08.06.2021 - 19:50
Molts clients de bancs estan ben esverats. No saben què fer. No solament no cobren ni un euro d’interès pels estalvis que tenen al banc, sinó que els cobren una comissió per la feina de guardar-los-els. És a dir, un apunt dins l’ordinador. Molta gent trauria els diners del banc, en veient en què s’ha convertit l’estalvi –una virtut, ens deien no fa pas tants anys–, però mira i mira i no sap on col·locar-los. No solament això, sinó que en situacions d’inestabilitat i por del futur, com la de la pandèmia, n’hi posa més. Així s’explica que, des que va començar l’estat d’alarma fins al mes d’abril passat, els dipòsits de les famílies a la banca, a l’estat espanyol, hagin pujat d’un 9%, una xifra absolutament desmesurada, si la comparem amb el ritme que hi havia abans del març del 2020, poc més d’un 3% anual els tres últims anys.
És la traducció pràctica d’allò que s’ha comentat molt aquests darrers mesos: que la taxa d’estalvi (mesurada segons la renda disponible familiar) arribà, al tancament de l’any 2020, al 14,8%, segons dades de l’Institut d’Estatística espanyol (INE). Val a dir que el 2019 era del 7,4%, és a dir, que es va doblar. El canvi ha estat ràpid i espectacular. I és, a més, el percentatge més alt de la sèrie històrica, que va arrencar el 1999.
S’han ajuntat dos fets insòlits en la història moderna de la banca. Per una banda, el llarg període de tipus baixos, fins i tot negatius, que han capgirat l’operativa tradicional. Amb una situació de tipus d’interès baixos, als bancs els costa de fer negoci per la via tradicional, és a dir, agafar dipòsits dels clients a un preu determinat i prestar-los a les empreses o particulars a un tipus més alt. El negoci tradicional, la diferència entre tots dos tipus, l’actiu i el passiu, s’ha fet tan estret que no dóna diners per a cobrir les despeses de fer funcionar l’entitat. És a dir, el marge financer s’ha fet molt estret, insuficient, i amb una previsió de continuar així uns quants anys.
Arran d’aquesta situació, els bancs no tenen cap més remei que mirar d’equilibrar aquest marge amb la reducció dràstica de les despeses –d’aquí surt una part important de les fusions i els acomiadaments actuals– i imposar comissions sobre tots els diners dels clients que es belluguen dins l’entitat. D’aquí ve que el client que fins fa pocs anys duia estalvis al banc i en cobrava uns interessos, ara hagi de pagar perquè els hi custodiïn. Ve’t aquí el trencaclosques que no tots els clients entenen gaire bé.
I, per una altra banda, la pandèmia ha estat un fet insòlit que ha atemorit molta gent. En veient com s’anava reduint l’activitat, creixia la desocupació i els ERTO, molts pensaven: “Això també em pot passar a mi”, i actuaven de manera racional, mirant d’estalviar tant com podien i col·locant-ho al banc, per bé que sabien que hi tenien poc a guanyar o res. El cas és que a tot l’estat espanyol, entre el febrer del 2020 i l’abril del 2021, els estalviadors particulars han afegit 74.000 milions als dipòsits de la banca. És cert que una part important deu pertànyer a la gent que té un nivell de vida més elevat. Això, ara com ara, ho podem suposar (i n’estic segur), però com que no n’hi ha dades, no es pot demostrar. Avui passa allò que em deia un amic no fa gaire: “El banc amb què treballo em cus a comissions.” Li vaig dir que això avui és el pa de cada dia arreu. Neixen comissions com bolets a la tardor i les que ja hi són, s’apugen. Ve’t aquí.
D’això, precisament, en parlava fa pocs dies la subgovernadora del Banc d’Espanya, Margarita Delgado: “La banca haurà de trobar l’equilibri adequat entre mantenir un compte de resultats relativament sanejat i diversificat i continuar prestant servei als clients, sense que tot això passi d’una manera agressiva o que pugui ser percebuda com a abusiva.” Em sembla que els dificulta molt la feina als bancs, perquè des del supervisor segueixen molt a la vora tot allò que passa al mercat.
I va continuar. “La meva institució no pot limitar les comissions, però sí que pot recomanar i recomana a les entitats que les gestionin amb moderació.” La moderació és un concepte molt elàstic, que tant es pot estirar com arronsar. I va fer un advertiment. “Els banquers saben quina és la meva posició, en les converses periòdiques amb ells i amb les associacions bancàries els acostumo a recordar que han de trobar aquest punt d’equilibri. No és qüestió d’esgotar la gallina dels ous d’or, sinó simplement actuar amb un criteri raonable.” La gallina dels ous d’or som tots els clients i, sí, que no ens esgotin. Però com ho han de fer?
Va dir que les autoritats són comprensives amb el fet que els bancs, en un context de tipus negatius o molt baixos que deprimeixen els seus ingressos, comencin a cobrar per serveis que abans eren gratuïts. “És cert que no ens agrada, a la gent, perquè a Espanya estem acostumats que no ens cobrin comissions. Però també és un fet que hi ha un feix de serveis que tenen un cost”, justificava.
Tot seguit recordava al sector que aquestes comissions “han de ser transparents i han de ser cobrades per un servei veritablement prestat, perquè si no serien il·legals”. I, ves per on, el supervisor ens diu que pot haver-hi molts forats, en aquest formatge. Tanmateix, no és clar quina mena de transparència demana. Per exemple, ha de tenir correlació el preu de la comissió amb el cost real del servei? I si és així, qui la determina? Ui, ui, ui… Hom té la sensació que el supervisor vol i dol. I que, al capdavall, l’única cosa segura és que tenim comissions a l’alça per molt temps.
