29.09.2021 - 19:58
|
Actualització: 30.09.2021 - 07:04
No és cosa solament de la Seat i les empreses grans. Les pimes també reben les conseqüències de la pandèmia. En la situació límit, algunes empreses han deixat de treballar, perquè com més produeixen, més hi perden. Recordem que, d’ençà de final del 2020, el sector de les manufactures s’enfronta, a casa nostra i en més economies avançades, a disrupcions creixents dels processos productius. La recuperació ràpida de la demanda a escala mundial ha causat, a més de pressions alcistes sobre el preu de les matèries primeres, entrebancs de proveïment de recursos en sectors com ara el dels semiconductors, els productes químics, els plàstics, la fusta i els metalls industrials; dificultats a què s’uneixen les tensions en el transport marítim.
En aquest context, la nostra economia i les de la zona euro, fortament dependents de la importació de matèries primeres i de béns intermedis en els processos productius, s’enfronten a una situació d’escassetat de components bàsics, cosa que origina colls d’ampolla en la producció que impedeixen que l’oferta pugui atendre les comandes en els terminis requerits. A grans trets, és l’explicació que fa el Banc d’Espanya al quadre que travessem en aquest tercer trimestre. “La indústria fa figa al setembre“, titulava la píndola de diumenge passat. Avui en sabem una mica més, de tot allò que tenim més a la vora. La PIMEC ha presentat aquest matí un estudi interessant sobre el creixement dels preus de les matèries primeres i l’afectació a les pimes catalanes, amb propostes per a fer-hi front.
És un sondatge interessant, amb un qüestionari ample, que permet de veure quins són els entrebancs més importants que viu la major part de pimes del nostre país. I com els valoren. Si he titulat per la reducció de marges, és perquè crec que és la cosa més important. De ben segur que no deu ser la que més fa patir els empresaris ara per ara, però sí que és la que pot tenir més transcendència a mitjà termini per l’evolució de l’empresa. Entenc que ara amoïnin més els preus, no rebre els subministraments i no poder servir les comandes en el temps pactat. Però la reducció de marges és, a la llarga, una malaltia degenerativa que, o es talla a temps, o acaba amb l’empresa. Un 71% dels participants al sondatge apunta que ha pogut repercutir els augments de preus dels aprovisionaments als clients, però, compte, la major part els ha repercutits de manera reduïda. Solament un 22,3% els ha traslladats en bona part i un 29% diu que no ha pogut. La por de perdre els clients és darrere aquesta repercussió minsa.
L’estudi deixa molt clar quines són les branques més afectades. Els desajusts entre l’oferta i la demanda i les tensions en el subministrament afecten pràcticament tots els sectors d’activitat de la indústria, la construcció i els serveis de transport. Però en destaquen l’obra pública, l’envasament i l’embalatge, l’agroalimentació, la metal·lúrgia i productes metàl·lics, el material de transport, el transport marítim, la maquinària, el material elèctric, l’electrònica i la fusta i mobles. Molts tenen l’impacte de productes bàsics i components d’ús transversal, les tensions dels quals es traslladen a bona part de les seves cadenes de valor –metalls, plàstics, cartons, semiconductors, cereals…
Els aprovisionaments específics que han tingut pujades de preus més significatives al llarg d’enguany són els metalls, ferris –ferro i acer– i no ferris –alumini, coure, níquel, etc. Un 54% de les pimes que participa en el sondatge assenyala pujades importants en els metalls ferris i un 42%, en els no ferris. També cal destacar els augments notables de preus dels plàstics, tal com apunta un 43% de les empreses. Uns altres aprovisionaments que han registrat alces significatives en els seus preus són els combustibles, el cartó, el transport marítim, les matèries químiques –resines, pintures…– i el transport terrestre. Amb una importància també notable, però menys, es poden assenyalar la fusta, els cables, microprocessadors i similars, i els contenidors. En definitiva, un ventall molt ampli.
