Esperaré la mort del record

Quan em vaig aixecar una acàcia del jardí s’havia convertit en una rosa de roses de color de crema amb cremadet. Els lledoners eren d’un verd fosc final, els arbres de fulles perennes estaven tots a l’aguait d’aquell espectacle de podridura amb la serenor d’aquells que sofreixen sense que es vegi.

No era una ceguesa. No era un invisible. No era un enlluernament. No era un espectacle. No era un sentiment. No era una estació. No era una seda. No era un perfum. No era una paraula. No era un ritme. No era una espera. He quedat molta d’estona dins els vols, els enlairaments, les baixades lentes, els aterratges violents. No era una figuració. No era una certesa. No era un far. No era una cançó. No era un atles. No era un suplici. No era una visió. N’estic segur, no era una visió. Sequera justa!

Les hores passaven com il·luminacions. He sentit les músiques de les estacions, els revolts de les crueltats, les albes d’un nou dia d’oriental safir. He sentit les incerteses dels exiliats tremolosos, les hibridacions crues dels fets, els talls dels raors humans, les carícies vençudes. He sentit els amors esfilagarsats, les platges amb dunes de desolació, el tel de ceba de la fragilitat de les innocències, la dolçor carnívora de la llet de la tendresa humana.

Un concert d’ocells parlava dins l’aire transparent del jardí en aquesta hora en què el teulader es colga, la mèl·lera colga els seus petits i el sebel·lí no es colga mai. El falcó aprofita la llum hemorràgica per caçar la tórtora que parrupejava d’amor. El petit teatre d’un món no es clou amb el pany i clau d’una tempesta de trons i llamps. Només una pluja de cama d’aranya fa que els pètals acarabassats de la rosa de roses de l’acàcia caiguin empesos per la força de la gravetat.