04.02.2020 - 21:50
‘Una Europa com la que jo vull només pot donar-se quan l’Europa realment existent es col·lapsi.’ La frase és d’un altre, però la faig meva. La va dir el filòsof italià Giorgio Agamben enmig de la crisi grega de fa pocs anys. Tenim una memòria molt fràgil, molts dels qui ara es lamenten que la Gran Bretanya hagi abandonat la Unió Europea no van dir res o fins i tot van encoratjar que Grècia en fos expulsada. Agamben deia aleshores que si el país grec era expulsat, la veritable capital europea seria Atenes i no Brussel·les. I és que ens han venut una idealització d’Europa que seria bonica si fos certa. Però no ho és.
La construcció d’aquesta Europa es basa sobre l’ordre econòmic. Res més. No és veritat que s’hagi buscat la confraternització de les diverses tradicions culturals que conformen l’Europa geogràfica, cadascú va a la seva; no és veritat que el pla Bolonya universitari hagi servit per a construir una universitat europea que sigui una alternativa conjunta al món universitari nord-americà; no és veritat que la nova Europa hagi proposat una societat més igualitària i justa; no era veritat que convertiríem el continent en terra d’acollida, ben al contrari: tots els morts del Mediterrani no són sinó la prova més fefaent de la persecució extrema dels estats europeus sobre els ‘altres’, siguin autòctons o de fora.
L’Europa que alguns somniaven com a projecte democràtic no existeix. Tot és pensat des del diner i amb l’objectiu que el diner marqui la vida dels europeus; que les diferències socials persisteixin o s’estenguin. Quan, l’estiu del 2012, Hollande a França i Monti a Itàlia deien que ‘calia salvar l’euro a qualsevol preu’, ni ells mateixos no devien ser conscients de la malignitat de la frase. Feien bona aquella predicció de Walter Benjamin, en un text que va deixar inacabat: ‘El capitalisme com a religió’. Ara ho sabem: se’ls en fotia qualsevol cosa que no fos sustentar les institucions supranacionals que dicten com s’ha de mantenir l’estat actual de les coses. I amb les indignitats que arrossega.
No sé si he d’explicar que això que escric, perquè estic d’acord amb el pensament d’Agamben, i perquè tinc prou edat per a intuir la mentida, no és perquè sigui euroescèptic ni aquestes collonades maniquees que diuen els qui defensen el sistema. No, jo no sé per què la majoria de ciutadans britànics van apostar pel Brexit; tampoc no entenc per què molts ciutadans del meu país voten el que voten. Si no entenc els meus veïns no em posaré a analitzar el que volen aquells que viuen tan lluny. Així no caic en la injustícia que practiquen els qui parlen del conflicte a Catalunya sense saber-ne ni un borrall. No, jo no sóc euroescèptic, sóc una persona convençuda de la importància de compartir els coneixements i de la malura que suposen els estats (i si no te’ls deixen triar, ja no cal ni parlar-ne). Europa era un gran ideal de fraternitat, però aquesta Unió Europea és només un aparell de control i repressió.
Intueixo que això de situar en el nacionalisme ranci els qui no creiem que l’Europa que s’ha construït sigui un espai de llibertat forma part d’aquesta concepció binària que exemplifica la nostra societat: m’agrada o no m’agrada. A Brussel·les hi havia un mural que deia ‘El futur és Europa’, no sé si encara hi roman, però el futur a què es referia no és el futur de tots nosaltres; no és el futur que beu en la història munífica de l’art i de la literatura europea per a construir un lloc on les diferències s’arrenglerin amb les unanimitats, on tot el pou de saviesa acumulada serveixi per a alguna cosa més que per a pagar polítics que s’adormen al Parlament Europeu o, pitjor i tot, funcionaris que ningú no ha votat mai que decideixen a quin preu es pagarà el cereal i quins interessos haurem de pagar per obtenir un préstec.
Ja sé que alguns catalans tenen molta confiança que les institucions europees donin la raó als presos polítics i als exiliats. Ja ho veurem. Si fos així, no serà, creieu-me, perquè aquesta Europa sigui més democràtica que l’Espanya repressiva –bé, això sí, que no podem negar als jutges i polítics espanyolistes aquest entrenament continuat per a ser els més cafres de tots–; en tot cas, serà perquè aquestes institucions veuran que la pau a Catalunya és més beneficiosa per als interessos econòmics de la minoria que no pas la pugna permanent.
El projecte europeu que signifiquen les obres de Rilke, Diderot, Kant, també les de Dickens, Kafka o Virginia Woolf, o les d’artistes com ara Gerhard Richter, Louise Bourgeois, Niki de Saint Phalle o Christian Boltanski –cito a l’atzar, no m’ho tingueu en compte–, és als antípodes de la fraudulència d’aquesta Europa que, com assenyalava Agamben fa uns quants anys, procedeix a buidar la democràcia de contingut per convertir-ho tot en estadística i càlcul.
