Esperarem a diumenge

El calendari ens ha fet arribar al topall, finalment: ja no hi ha temps per a més giragonses. Després de tres mesos de negociacions, la CUP ara ha de prendre una decisió.

Ahir ens van presentar el pre-acord ofert per Junts pel Sí sobre el qual sembla que es basarà la discussió de l’assemblea de Girona. El document és extens i amb propostes prou clares. Per tant, els militants de la CUP podran tenir una consciència clara de les conseqüències del seu vot, siga quin siga. Vist el resultat de les eleccions de diumenge passat, ja és evident que l’acord ofert no és l’única cosa que comptarà a l’hora de decidir-se, però si més no sobre això, sobre la proposta, si que es podrà discutir amb rigor.

Ahir, una mica com ha passat aquests tres darrers mesos, va ser un dia molt confús. De primer, la CUP va enviar una nota convocant la conferència de premsa de la vesprada, en la qual deia textualment que s’hi explicaria ‘la proposta d’acord que els nostres negociadors i els de Junts pel Sí han tancat i que la CUP-CC portarà a l’assemblea del dia 27’. Tanmateix, hores després, a la conferència de premsa, aquesta proposta d’acord que la nota deia que s’havia tancat entre els negociadors de tots dos grups es presentà només com una oferta de Junts pel Sí a la CUP que la CUP no considerava pròpia en cap cas. I poc després arribava una nota d’Endavant en què es manifestava a favor de fer eleccions al març, de manera que menystenia el paper que la primera nota deia que havien tingut els dos equips de negociadors. Tot això en menys de dotze hores…

Dissortadament, n’hem viscuts molts, segurament massa, d’episodis semblants aquestes darreres setmanes. I, de resultes d’això, cal reconèixer que hi ha una gran confusió en l’ambient. Tan gran que molta gent ja no sabem ni tan sols què ens estimem més que passe diumenge, com preferim que s’acabe aquest embolic.

No paga la pena, però, d’especular: serà la CUP que decidirà aquesta vegada. La llibertat de decidir serà seua i la responsabilitat també. Entenent, com és obvi, que la CUP no té la culpa que Junts pel Sí es quedàs a un escó de la majoria necessària. I que si alguns durant la campanya vam interpretar que votar Junts pel Sí i votar CUP al final era igual, això tampoc no és imputable a ells. Però res més que això. De la resta, la responsabilitat serà seua.

Aquests anys l’independentisme ha superat tràngols enormes i si les coses van mal dades, que avui això ningú no ho pot saber, tinc la convicció que també superarà aquest. No per cap raó mística ni per cap inevitabilitat essencial. No perquè siguem infal·libles o indestructibles, no. No des de la irracionalitat del tots som pops i el tots junts vencerem. Tot és molt més senzill que això. L’independentisme continuarà duent aquest país endavant simplement perquè Espanya no canviarà i perquè el problema que tenim ja és tan gros que no ens deixa cap més oportunitat que defensar una solució radical, que vaja a l’arrel per canviar-lo. Però si ens tornem a trobar que alguns pensen que no és així i que és millor encara fer un darrer intent de modernitzar l’estat, doncs els ho haurem de demostrar una vegada més. Reconec que pot ser pesat, però toca això. Per sort, en la política d’avui tot corre molt de pressa…

Mavi Dolç, una bona i enyorada amiga que estic segur que avui tampoc no entendria res, en el moment més complicat de tots, quan fins i tot somniar una majoria independentista era simplement una quixotada, va inspirar una cançó dels Obrint Pas que us recomane que poseu a l’aparell de música per escoltar-la aquests dies tantes voltes com siga necessari. La cançó diu que ‘Seguim, seguirem…’. I la recomane perquè és això (‘amb les batalles quotidianes / amb les guerres de sempre / amb el teu compromís seguirem’) que ens tocarà fer, de nou. Sense solemnitats ni transcendències, potser reconsiderant moltes coses i amb marques que se’ns hauran fet a la pell i que potser ja no sabrem esborrar. Però alhora amb tota la fermesa que una revolució democràtica reclama i exigeix. En definitiva, amb tot allò que ens ha portat a tenir una majoria social clara per la independència i també una majoria de setanta-dos diputats independentistes al parlament –majoria que potser no valdrà per a crear ara la república però que indica ben clarament fins on hem estat capaços d’arribar.