guillermo Fernández Vara. I, lluny de la mala maror de la resta de traspassos de cartera, Calvo batejà efusivament el seu successor. “En Félix ho té tot. No necessitarà ni entrenament ni res. Té tot l’entrenament, tot el coneixement. No arriba, continua”, va dir.
Qui és Félix Bolaños?
Félix Bolaños (Madrid, 17 de desembre de 1975), un advocat que havia fet la seva vida professional sobretot al Banc d’Espanya, ha estat silenciós fins ara, però sap parlar molt bé. Aquests últims anys ha estat un valor rere els escenaris per al president espanyol en diverses operacions clau. Ho ha estat sota les ordres de Carmen Calvo, que és sens dubte qui ha encaixat més bé la seva destitució, d’una manera tan neta que fa pensar en un acord amb Sánchez. Ahir Calvo va dir que difícilment cap altre ministre sortint podia estar més tranquil que ella i va descriure Bolaños com “un amic forjat en els moments més durs”. Tots dos van subscriure la transferència de tarannà, d’obra conjunta i de llegat: “Fins ara tu eres a primera línia i jo, a l’ombra, t’ajudava en allò que podia. Sé que ara serà a l’inrevés”, va dir Bolaños.
Bolaños és un arquitecte que ja hi era i que ara tan sols tindrà més focus i més poder. A diferència de Redondo, el seu gran rival, ell sí que és militant del PSOE, i d’allí estant ha fet costat a Sánchez d’ençà del 2014, quan el president en va atènyer el poder orgànic. Formava part de la comissió d’ètica i garanties, i va fer front comú amb els aparells jurídics del partit que van fer costat a Sánchez dos anys més tard, quan la cúpula va intentar fer-lo fora. Una volta al govern, Sánchez va recompensar-lo amb la secretaria general de la Presidència, on li ha anat fent encàrrecs determinants.
Un d’aquests encàrrecs, el més conegut, fou l’exhumació del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos, una de les primeres fites del mandat de Sánchez. Va ser Bolaños qui en redactà el decret, qui negocià amb la família Franco i qui va dirigir l’operació de cap a cap. També va ser ell que va encarregar-se de negociar amb Pablo Echenique l’acord que va acabar en un pacte de coalició fulgurant després de la repetició electoral de final del 2019, una idea molt defensada per Redondo que, tanmateix, no va acabar de sortir del tot bé a Sánchez. El president espanyol va encomanar la negociació a Bolaños, precisament després de veure que Calvo no se’n sortia.
I Bolaños encara ha fet valer més la seva reputada faceta de negociador. Sánchez i Redondo van encarregar-li que acordés amb el PP la renovació del Consell General del Poder Judicial. La negociació no va acabar de reeixir, però el PP va filtrar a la premsa espanyola que havien estat molt còmodes negociant amb Bolaños i que el problema havia estat la influència d’Unides Podem. Bolaños sí que va pactar amb èxit amb el PP la renovació de la cúpula de Ràdio Televisió Espanyola. Ara, sens dubte el seu últim mèrit, que li ha acabat de segellar l’ascens, va ser el relat mediàtic i l’argumentació jurídica dels indults, que van sortir directament del seu bolígraf.
