El forat negre és format per espaitemps, corbat de tal manera que l’interior no pot posar-se en contacte amb l’exterior. L’existència de forats negres té importants conseqüències filosòfiques. En la imatge, representació artística d’un forat negre devorant un estel amb què forma un sistema binari. / NASA/CXC/M. Weiss

Filosofia científica

El físic austríac Ludwig Eduard Boltzmann (1844-1906) va entendre que la funció de la filosofia en l’era científica és resoldre els problemes més generals que es plantegen en l’estudi de la naturalesa i, a partir de les seues solucions, proporcionar a la ciència un marc i un fonament que li permeta resoldre de manera eficient els problemes específics. La filosofia, doncs, no pot ser una activitat deslligada de la ciència sinó que ha de realimentar-se amb aquesta, canviar amb aquesta i servir sempre per a proporcionar una millor compressió dels problemes científics. Una filosofia que complesca aquestes funcions pot dir-se «filosofia científica». La visió de Boltzmann d’una filosofia científica –és a dir, d’una filosofia que s’ocupe de problemes generals comuns a totes les ciències, una filosofia que estiga informada per la ciència i servesca a la investigació científica– va començar a desenvolupar-se en el segle XX per mitjà de filòsofs amb forta formació en ciències com Bertrand Russell (matemàtic i lògic), Moritz Schlick (físic), Hans Reichenbach (físic i lògic), Rudolf Carnap (lògic i semàntic), Hans Hahn (matemàtic), Otto Neurath (sociòleg), Willard Van Orman Quine (lògic), Mario Bunge (filòsof i físic) i Nicholas Rescher (filòsof) (vegeu, per exemple, Bunge, 1974-1989; Reichenbach, 1977; Rescher, 2001; Ferrater-Mora, 1994).

La filosofia científica avui està representada per una gran quantitat de filòsofs professionals amb formació científica seriosa que tracten problemes relacionats amb la física, la biologia, les matemàtiques, les ciències socials i, també, temes de caràcter general.

Els éssers humans envelleixen i moren, i això s’expressa científicament en la segona llei de la termodinàmica. Cada ciència específica pot ajudar-nos a posar a prova certes teories filosòfiques. En la imatge, ‘Les edats i la mort’ (1541-1544) de Hans Baldung Grien (oli sobre taula, 61 × 151 cm). / Museo del Prado

Nous problemes filosòfics apareixen amb l’avenç de la ciència (per exemple, abans de les investigacions d’Albert Einstein i Hermann Minkowski, la problemàtica sobre la naturalesa de l’espaitemps no existia) i altres desapareixen (els avenços de les neurociències han convertit en irrellevants els problemes relacionats amb substàncies mentals o, pitjor encara, han mostrat que són pseudoproblemes). La filosofia científica evoluciona amb la ciència i la ciència usa conceptes filosòfics.

Cada ciència específica pot ajudar a posar a prova certes teories filosòfiques. Per exemple, conjectures filosòfiques sobre la incidència de patrons de simetria visual en l’experiència estètica poden avaluar-se per mitjà d’estudis no invasius de l’activitat del cervell d’individus exposats a certes obres artístiques amb patrons definits, en experiments amb controls adequats d’errors.

Les ciències físiques, i en particular l’astrofísica, estan en condicions d’ajudar a contrastar moltes idees filosòfiques en el camp de l’ontologia. Tot seguit discutiré alguns d’aquests assumptes a la llum de l’astrofísica actual.

La naturalesa de la irreversibilitat

És un fet que les coses envelleixen, es trenquen, de­cauen. Envellim i morim. Aquest fet s’expressa científicament en la segona llei de la termodinàmica. Aquesta llei pot enunciar-se de diverses maneres. Una, deguda a Boltzmann (1974), diu que qualsevol operació física sobre un sistema «no ideal» resultarà en un augment de la seua entropia. L’entropia creixerà fins arribar al màxim valor possible. Quan això ocórrega, el sistema estarà en equilibri termodinàmic: ja no canviarà. No farà treball. Res més succeirà. En el nostre cas, arribar a l’equilibri termodinàmic és morir: quan el nostre cos arribe a una temperatura uniforme, i aquesta temperatura siga la mateixa que la de la cambra on ens trobem, llavors aquesta cambra contindrà el nostre cadàver.

Llegiu l’article complet en la web de Mètode.

Gustavo E. Romero. Doctor en Física i professor titular d’Astrofísica Relativista en la Universitat Nacional de La Plata (Argentina). És investigador superior del Consell Nacional d’Investigacions Científiques i Tècniques (CONICET) en l’Institut Argentí de Radioastronomia, on dirigeix un grup d’investigació. Ha publicat prop de tres-cents articles i deu llibres sobre temes astrofísics, gravitació i filosofia científica. Ha impartit conferències i cursos sobre aquests temes en més de vint països.

Què és Mètode?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]