Europa tremola per l’avanç de la nova extrema dreta

  • A la majoria de països han modernitzat el discurs i creixen clarament també a les eleccions

VilaWeb
Alexandre Solano Seda Hakobyan
12.02.2016 - 22:00
Actualització: 13.02.2016 - 00:53

Europa trontolla. Per una banda, a l’esquerra, Syriza governa a Grècia i el Partit Pirata guanyaria a Islàndia. També Catalunya i Escòcia i moltes altres nacions demanen el seu lloc al món. Però, a l’altre extrem del debat polític, els rescats, retallades, corrupció i l’arribada de refugiats han catapultat una nova extrema dreta que ha modernitzat el vell discurs de racisme, valors familiars i religió, transformant-lo en orgull nacional, valors occidentals i oposició als problemes econòmics derivats de la corrupció, les ajudes al sud d’Europa i a la immigració.

Si fins ara aquesta extrema dreta era anecdòtica als parlaments, avui ja trobem partits neonazis ben implantats i fins tot partits que podrien arribar a ser primera força. Avui fa una setmana el moviment Pegida (Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident) va convocar manifestacions a tot de ciutats d’Europa, que han esdevingut el principal maldecap d’Angela Merkel.

A l’estat espanyol, justament, no trobem formacions netament d’extrema dreta que tinguin gran presencia, si bé en molts casos s’aixopluguen en partits de la dreta tradicional o en les forces de l’estat, sempre a la primera línia contra l’esquerra o els nacionalismes no estatals.

Heus ací un repàs de la situació en alguns estats.

Alemanya
Fa un any i mig es creava a Dresden el moviment Pegida, que convoca cada dilluns manifestacions contra el govern per la islamització d’Occident (ha arribat a aplegar trenta mil manifestants). Electoralment, hi ha el partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD), que manté una forta relació amb Pegida, i que segons les enquestes entrarà amb força al Bundestag, on serà tercera, davant els liberals i Die Linke. A més de l’AfD, hi ha l’NPD, un partit neonazi, però amb menys suport, que va obtenir un diputat a les eleccions europees del 2014.

Pegida –que, paradoxalment, s’ha apropiat com a símbol una bandera que fou de la resistència antinazi– s’ha anat expandint per més països d’Europa. Si ni la crisi econòmica ni les esquerres no havien fet perdre vots a Merkel, Pegida ha encès les alarmes i l’ha obligat a contraatacar.

Dissabte passat es va apagar tota la il·luminació de la catedral de Colònia en protesta contra Pegida, i el degà va apel·lar directament als votants de Merkel. ‘Molts conservadors cristians (que donen suport a Pegida) haurien de pensar què fan’, va dir. A la vegada Merkel atacava el moviment: ‘Tenen fredor, perjudicis i odi al cor’, va dir, i titllà les protestes de xenòfobes i racistes. Les manifestacions de Pegida van acompanyades habitualment de contramanifestacions amb més manifestants que les convocades per l’extrema dreta.

Itàlia
A l’estat italià no trobem la presencia de Pegida, però sí un moviment polític neofeixista que té com més va més adeptes, CasaPound Italia. Aquest moviment comença amb l’ocupació d’un edifici a Roma per a denunciar el problema de l’habitatge, acollint només famílies italianes. El moviment s’ha estès per tot l’estat, amb noves ocupacions, i s’ha arribat a presentar a les eleccions generals, en què va obtenir gairebé 50.000 vots, que, sumats amb més formacions neofeixistes, com ara Moviment Social – Flama Tricolor o Força Nova, arriben a 180.000 vots.

A partir de les cases ocupades, fan difusió política i activitats culturals com ara la creació de bandes de música, l’edició d’una revista, televisió per internet, etc. Però sempre sota la premissa de discriminar els immigrants. A tall d’anècdota, en el terratrèmol de L’Aquila (als Abruços), el 2009, ja es van mobilitzar per repartir ajuda humanitària, però només a famílies italianes. El moviment agafa el nom d’Erza Pound, un poeta americà fervent seguidor del feixisme.

Els últims temps han col·laborat intensament amb la Lliga Nord. els han donat suport a les eleccions europees i hi han manifestacions conjuntes a Roma. La Lliga Nord s’ha convertit en el partit amb més suport dins la coalició de dretes i podria passar que si la coalició guanyés les eleccions generals (on automàticament tenen majoria absoluta) podria haver-hi un president italià contrari –en teoria– a l’actual Itàlia.

França
A França i Catalunya Nord, el partit d’extrema dreta més potent és sens dubte el Front National (FN), guanyador de la primera volta de les eleccions regionals i de les europees. Marine Le Pen ha modernitzat el discurs racista del seu pare, amb un enfocament nacionalista, contrari als ‘regionalismes’, a la immigració, al sistema polític i a la corrupció. La manifestació de dissabte passat es va fer a Calais, on hi ha el campament de refugiats i immigrants més gran d’Europa.

