La descripció més habitual d’un estat autoritari inclou quatre característiques: la limitació del pluralisme polític, l’intent de legitimar el govern amb la creació –a través dels mitjans– d’un clima d’emoció irracional contra ‘un dimoni interior’, l’intent de control i contenció dels efectes de la mobilització social i la volguda indefinició del poder executiu, que envaeix els altres poders i canvia a voluntat els límits de l’actuació de l’estat, amb finalitats sempre concretes.

El cas espanyol és, doncs, de manual:

–La limitació del pluralisme polític hi és indiscutible quan s’intenta negar fins i tot el dret del parlament a discutir i quan es persegueixen judicialment actituds polítiques, que poden anar des de dur una bandera a dir que per a fer una truita cal trencar ous.

–L’intent de legitimació del govern basada en la creació d’un enemic interior estereotipat i transformat en dimoni crec que no cal ni demostrar-lo.

–L’intent de contenir la mobilització social dels contraris al règim també és clar. La feina principal de la policia política ha estat falsejar la realitat per contaminar negativament un moviment popular de carrer.

–I la indefinició del poder executiu, que envaeix els altres poders i modifica ad hoc els poders de l’estat tampoc no admet discussió. Van canviar la llei de partits ad hoc per il·legalitzar l’esquerra abertzale. Han canviat la llei del Tribunal Constitucional ad hoc per frenar el procés català. Han canviat la llei de seguretat ad hoc per provar de controlar els mossos. I amb tot plegat han destruït la independència del poder judicial per convertir-lo en una branca de l’executiu amb capacitat coercitiva.

A alguns espanyols els pot molestar tant com vulguen la caracterització del seu estat com un estat autoritari, però els fets són incontestables i es van obrint pas cada dia amb més claredat entre l’opinió pública europea. Gràcies, entre moltes més coses, a la presència i les paraules de Pep Guardiola diumenge, repetides en diaris i televisions de tot el continent. A Europa, excepte Rajoy, tothom sap que formar part de la Unió no és cap escut per a poder presentar-se com un país democràtic. Perquè si és tan senzill, com és que la Unió té un article en els tractats pensat precisament per a penalitzar els estats que s’allunyen dels valors democràtics? I a Europa, a Brussel·les concretament, una de les preocupacions grans és com aturar el descosit de les llibertats que se suposaven comunes i que, sobretot a l’Europea oriental, avui són clarament amenaçades.

El fet important, com gairebé sempre en política, és la percepció que els altres europeus tenen de la situació de Catalunya. I ací és on Espanya ha restat atrapada, alhora que l’independentisme ja ha estat capaç de fer entrar en l’imaginari europeu la concepció autoritària del govern de Madrid. No cal pas fer grans teories ni grans demostracions. Perquè si s’atreveixen a reprimir el referèndum, si són capaços d’intentar evitar el dret de vot, no aconseguiran res més sinó justament reforçar aquesta imatge autoritària de l’estat espanyol que ara ja circula i no resulta estranya ni desconcertant. I, sincerament, no trobe cap altre fet que per ell mateix puga fer-los més mal a ells i que ens puga beneficiar més a nosaltres.


[Bon Dia] –Foc encreuat i ben encès tot ahir entre Pablo Iglesias i Mariano Rajoy. Amb Pedro Sánchez de testimoni mut. Des d’aquest punt de vista, Iglesias ha aprofitat bé l’ocasió per a marcar el seu territori i per a proposar-se com a alternativa a Rajoy. Cap dubte sobre l’efecte publicitari. Pel que fa a l’efecte polític, ja és tota una altra cosa…

–Panamà va decidir ahir de deixar de reconèixer Taiwan i reconèixer la República Popular de la Xina. Els últims mesos la Xina prova de comprar l’un rere l’altre tots els països que reconeixen diplomàticament Taiwan per mirar d’aïllar aquest estat que ara mateix ja té relacions diplomàtiques amb només vint membres de l’ONU. Gàmbia, São Tomé i Panamà han estat els tres darrers de canviar de bàndol. La política internacional és ben cínica. Taiwan és el país més avançat en termes democràtics de la zona, juntament amb el Japó. Però el negoci és el negoci i en això no pot competir amb la Xina. (Els principals diaris de Taiwan en llengua anglesa són el China Post i el Taipei Times, per si voleu saber-ne més.)

–La notícia que l’Aràbia Saudita empresonarà qui duga la samarreta del Barça (per la marca Qatar Airways) és falsa. Tot fa pensar que se la va inventar un mitjà italià i ha estat reproduïda acríticament en tot d’altres mitjans. Ací expliquem el cas.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]