Som davant una veritable plaga que arriba després de la pandèmia i que té una solució difícil. A la pregunta “Quines mesures creus que es podrien aplicar per a facilitar l’adaptació en aquest entorn?”, em sembla significativa la resposta dominant i la diferencia que hi ha respecte de la segona. Resulta que un 60,1% de les pimes consultades és partidari d’afavorir la producció o importació de matèries primeres i components a Europa. A distància de l’anterior, un 12,7% creu que s’hauria de facilitar finançament públic a les empreses perquè es puguin proveir.
I no és fàcil. Sobretot la localització que demanen. Això és cosa de molt de temps. Parlo de tot plegat amb el responsable de l’enquesta, Angel Hermosilla, director d’Economia i Empresa de PIMEC, i em comenta la gravetat de la situació. “Tenim el problema més antic de tots, la manca de recursos. Ens hem preocupat molt del medi i de les energies renovables –que són molt importants–, però ens hem oblidat d’allò que és primordial, els recursos naturals.” Certament, a l’informe hi ha un quadre que explicita els llocs on són aquests recursos i resulta que la majoria són en mans dels xinesos. “La Xina no solament controla la producció mundial d’alguns components clau, sinó també els recursos. I això és molt greu”, afegeix.
Li demano què l’ha sorprès més de l’enquesta i em diu que és l’extensió del problema entre les pimes, si bé, em diu, molts dels serveis no hi són representats. De totes maneres, em comenta que l’amplitud de la situació actual a la indústria pot afectar el comerç ben aviat, atès que no tindrà molts dels productes que la gent li demanarà. És ben cert, alguns models de mòbils, per exemple, ja no es troben a les botigues de Barcelona.
Les propostes que es fan a l’estudi tenen una base de quatre potes. Tenint en compte que allò que podem fer ací no és gaire perquè la clau és a molts milers de quilòmetres. En primer lloc, la PIMEC demana accions per a afrontar les tensions en els aprovisionaments i hi inclou destinar recursos del Fons Europeu a una línia especial per a reduir la dependència de les pimes de les primeres matèries. El segon aspecte és la creació d’un instrument d’anàlisi i vigilància de la situació actual i les seves causes, que inclou un seguiment de la vulnerabilitat i sobirania vers les matèries primeres i components.
El tercer punt és molt important perquè afecta el suport a les empreses afectades. Demana, per exemple, engegar centrals de compra i mirar allò que fan a l’estat francès, Alemanya i Itàlia en aquest sentit. També crear línies de finançament públic per a pimes afectades i facilitar l’accés a proveïdors pròxims. Em comenta que es proposa de pensar de fer servir els ERTO per a les empreses afectades, no per la pandèmia, sinó per aquest nou obstacle exogen postpandèmic.
El quart és flexibilitzar la contractació pública i privada. Com? Amb la indexació de preus, la reducció o congelació de penalitzacions i la flexibilització de terminis en els contractes públics vigents. “Tots els països cerquen una manera de flexibilitzar els contractes públics i privats en el punt dels preus pactats. Hem de tenir present en tot moment que aquí podem actuar tan sols sobre les conseqüències, no sobre les causes del problema”, apunta Hermosilla.
Per la seva banda, el president de PIMEC, Antoni Cañete, ha quantificat la situació: “Arran de la pujada dels preus de les matèries primeres, els components i els serveis de transport internacional de mercaderies, estimem que l’impacte d’aquest augment de preus pot implicar un sobrecost de dos-cents milions d’euros diaris per a les pimes de Catalunya en el moment més greu d’aquesta conjuntura.” Déu n’hi do!
Em sembla una bona síntesi del moment complicat que viuen les pimes del nostre país. Amb la pandèmia pràcticament superada, ara han d’afrontar dificultats en què no pensaven fa un any, quan tots els esforços es concentraven en com sortir-se’n dels reptes imposats per la covid-19. Però caldrà continuar endavant…
