Esborrem els vells? És això?

  • La tenen allà tancada. A l’habitació compartida. Amb un televisor i res més per fer. Sense pati. Sense pràcticament poder sortir al passadís. Una sessió de rehabilitació. Sense visites de cap mena. Parlar per vídeo amb la família una vegada la setmana

Núria Cadenes
15.09.2021 - 21:50
Actualització: 16.09.2021 - 09:18
VilaWeb

No sé ni per on començar. Per aquesta tristesa gran. Aquesta impotència. Veure de cop la realitat crua de cara, la realitat que ja hi era encara que no t’hi fixessis, que no t’hi volguessis fixar, la realitat incòmoda que un dia per casualitat truca a la porta i se’t plantifica a casa sense demanar permís. Burxadora. Acusadora.

Amb tot el dret del món.

És l’amiga d’una persona que m’estimo molt. És una dona capaç, intel·ligent, lluitadora. De les que es van obrir pas en els temps en què això no es permetia, i a les dones encara menys que a ningú. És una dona capaç, intel·ligent, lluitadora i vella.

Bella, també. Per dins i per fora. I vella.

Vella, que no hauria de tenir cap altra connotació més enllà de la mera descripció cronològica, de la concisa definició que el diccionari atorga a l’adjectiu: de molta edat. I que tant de bo hi puguem arribar tots. Que les xacres i els ossos cruixits i la duresa d’oïda i els records que ja pesen més que no ho fan les perspectives i etcètera, però que tant de bo.

Tant de bo i en condicions.

En condicions externes, vull dir.

Perquè les coses de la salut cadascú se les coneix i poca cosa més hi podem fer que la prevenció quan és possible i el tractament després, quan n’hi ha, però les condicions externes, l’espai que et guarda, les condicions en què ho fa, la companyia, el respecte, això sí que depèn de nosaltres. Totalment. De nosaltres concretament, com a individus i, sobretot, del nosaltres que ens configura en societat.

Aquesta dona capaç, intel·ligent, lluitadora i bella que us deia va caure. Les xacres, l’edat, les cames que ja no volen aguantar. I després de l’hospital, per la impossibilitat material de continuar a casa, ha anat a parar a un centre d’atenció sociosanitària. Que ja no és públic sinó amb conveni, aquestes coses que es fan. Concertat, en diuen. De gestió privada, per tant. Per part d’una empresa amb ànim de lucre. De les que gestionen un bon grapat d’edificis. Tot molt lluminós als prospectes, filtres clars, dents que somriuen. Als prospectes.

I la tenen allà tancada. A l’habitació compartida. Amb un televisor i res més per fer. Sense pati. Sense pràcticament poder sortir al passadís. Una sessió de rehabilitació. Sense visites de cap mena. Parlar per vídeo amb la família una vegada la setmana. Dues infermeres per a quinze persones. Que no et puc passar la telefonada per les normes anticovid, Des de quan s’encomana per telèfon?, No té aparell a l’habitació, I no l’hi poden portar?, El deuen estar fent servir a una altra banda, Vol dir que l’han incomunicada?, Telefona més tard, Prefereixo esperar-me, No em pots ocupar la línia, Amb el temps que fa que parlem segur que ha quedat lliure el telèfon i m’hi pot passar, Un moment.

Si no fos tan a prop, tan nostre, tan tot, semblaria una pel·lícula de por. Com si l’haguessin reclosa als llimbs. Esborrada de la vida pública i dels drets que té. Ara diu que a partir d’avui, que ja és 16 de setembre, podrà començar a rebre visites. Perquè fins ara no podia. No podia! Però que un únic familiar per “pacient” i que per força ha de ser el mateix durant quinze dies. Sense abraçades ni petons, especifiquen. En horari restringit. Dia sí, dia no. Que s’alternen els llits A i els llits B. Els dilluns, ningú.

La tristesa se la menja per dins.

Que sí, que de centres sociosanitaris d’aquests, i de residències, n’hi ha de moltes menes i maneres, certament, però que això no pot ser. Que no pot ser. Que la maleïda pandèmia ha posat en evidència mancances tan greus que es fan insuportables i que ara, avui, hi hauria d’haver un debat general per mirar a veure com arreglem aquesta situació. Un debat de fons perquè és un tema de fons.

Hauríem de parlar, per exemple, de l’exaltació de la joventut com a valor per ella mateixa i per a tot, de la consegüent desvaloració de la vellesa, per tant. Del seu arraconament. De la seva consideració com a contravalor, fins i tot.  I hauríem de parlar de la realitat de la nostra piràmide de població, que fa temps que va canviant la forma triangular per una panxa grossa que ja s’assembla a un rombe o un quadrat. I de quines responsabilitats comporta, això. I dels serveis socials que necessitem. De quants i de quina manera. De la gestió dels diners públics, per tant. I de si acceptem o no la transferència d’aquests serveis essencials a empreses privades que aspiren al benefici. I hauríem d’observar d’on el treuen, aquest benefici. A costa de què, vull dir. O de qui. I on és el control estricte per part de les administracions.

Perquè, visquin o no en una residència, s’hagin d’estar o no en un centre sociosanitari, els vells tenen els mateixos drets que els que encara no ho som. Encara.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any