Esther Canet: “Hi ha hagut nou indults, i ara els interessa trobar uns nous dolents”

El 23 de setembre de 2019 la vida d’Esther Canet va fer un tomb de 180 graus. Tornava a casa de treballar i una amiga la va avisar que detenien gent a Mollet. Va engegar la ràdio per veure què passava. “Normalment enviava un missatge dient-los bon dia. En Germinal acostumava a respondre aviat. Aquell dia no ho va fer. Al principi no hi vaig donar importància. Però quan vaig saber que detenien gent, vaig començar a pensar que podia ser ell i que per això no responia. No m’hauria imaginat mai allò que va passar després. Tot plegat era delirant.” Acusaven els seus amics de terrorisme i els ficaven a la presó arran de l’operació Judes. Mesos més tard en van sortir, però, lluny d’arxivar la causa per falta de proves, van decidir d’ampliar-la. Aquest cop li tocava a ella. Passava a ser investigada per terrorisme.

Dos anys després, hi parlem. Ens explica la gran complicació de viure cada dia amb el pes de l’amenaça d’entrar a la presó. Deixa clar que la seva màxima preocupació són els fills. I confessa que, malgrat que no acabi a la presó, el mal ja és fet.

—L’altre dia fèieu un piulet que deia: “Avui és un dia d’aquells en què hauries d’estar a l’altura i no pots. Hauries de ser la dona més feliç del món, no pots.” La repressió és això?
—Sí, la repressió va molt més enllà de la por. Ho deia al final del fil a Twitter: quan ets mare, no et dol allò que et passa per tu mateix, sinó pels teus fills. En definitiva, joc sóc adulta i capaç de racionalitzar tot això que passa, però els meus fills no. Penso que hauria de ser una mare feliç, perquè la vida em va bé, tinc tres criatures precioses, però no puc. No puc perquè potser m’hauré d’estar trenta anys a la presó. El meu fill petit té tres anys. Si compleixo la condemna sencera, en sortiré quan en tingui trenta-tres. Imagina’t. M’hauré perdut absolutament tot allò que és important en les seves vides.

—Suposo que s’ha d’intentar de no pensar-hi, en això…
—Sí, però no és fàcil. Gaudeixes d’un moment bo i, de cop, el cap et fa un clic, i ostres! Hauries de gaudir al màxim i no preocupar-te de res més, però el cap se te’n va i tornes a pensar que si entres a la presó tot això ho perdràs. És un pensament que no et deixa anar. El tens cada dia, és un rum-rum. Per exemple, tinc molta por que assenyalin la meva família quan hi hagi el judici. Ho penso molt sovint. No vull que els meus fills pateixin. No sé què passarà si televisen el judici. De moment, em preocupa, perquè m’han dit que no m’hi puc negar.

—Com es viu amb aquesta sensació? Com és el vostre dia a dia?
—A primera hora no hi penses. L’atabalament de despertar els nens, fer els esmorzars, vestir-los, anar a l’escola… Tot plegat no et deixa temps per a pensar. Acostuma a passar quan estàs sola. Cuines, per exemple, i llavors et ve a sobre aquest pensament. Quan et ve, ja no deixes anar aquest pensament en tot el dia. Malgrat tot, intentes ser forta. Sobretot perquè la gent del teu entorn no es preocupi massa. Però dins teu la idea vas somatitzant. Va fent mal. Va fent forat.

—Heu viscut les dues cares de la repressió. Com a amiga primer i parella després de represaliat, concretament d’en Germinal Tomàs, un dels tretze processats del 23-S; i ara en primera persona. Creieu que això fa que patiu més per la gent del vostre entorn?
—Sí, he patit l’experiència prèvia. Sé què és que se t’emportin algú que t’estimes. I ara, a més a més, tinc el meu dolor. En realitat amb en Germinal som una parella que ens toca la repressió per totes bandes. Hi ha moltes vegades que jo estic malament, i ell es preocupa i m’intenta fer aixecar. Però també hi ha dies que és ell qui s’enfonsa. No deixa de ser una mica un cercle viciós. Volem anar endavant, però no podem mirar gaire més enllà de demà. Per exemple, no ens atrevim a viure junts. I si entrem tots dos a la presó? Qui ens pagarà la hipoteca o el lloguer? Tot plegat ens condiciona molt. Som molt conscients que no tenim un futur a llarg termini. Pensem en el dia a dia i prou.

—Passi què passi després, aquest dolor ja no us el pot impedir ningú…
—La repressió ja pretén això: castigar-te de la manera més amplia possible. No en parlo gaire, perquè em fa una mica de cosa, però la repressió més dura que he viscut és la de casa, la dels meus. Sense voler-ho, ells han dit frases que han fet mal. Quantes vegades he sentit: “Esther, tu ets mare. No hauries de ser al carrer fent aquestes coses.” Només em manifesto, i precisament si ho faig és perquè sóc mare. Vull el millor futur per als meus fills. No sé si la paraula és “repressió”, però que els teus dubtin, s’enfadin i no t’entenguin, és molt dur. Quan vam saber l’ordre de processament, ma mare em va demanar perdó. Va ser llavors quan ella va ser conscient que tot era real. Em va dir que fins aquell moment havia mirat més els seus sentiments, i ara entenia que m’havia d’haver donat suport. Fa patir que els teus no t’entenguin.