Els estudis sobre els votants del Front National donen uns resultats interessants. La gent gran i els catòlics practicants són els que menys suport donen al Front National. Per una altra banda, bastions del conservadorisme, com ara Lió, no han esdevingut en cap cas bastions del FN.

En canvi, han tingut la capacitat d’atreure un vot que era tradicionalment obrer. És paradigmàtic el cas de Fabien Engelmann, que del 2001 al 2008 va militar a la formació trotskista Lluita Obrera, i el 2011 va fer el salt a Front National, partit amb què es convertí en batlle de la seva localitat, on històricament hi havia hagut majoria comunista.

Molts politòlegs asseguren que la ultradreta ha substituït els antics partits comunistes en el lideratge contra l’establishment. L’FN va ser capaç de construir un discurs per als qui es sentien socialment marginats, amb un rebuig a la població estrangera, que presentaven com un conflicte tècnic o econòmic més que no enarborant posicions essencialistes. Tot i el suport que té, el sistema electoral francès impedeix que l’FN pugui governar, ara com ara.

Regne Unit
Al Regne Unit També va haver-hi una manifestació de l’extrema dreta dissabte passat. Va ser a Birmingham, la segona ciutat britànica amb més musulmans, i la va ser encapçalada per la Lliga de Defensa Anglesa. Els manifestants van mostrar imatges d’executats per Estat Islàmic i cartells que deien que els musulmans importaven la cultura de la violació.

La Lliga de Defensa Anglesa té una estreta relació amb el Partit Nacional Britànic (BNP), d’extrema dreta, amb vincles amb grups supremacistes blancs i que ha tingut controvèrsies per la defensa del negacionisme. Demanen els immigrants i els seus descendents retornin ‘voluntàriament’ al seu país d’origen ètnic, i fins el 2010 només podien ser membres del partit els ‘indígenes britànics’. Encara que podria semblar un partit anecdòtic, el BNP va obtenir gairebé un milió de vots a les europees (tanmateix, va entrar en crisi i aquest 2016 ha deixat de ser reconegut per la comissió electoral).

L’altre partit d’extrema dreta és l’UKIP, que no és pas feixista com ho és el BNP. Amb una discurs molt contrari a la Unió Europea, l’establishment i la immigració, només es va negar a pactar amb el Front National per l’antisemitisme de Le Pen. El partit ha tingut un augment de militància enorme: de 14.000 el 2008, a 47.000 el 2015. Va ser primera força a les eleccions europees i, malgrat obtenir un 13% dels vots a les eleccions generals, es va quedar amb un sol escó de 650. A desgrat del sistema electoral, les enquestes estimen que si les eleccions es fessin avui obtindria un 18% dels vots.

Grècia i Xipre
A Grècia i Xipre trobem la presència de partits directament neonazis, coneguts a Grècia per la proposta de minar la frontera amb Turquia i repartir aliments només entre els grecs, o bé les condemnes per assassinats contra immigrants i gent d’esquerres. Aquests grups compten fins i tot amb escamots paramilitars. Alba Daurada és la tercera força al parlament grec, i encara augmentaria més en cas de noves eleccions. La presencia de simpatitzants d’aquest partit entre els membres de les forces de seguretat de l’estat és especialment preocupant .

A Xipre existia el nucli xipriota d’Alba Daurada, però com que ha estat rebutjat per les autoritats, ha hagut de canviar el nom per Front Nacional Popular. El suport d’aquest partit és menor que el que existeix a Grècia: un 2,7% dels vots a les eleccions europees.

Àustria
A Àustria, Pegida va convocar una manifestació a Graz, amb pocs centenars de participants. La política a Àustria és totalment diferent de l’alemanya. Si a Alemanya la majoria de partits no havien tractat mai de la immigració, a Àustria és a debat des de mitjan anys vuitanta i el partit d’extrema dreta Partit de la Llibertat d’Àustria (FPO) ha tingut fins i tot responsabilitats de govern.

Per això l’espai que queda per a Pegida és molt reduït. A més, el líder de l’FPO ha mirat d’evitar l’aparició de qualsevol nou partit. S’ha apropiat aquest espai amb afirmacions com ara: ‘Sóc a Dresden amb Pegida cada setmana al meu cor.’ L’FPO no ha parat de créixer aquesta darrera dècada i s’espera que a les eleccions de l’abril sigui primera força, amb un terç dels vots.

Països escandinaus
També als països del nord d’Europa trobem partits consolidats des de fa dècades, però minoritaris. Ara, els rescats del sud d’Europa i l’arribada d’immigrants ha afavorit que tinguessin un creixement espectacular.

