Espanya ja té president i Sánchez ja torna a fer allò que vol

  • «Sánchez ara ja té el govern agafat com ell volia i tan bon punt el parlament s'ha trobat sense eines per a obligar-lo a fer res, ell ja s'ha permès el primer gest d'altivesa envers els qui minuts abans l'aplaudien»

VilaWeb

Finalment hi ha un govern espanyol, diguem-ne normalitzat. L’enhorabona. Ho han aconseguit. Pedro Sánchez és president nou mesos després de guanyar unes eleccions, dos mesos després de guanyar-ne unes altres –en què perdé escons i vots– i un any i set mesos després d’arribar a la Moncloa, gràcies a la moció de censura contra Mariano Rajoy. Finalment, després de tot això, Sánchez ha aconseguit de tenir dos vots més a favor que no pas en contra i divuit abstencions que li han salvat, literalment, la vida en la votació més ajustada que hi ha hagut mai en una investidura a Espanya. Si els comptes no em fallen, haurà de complir vuit acords diferents signats amb partits diversos, que sumen en total més de tres-cents compromisos –de la constitució abans de quinze dies de la taula bilateral amb el govern de Catalunya a la reciprocitat televisiva entre Galícia i Portugal (però no entre el País Valencià i el Principat), passant per l’inici de la retirada de la Guàrdia Civil de Navarra o un pla per a mantenir obertes les taquilles dels trens de Renfe a Terol, per posar quatre exemples ben diferents.

He dit ‘haurà de complir’, tot i que en realitat havia d’haver dit que se suposa que complirà. Perquè en una mostra més del tarannà imprevisible de Sánchez, totes les presses que hi havia per a formar govern com fos i tan de pressa com es pogués s’han esvaït al cap de dos minuts exactes de ser president. La primera sorpresa de la legislatura ha estat l’anunci que el govern no es formaria aquesta setmana, immediatament després de la investidura, tal com s’havia arribat a anunciar ahir mateix. Però la fraseologia sobre la urgència, el pressing ERC, ha deixat pas de seguida a la normalitat funcionarial madrilenya… o al càlcul maquiavèl·lic. Recordeu la pressa que hi havia per a formar govern abans de la nit de Nadal? Doncs ara res. Ja no n’hi ha gens, de pressa. Sembla que dilluns Oriol Junqueras no anirà a Estrasburg, malgrat haver estat nomenat ahir vice-president del grup dels Verds-ALE i malgrat la contundència del Parlament Europeu a l’hora d’exigir-ne la presència a l’hemicicle. Tot fa pensar que la urgència de Sánchez venia en part del fet que no volia arribar-hi amb l’abstenció d’ERC en joc, per si de cas. Però ara, amb el títol a la butxaca, tant hi fa i ja no hi ha gens de pressa a formar aquell govern que la nit de Nadal era tan urgent. Ja ho diu el refrany que val més un té que dos te’n daré.

Alguns deuen pensar que és un gest menor i que en faig un gra massa, però no m’ho sembla pas, escèptic de mena com sóc. D’entrada, perquè els de Podem, socis de govern, expliquen que es van assabentar d’aquesta novetat pels periodistes –bona, aquesta, i bon indici. Però sobretot perquè significa que el cap del PSOE sap quan la paella canvia de mans. Fins ahir el parlament manava i podia fer i desfer. L’obligava a resistir impertèrrit fins i tot quan Montserrat Bassa feia tremolar les parets del congrés, amb un dels millors discursos que mai s’hagen sentit en aquella casa.

Però una volta votat, ja està. El poder torna a l’executiu i s’allunya d’un parlament que d’ara endavant ben poca cosa podrà decidir en molts mesos per a controlar o castigar Sánchez, faça què faça. Perquè, tal com diu l’article 115 de la constitució espanyola, ara les Corts ja no es poden dissoldre pel cap baix en un any. I una moció de censura és impensable, amb la distribució de vot actual.

El dirigent del PSOE, doncs, ja té les mans lliures per a fer i desfer durant un any ben llarg. Passe què passe dilluns amb el vice-president Junqueras a Estrasburg. Passe què passe d’ací a quinze dies amb la promesa formació de la taula negociadora entre governs. Passe què passe, quan toque, amb l’intent d’inhabilitació del president Torra. Passe què passe amb qualsevol membre de CDR que el nou ministre d’Interior vulga detenir amb l’excusa que trobe, per peregrina que siga. Sánchez ara ja té el govern agafat com ell volia i tan bon punt el parlament s’ha trobat sense eines per a obligar-lo a fer res, ell ja s’ha permès el primer gest d’altivesa envers els qui minuts abans l’aplaudien. Esperem, doncs; esperem a veure si açò també ho fa amb els afers de més consistència. Però la cosa promet.

PS. Potser no em vaig explicar bé a l’editorial d’ahir. De manera que, només perquè quede clar, voldria introduir-hi un matís: la Unió Europea no vindrà ‘de fora’ a ‘imposar’ un referèndum d’autodeterminació a Espanya. Si algú va llegir el que jo deia interpretant això lamente dir que es va equivocar. Perquè la Unió Europea ja no és cap ‘fora’ i per tant pot obligar a complir la llei, que és ben diferent que imposar. I en aquest detall fonamental hi ha la clau del nostre futur. Més encara, si ho puc dir, en vista de la confiança que desperta aquest primer gest de Sánchez que ara he comentat…

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any