—I els dubtes, no?
—I tant. Hi ha una part de la meva família que no té els mateixos ideals que jo, i posen en dubte si tot ho he fet legal. Dubten sobre què he fet o he deixat de fer. I jo no he fet res. Quantes persones érem a l’aeroport o la Jonquera? He fet les mateixes coses que han fet ells, ni més ni menys. Però a mi m’ha tocat rebre.

—Dèieu que allò que més us fa patir són els vostres fills. Els heu explicat què passa?
—Sí, els ho he explicat.

—Com s’explica?
—No ho sé. Costa molt. Al petit no li ho hem explicat, no ho pot entendre. Però els dos més grans, sí. Els hem explicat que la mare ha d’afrontar un procés judicial perquè es va manifestar per defensar els seus drets. La gran n’és més conscient. No ho acaba d’entendre, però veu que pateixo. Es preocupa, perquè de tant en tant em veu plorar. El mitjà, que té sis anys, només té un dubte: la policia és bona o dolenta?

—I què li responeu?
—És molt complicat. No vull que perdin la confiança en qui en un moment donat els pot ajudar. No els vull dir que la policia és dolenta. Però alhora els he d’explicar que la policia em vol dur a la presó i que jo no he fet res. No és fàcil i causa molta ansietat. Has de mesurar molt les paraules.

—Us havíeu imaginat mai que podria passar això?
—Em podia imaginar una identificació o una multa, fins i tot potser una detenció, com li va passar a en Sergi dels Nou de Lledoners. Havia vist com passava a gent del meu entorn; per tant, ho veia factible. Però mai no m’hauria imaginat veure’m involucrada en una cosa així. Cinc anys enrere, per mi era impensable tot això. A casa sempre hi ha hagut tradició independentista. Jo ho sóc des dels quinze anys. I m’he mobilitzat per moltes causes, no només pel dret d’autodeterminació. No m’havia passat mai res. Però sembla que les coses han canviat. Ens reprimeixen per les nostres idees.

—Viviu de prop el 23-S…
—En aquell moment vaig tenir pànic. Teníem molt de pànic. I no pel que haguéssim fet, que no havíem fet res, sinó perquè ens relacionàvem amb ells. Jo, per exemple, anava a sopar cada divendres amb un grup d’amics on hi havia en Germinal i l’Alexis. He estat moltes vegades en aquelles cases on va entrar la Guàrdia Civil. Amb ells, hi tenia una relació molt pròxima. I, és clar, quan els passa a ells, de cop penses: la pròxima puc ser jo. Simplement, perquè sóc la seva amiga i a la vegada independentista.

—El 23 de setembre és una data complicada?
—És l’únic dia que oblido que jo sóc una investigada. Només penso en les nou persones que van violentar extremadament aquell dia. Com els van apuntar. Com els van encanonar. Com els van fer estirar a terra… A ells i els seus fills de vuit, nou i deu anys. Em moro quan hi penso. No calia muntar tot aquest número per res. Cada 23 de setembre torna l’angoixa. Recordes tot allò que vas patir. Recordes molts nervis. Les trucades… Vam plorar i riure d’una manera desesperada, aquell dia. No enteníem res. Era un deliri. No sabien on se’ls enduien ni per què. En realitat suposo que ja buscaven això. Volien fer-nos por. A nosaltres, sobretot, però també a tota la societat.

—Què us va passar pel cap quan us van notificar per carta que us investigaven…
—Ràbia. Primer molta ràbia. Després, em van venir el cap els meus fills.

—Però quan rebeu la carta, penseu en la presó?
—En un primer moment, no. Primer em pensava que em cridaven com a testimoni. Realment, fins que no vaig llegir-ho no vaig ser conscient que em citaven com a investigada.

—N’heu parlat amb en Germinal de la seva experiència a la presó?
—Si, però sóc conscient que les presons de dones són diferents. He escoltat i parlat amb dones represaliades i m’expliquen que és complicat. En realitat m’espanta. No sé com serà. A mi potser allò que em fa més cosa és que no sé quina relació podria tenir amb les altres preses. No pels delictes que hagin comès, sinó perquè no saps què et trobaràs. No saps si trobaràs gent afí o gent que et criticarà… Em preocupa la incertesa.

—Compartiu aquesta preocupació o és massa difícil?
—No, jo parlo molt. I tant me fa saber que sóc dèbil en algunes coses i expressar les meves debilitats i preocupacions. De vegades el fet de compartir-les potser em calma més que no pas negar-les. Sempre em preparo per a la situació pitjor. Perquè si finalment no és així, almenys m’enduré una alegria. I si acaba passant, ja ho tindré interioritzat.