El Partit dels Finlandesos era un partit minoritari fins que el 2011 va obtenir el 19% dels vots (normalment no arribava al 5%). Demana que a l’escola es facin classes d’orgull nacional i que el suec deixi de ser segona llengua oficial. Ha estat especialment contrari al rescat a Grècia i a les ajudes al tercer món i a la immigració. En una enquesta de 2011, el 51% dels votants d’aquest partit assegurava: ‘Gent de certes races són inadequades per viure en una societat moderna.’

Els Demòcrates Suecs (SD) també tenen un perfil nacionalista i contrari a la immigració musulmana, però es manifesten al mateix temps contraris als drets del poble sami o dels jueus. Creuen que un jueu no pot ser suec si no renuncia a la seva identitat. Encara que va ser creat el 1988, no fou fins el 2010 que entrà al parlament. Ha anat millorant resultats, i actualment les enquestes ja li donen un 19% dels vots.

Els membres del Partit Popular Danès, amb un fort discurs antiimmigratori, són considerats sovint racistes i encobridors d’organitzacions nazis, com ara Cobat18 o Blood & Honour. Encara que té molt mala imatge (amb vot ocult a les enquestes), el partit no ha parat de créixer, i actualment ja és segona força del parlament. A les eleccions europees va ser el partit més votat (27%) i les enquestes li mantenen la segona posició al Parlament (20%).

El Partit del Progrés de Noruega (FrP), al parlament des del 1981, era un partit petit que havia tingut un creixement constant des del 1997. L’any 2009 va esdevenir segona força, amb un 23% dels vots. L’any 2011 va ser noticia, quan un ex-membre del partit va causar la matança d’Utoya (amb 77 morts). A partir d’aquell moment, el suport del partit s’ha mantingut al voltant d’un 16% dels vots.

Països Baixos i Bèlgica
Als Països Baixos l’espai de l’extrema dreta ha estat ocupat pel Partit de la Llibertat (PVV), un partit conservador i contrari a la immigració, dirigit pel polèmic Geert Wilders. Polèmic entre més coses per haver iniciat una campanya per retirar la doble nacionalitat i impedir, així, que dos ministres socialistes d’origen estranger poguessin continuar al govern.

Segons les enquestes, si hi hagués eleccions el Partit de la Llibertat passaria de ser tercera força (10%) a ser la primera (21%). Wilders fins i tot ha ajudat a formar l’Aliança Australiana de la Llibertat (ALA), un partit amb un ideari extret deu seu partit, i ha anat a Austràlia a donar-li suport.

A Flandes, el Vlaams Belang és un partit republicà, independentista flamenc, que neix el 2004 arran de la prohibició del Vlaams Blok, de contingut racista. Amb l’eslògan ‘Primer els de casa’ és obertament contrari al fonamentalisme islàmic, a l’avortament i a les manifestacions homosexuals en públic, etc. Des del 2007 ha anat perdent suport: si el 2007 obtenia un 19% dels vots a Flandes, el 2014 havia baixat fins al 5,8%. Tot i això la situació que ha viscut el país després dels atemptats de París el situen al voltant de l’11,6% dels vots.

Alguns altres països
Certament, no són iguals les formes i el discurs de partits com l’UKIP que els d’Alba Daurada. I encara trobem l’exemple de molts altres partits d’extrema dreta amb presència a l’Europa de l’Est, com ara Jobbick, a Hongria, o el Moviment Nacional, a Polònia, tots dos amb presencia parlamentària. També hi ha escamots paramilitars, com és el cas de la Unió Nacional Atac a Bulgària, Svoboda a Ucraïna i molts altres grups amb poca presència en la política institucional però actius al carrer. És el cas també de grups nazis al País Valencià o del Casal Tramuntana i PxC a Catalunya.

L’extrema dreta, amb un creixement tan gran a Europa, té el problema que no pot governar fins que no té la majoria absoluta de vots, com s’ha vist clarament en el cas del Front National francès. Però també és cert a la vegada que el fet de no governar, i no desgastar-se, els permet tenir un creixement continu, que s’accentua quan els partits polítics s’apropien part del discurs d’aquestes formacions. Cal afegir, a més, la tolerància de què gaudeixen, per exemple a Espanya, on l’Audiència espanyola és permissiva amb el neonazi que va col·laborador amb gihadisme, o en el cas Blanquerna, mentre aplica tota la força de la llei contra les obres de titelles.

L’extrema dreta comença essent un petit problema quan apareix, sol haver-hi un avís quan entra a les eleccions, s’encenen les alarmes quan comença a augmentar-ne el suport, arriba al punt que guanyen algunes eleccions de segon ordre, i finalment arriben al poder. En aquest sentit potser hem de témer si no som a la penúltima fase a Europa. Perquè potser quan el Front National arribi, per exemple, a la presidència francesa, llavors s’encendran les alarmes. Però ja serà massa tard.


 

Aquí trobareu altres anàlisis de l’Aravot.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any