N’estem farts, per fi, de la frivolitat?

  • «Ens han robat, sense que molts de nosaltres ens n’adonéssim plenament, allò que sempre havien estat les nostres armes més poderoses de lluita per la justícia: la sinceritat, l’empatia, la compassió i la indignació»

Thomas Harrington
27.03.2020 - 21:50
VilaWeb

Feita essa gente que anda por aí
Brincando com a vida
Cuidado, companheiro!
A vida é pra valer
E não se engane não, tem uma só […]
A vida não é de brincadeira, amigo
A vida é a arte do encontro
Embora haja tanto desencontro pela vida

Vinicius de Moraes, Samba da Benção

Pertanyo a una generació de frívols dins una societat construïda durant les últimes quatre dècades, en molts sentits, per a exercir la frivolitat. Vam rebre el dot social possiblement més generós de la història de la humanitat i, després de malgastar-lo en un temps rècord en guerres inútils i productes efímers, vam dedicar-nos a saquejar sistemàticament les institucions que havien fet possible la creació de quasi tot allò que vam heretar. I els nord-americans, essent tan generosos com som, hem fet tant com hem pogut per compartir la increïble trivialitat de la nostra manera de pensar i actuar amb els grans amics europeus, persones que durant anys havien resistit el cant de sirena del nostre xou materialista, però que van acabar cedint, a poc a poc i en anys recents, a la seva lògica subjacent.

Parlar de la frivolitat és parlar implícitament de la seva qualitat antagònica: la serietat, una cosa confosa sovint amb la tristesa i vista com més va més com una mena de defecte.

Als EUA hi ha molt poques coses que puguin generar més reaccions al·lèrgiques als espais socials o, fins i tot, als recintes acadèmics que parlar sense ambages de les coses que, fins fa poc, eren considerades per molts com els temes per excel·lència de la serietat: la mort, la soledat, l’amor, la bellesa, l’amistat i els misteris infinits de la crueltat humana. En una curiosa inversió de papers, els qui volen integrar aquests temes en les converses diàries són vistos avui com a frívols, mentre que els qui en fugen i tracten de temes suposadament pràctics, com ara guanyar molts diners o controlar fredament el destí vital d’altri són considerats gent seriosa.

O, com em va dir la meva filla després d’haver-se graduat en una de les universitats suposadament més prestigioses del país (una institució ‘seriosa’ per antonomàsia): ‘Pare, estudiar en universitats com aquesta és rebre invitacions constants a entrar per a tota la vida en una autopista elevada que et permet d’observar la brutícia de la realitat de les persones a les ciutats i als pobles, allà baix, amb un somriure autocomplaent, mentre lamentes amb una condescendència expressada subtilment, però molt clara, la incapacitat d’aquesta gent de fer allò que has fet tu.’

Em direu que els poderosos sempre han estat frívols i han posseït una gran capacitat de presentar els seus programes de saqueig a la majoria de la gent amb un to transcendental, o solemne i tot. I és veritat.

Però crec que avui hi ha una gran diferència. El control gairebé total dels grans mitjans de comunicació per les elits econòmiques els ha permès de convèncer-nos a molts de nosaltres que l’egoisme disfressat de bondat no és un tret particular d’aquesta elit, sinó un atribut bàsic i absolutament predominant de tots els éssers humans. De manera que, en el fons, tots som tan cínics com ells. I d’aquesta manera ens han robat, sense que molts de nosaltres ens n’adonéssim plenament, allò que sempre havien estat les nostres armes més poderoses de lluita per la justícia: la sinceritat, l’empatia, la compassió i la indignació. En fi, tots els elements de la moral.

Tinc bons amics que, tot i que admeten obertament el seu desconeixement gairebé total de la història, és a dir, el record de les reaccions de l’ésser humà als desafiaments morals en diversos contextos del passat, són capaços de dir taxativament i amb gran vehemència que l’ésser humà no ha estat mai sinó un cercador d’interessos personals. I això xoca quan és dit per persones que han demostrat una vegada i una altra durant tots els anys d’amistat una enorme capacitat altruista!

Com s’explica aquesta paradoxa? En el fons és un problema del llenguatge. Les persones sols poden articular sentiments pels quals tenen paraules que els descriguin, cosa que explica l’èmfasi que posava l’ideòleg del neoliberalisme per excel·lència, Milton Friedman, en la necessitat de controlar l’inventari de les ‘idees escampades per terra’ abans que esclatés la crisi. Si durant tota la vida t’han dit que els saquejadors són seriosos i els solidaris són frívols, és molt difícil d’imaginar qualsevol altra configuració de la realitat.

Ara que la mort i tots els seus derivats –és a dir, la serietat amb majúscules– s’han burlat novament dels intents sistemàtics de les elits d’eliminar-la com a factor primordial del nostre raonament moral quotidià, voleu dir que no és l’hora d’atacar frontalment i sense miraments l’absurditat dels discursos mestres d’aquesta ‘gent que camina per aquí jugant amb (les nostres) vides’ i recordar-los, a ells i a tothom, una vegada i una altra, que ‘la vida no és un joc, és l’art de la trobada’?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any