—Alexis Codina deia l’altre dia, en una entrevista, que el seu entorn no es creu que pugui entrar a la presó, malgrat que ell ho té molt coll avall.
—Sí, la meva mare i el pare dels meus fills són molt optimistes. Jo no ho sóc gens. Però no ho he estat mai. Ja és el meu caràcter. Sempre he estat del got mig buit. I sempre penso que hi acabaré entrant, almenys tres anys o quatre. Crec que hi serem fins que el nostre cas arribi a Europa. Sobretot perquè hi ha hagut nou indults, i ara els interessa trobar uns nous dolents. I per desgràcia aquests serem nosaltres. Pedro Sánchez té Esquerra de sòcia i Esquerra ha negociat sobretot la sortida dels seus presos. La famosa taula de diàleg crec que va ser molt abans. Segur que van parlar perquè ell pogués ser investit, i en canvi d’això que sortissin de la presó els dirigents polítics amb l’indult. Crec que la taula que ens han volgut vendre ara ja l’havien feta d’amagat.

—Us heu sentit sols?
—Si, molt. La classe política ens ha deixat sols. Només puc dir dos noms que realment han estat amb nosaltres des del minut u, que són Aurora Madaula i Marta Vilaret. La resta, silenci absolut o coses de cara a la galeria. Fan un piulet quan toca, però a l’hora de la veritat no han estat amb nosaltres. Han vingut a algun acte de suport, però aquest no és el suport real que ens esperàvem i necessitàvem.

—Què us molesta dels polítics?
—Em sorprèn que alguns presos polítics diguin que, si cal, per la independència, tornaran a la presó. Això sí que fa mal. Hi ha gent que patim perquè hi haurem d’entrar. Sentir dir això fa mal. Banalitzen la presó. La fan servir com un comodí o com a llenguatge. Què volen, que els recordem com uns màrtirs? No ens en calen. Necessitem polítics que compleixin allò que ens van prometre el 2017. No van fer res, ens han enganyat i mentit.

—I la gent us ha donat suport?
—La gent va reaccionar superbé, no van creure aquest fals relat de la policia. Al revés, de mostres de suport de la gent n’hi ha moltes i diàries. Això ens ajuda molt. Ens fa sentir que no estem soles, i això et dóna forces. La gent ha entès que ens ha tocat a nosaltres, però que podria ser qualsevol. M’emociona veure la solidaritat que hi ha arreu del país. No sóc ningú, no m’esperava tenir cap mena de notorietat. Però s’agraeix el suport.

—La relació amb els altres represaliats com és?
—Hem fet pinya. Hi ha qüestions en què la família no ens pot entendre, per molt que s’hi esforcin. Quedar amb la Tamara o el Xarly i poder parlar de la seva experiència m’ajuda. Sóc bastant somiatruites i escoltar les seves experiències m’ajuda a racionalitzar i a endreçar una mica les coses. Gràcies a ells entenc més què em passa, què sento.

—Heu denunciat unes quantes vegades que us segueixen. Continua passant?
—Sí, l’última vegada va ser el primer dia de l’escola. Tornàvem cap a casa amb els meus fills i la Guàrdia Civil va començar a donar voltes per allà on passàvem. Fins i tot la meva filla gran se’n va adonar.

—Si que ho fan malament!
—No, ho fan molt bé. Quan et segueixen per alguna cosa important no els veus, no te n’adones. Ho veus després, quan t’encausen i de cop lligues caps. De cop, ets conscient que aquell home que et trobaves cada matí no era cap casualitat. Això de l’altre dia és una altra cosa. Normalment quan hi ha una notícia, l’endemà ens trobem algun d’aquests seguiments. L’últim dia va ser quan van presentar l’ordre de processament. Crec que volen marcar paquet, volen que sapiguem que ens controlen. Ens volen recordar que hi són.

—Esteu processada per terrorisme, però no teniu cap mesura cautelar.
—Aquesta és la més divertida de totes… M’acusen de terrorisme, que és una cosa molt greu. Els terroristes, al meu entendre, maten. Si fos així, si jo sóc un perill per la societat, com és que jo sóc lliure, al carrer, sense mesures cautelars? Si em ve de gust anar-me’n de vacances als Estats Units, puc fer-ho tranquil·lament. Però aquí sóc perill número u? Com s’entén això? No han pogut demostrar res. Tot són suposicions. Amb suposicions pots acusar la gent de terrorisme?

—No hauria de ser així…
—Resulta que han modificat la definició de terrorisme, i ara qualsevol que contradigui l’estat pot ser terrorista. A partir d’aquí, ho podrà ser qualsevol que s’encari en un desnonament, que es manifesti contra les elèctriques o que militi en un moviment social… Tothom pot anar a la presó per terrorisme.

—Voleu afegir-hi res?
—Sí, ara que tinc l’oportunitat m’agradaria donar les gràcies a en Sidali, el pare dels meus fills, per fer-se càrrec dels petits i compartir el sentiment de lluita. Ell és independentista cabilenc i entén molt això que hem de suportar. Sé que pateix i no sempre sóc justa amb ell. I crec que li dec un reconeixement públic. Sempre em va donar suport per sortir a defensar els drets col·lectius, mentre ell es quedava a casa. De manera que des d’aquí li vull donar les gràcies.