‘Escalfabraguetes’

  • «Escalfabraguetes, dirà el rumor, aquest concepte rònec que reivindica no sé quin dret basat en no sé quin deure, contraposant-se a la realitat tossuda del ‘només sí és sí’»

Marta Rojals
30.07.2018 - 22:00
Actualització: 31.07.2018 - 01:16
VilaWeb
Copyright: olesiabilkei / 123RF Stock Photo

L’estiu és temps de banyadors, festes majors i primers amors. També, per a moltes xiquetes heteros, dels primers ‘malentesos’ amb els companys de festa, portats –diuen els grans– per l’ambient, la temperatura, la roba escassa, l’alcohol. Al setembre, moltes tornaran a les aules amb la primera mala experiència sexual al currículum, que no cal que sigui extrema per a ser dolenta, culpabilitzant-se per les ‘cessions’ a la pròpia necessitat d’experimentar: si no li hagués somrigut, si no m’hi hagués acostat, si no li hagués fet cap petó, jo només volia agradar-li, passar una bona estona i prou. Escalfabraguetes, dirà el rumor, aquest concepte rònec que reivindica no sé quin dret basat en no sé quin deure, contraposant-se a la realitat tossuda del ‘només sí és sí’. Escalfabraguetes, com volent dir: tenia dret de cuixa i me l’has deixat a deure.

Sempre hi ha un primer estiu que les xiquetes es descobreixen a elles mateixes com a subjecte desitjat, alhora que, també per primera vegada, la sensació els plau. Ves què vols: des que anaven amb bolquers, l’entorn les ha educades per a agradar, per a ser boniques per als altres, i també per a la frustració si això no passa quan arriben a una edat. Que cada vegada és més aviat, diuen els entesos; que on anirem a parar, diem els adults, des de l’època dels grecs si fa no fa. I aquí em direu, com en tot article ‘de dones’: i els xiquets també no sé què, i ja ho tallo d’arrel: si volgués parlar de xiquets, parlaria de xiquets, i ara continuem:

Una personeta que creix entre judicis permanents sobre el seu embolcall –ooh, que maca que estàs, amb aquest vestidet, els han dit infinites dones abocades al cotxet–, per força acaba depenent d’aquesta aprovació per sempre més. I si alguna se n’escapa, que tot pot ser, ja s’encarrega el món que no trobi mai la pau en la mirada dels altres. Un altre exemple estival com a nota al marge: aquesta temporada hem pogut llegir piulades, posts i articles referits a la roba de bany de les xiquetes a partir de quatre anys (aquí una mostra de la Laura Pinyol), sobre com resulta de difícil trobar al mercat una calceta sola que faci el fet, perquè els fabricants hi afegeixen la decoració d’una absurda part de dalt, anticipant-se a la mirada que projectarà l’adult sobre la pell de la nena, i al damunt fent-la pagar. Tot això per a dir que, des del bressol, el món prepara les xiquetes per a la vista dels altres.

Però parlàvem d’uns quants anys més endavant que això, quan les noietes surten el primer estiu i es reafirmen a través de la pròpia imatge, imatge que es fabriquen com artistes davant dels miralls abans de sortir del niu fins a la primera matinada. Tangencial a això, i com a segona nota al marge, recordo una gràfica elaborada des d’una aplicació per a trobar parella que assenyalava que, mentre les dones trobaven més atractius els hòmens que volten la seua edat, els hòmens preferien un any rere l’altre les de vint anys. Això, portat al carrer, significa molts ulls d’hòmens mirant les jovenetes o volent-les mirar –són maneres de dir, eufemismes–, quan elles només estan interessades en les mirades pròximes a la seua edat.

I per als ulls de la seua edat s’arreglen, què hi vols fer, perquè es volen sentir admirades segons els paràmetres del seu temps, i volen experimentar dins dels límits de les seues necessitats, fins aquí i prou, però ai, per davant del desig natural hi ha la por que tot ho mata. La por d’haver d’anar més enllà si no volen, monja, escalfabraguetes, la por d’haver de cedir a cap xantatge, si no per què te m’acostaves, em somreies, m’abraçaves mentre ballàvem, em feies petons sobre els meus petons. La por que en última instància acaba fent florir –i encara sort– els punts violeta per a denunciar o informar-se sobre agressions masclistes en festivals, o les parades a demanda dels busos nocturns de cap de setmana, o els serveis pioners d’acompanyament a casa durant les festes municipals. Perquè les braguetes que s’escalfen per culpa d’elles ho tinguin més complicat per a cobrar-se cap ‘deute’, la gran por que s’amaga rere totes les petites pors: la d’una mà que aferra massa fort, la d’un cos que s’imposa com una paret, la d’un noiet que agradava però de qui, de sobte, no agrada el joc.

Penso en les xiquetes heteros que enguany s’estrenen en el desig d’atraure, que tant de bo puguin tornar a setembre havent gaudit de l’estiu de la seua vida. Que no s’hagin d’estar de descobrir, d’explorar, de seduir al ritme dels primers desitjos, segures que els nois als quals s’acostin ja sabran que sí és sí, que prou és prou, i que fins aquí és fins aquí. Que visquin experiències plenes i enriquidores amb el cos que se’ls desperta, tant si el guarneixen o l’exhibeixen o l’amaguen o el belluguen com els dóna la gana. Que puguin ser lliures en benefici propi i dels seus companys, que no hagin de cedir mai al xantatge del desig dels altres, escalfabraguetes, tu t’ho buscaves, és que anaves provocant. Que cada any que passi expressions com aquestes vagin desapareixent del vocabulari, i amb elles l’imaginari que les envolta, que presenta els hòmens com una mena de cobradors del frac, i les dones com deutores eternes d’uns éssers febles, febles i espavilats, que han volgut fer passar per un dret la pròpia debilitat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any