Sovint es diu que les batalles ideològiques les guanyen els qui imposen el relat. La cosa és encara més elemental. Venç qui determina el sentit dels mots. Paraules com ‘llibertat’, ‘progrés’, ‘igualtat’ o ‘justícia’, i una altra de molt important: ‘identitat’. Aquesta noció central del catalanisme ha estat interceptada i redefinida per la propaganda al servei de l’estat amb la finalitat de privar-la del seu potencial de mobilització. Els espanyols saben que la identitat catalana és un fet insoluble, malgrat els dissolvents aplicats del 1714 ençà. Tan difícil de pair és aquesta peça, que el Leviatan espanyol no pot evitar regurgitar-la cada vegada que intenta empassar-se-la. Per posar un exemple encara calent: la senyora Parlón ja pot repetir el mantra del seu partit contra la identitat (la catalana, s’entén), que la necessitat obliga el seu cap de files a reconèixer Catalunya com a nació cultural.

Sánchez ofereix una engruna identitària que ja recull la constitució sota el concepte de nacionalitat històrica. És així que el PSOE més magnànim ens proposa d’avançar dins la roda de la gàbia per tornar a l’instant fundacional de l’estat actual. L’oferta, no cal dir-ho, és un brindis al sol, no sols per la condescendència amb què atorga una definició políticament castrada de catalanitat, sinó perquè ni tan sols està a la seva mà executar-la. Quin sentit té ara formalitzar en un document tan inconsistent com és una constitució espanyola l’existència d’una nació cultural, que si alguna cosa significa és una llengua assetjada, empobrida i fragmentada a tots els seus territoris; una literatura ignorada fora del domini lingüístic; uns mitjans de comunicació precintats dins les seves jurisdiccions autonòmiques; una història perseguida des dels ministeris i les reials acadèmies; una cultura folkloritzada i alhora incongruentment atacada per burgesa; i una idea de catalanitat tan vaga que el darrer lerrouxista vingut del sud o del centre de la península pot denunciar la seva discriminació des de tots els micròfons i des del mateix faristol del parlament si algú expressa el menor dubte sobre l’autenticitat de la identitat que nega amb la seva conducta.

El Lerroux original no va arribar mai tan lluny en el seu cinisme. Aquest tracte possessiu, aquest disposar de la identitat d’altri i riure-se’n descriu perfectament l’actitud de l’amo. És una relació desigual. Un català desplaçat a Castella o Andalusia sempre serà un català. Els mateixos fills d’aquestes regions, emigrats a Catalunya, esdevenen ‘los catalanes’, de manera que el grumoll ideològic que confon l’espanyolitat amb Catalunya es desfà en les aigües de l’Ebre. Passada la riba dreta, ningú no identifica l’espanyolitat amb les formes de vida catalanes. I ni cal travessar el riu. El desnonament aflora cada vegada que l’espanyolisme pied-noir ataca la immersió lingüística, rebutja el català al parlament, desautoritza els mossos d’esquadra, amenaça els càrrecs del govern i menysté les institucions del país. No ens enganyéssim pas: l’unionisme actua així per raons identitàries. Si no considera la catalanitat ‘estat’, tampoc no en sabria reconèixer la hispanitat.

Malgrat l’eufòria per la transversalitat de l’independentisme, els catalans han sofert un revés important quan han interioritzat l’atac a la identitat. Irreflexivament, s’han desprès d’un dels instruments clau en tots els moviments d’alliberament. Avui és comú renegar de la identitat, fiant-ho tot a la suposada racionalitat d’uns objectius econòmics, o sigui, a la denúncia de la desproporció entre el que l’estat ingressa i el que despèn a Catalunya. Són molts els qui creuen més noble, moral i intel·ligent invocar raons pragmàtiques que, en realitat, s’esgoten en l’hipotètic reequilibri de les balances fiscals. Però un problema d’inversions no explica per si mateix l’enfrontament radical amb l’estat. El dret de decidir, o sigui, el reconeixement d’un nou subjecte polític, és de dalt a baix una qüestió d’identitat. L’autonomia efectiva pressuposa una identitat determinable. Aquesta, i no pas una altra, és l’autèntica poma de la discòrdia, perquè la identitat es juga a dues bandes. Per més que els defensors de terceres vies lamentin que el referèndum divideix la societat catalana, el terme mitjà no existeix.

Decidir és acceptar la responsabilitat d’un futur en lloc d’un altre. Quan els espanyols sostenen que la sobirania no és divisible, no practiquen teoria política sinó que defensen una identitat que consideren inviolable. Una identitat basada en la negació de la catalana. I l’agror amb què la defensen és comprensible: estan en joc tres-cents anys de domini i unes maneres de pensar i actuar que donen per fet la relació de poder. Com a la faula de l’amo i l’esclau, Espanya se sent ésser, es vitalitza en la submissió instintiva que degrada el vassall. I a la inversa, en la reivindicació catalana els espanyols intueixen una disminució ontològica, una pèrdua de substància que els resulta insuportable. L’amo no pot existir sense l’esclau. És per això que, quan l’esclau es deixondeix i reclama el reconeixement, la lluita és a mort.

El dret de decidir no depèn de si Catalunya és més espoliada o menys, de si l’estat català serà més pròsper que la comunitat autònoma, de si legislar sense la cotilla de la constitució espanyola resultarà en una societat més justa i harmoniosa. Totes aquestes qüestions són subsidiàries de la identitat que les reivindica, perquè és i se sap un agent moral autònom. És la desidentificació de cada vegada més catalans respecte del subjecte que pretén governar-los conforme a finalitats heterònomes que fa insuportable el jou actual. I a la inversa, les persones poc o gens desidentificades amb l’estat són les qui avui s’oposen al referèndum, sigui en nom d’un descarnat dret de conquesta prolongat en una legalitat opressiva, sigui en nom d’un dret de decidir platònic que es remet a la miraculosa transformació de l’amo en còmplice de la nostra llibertat.

El paternalisme, deia Kant, és el pitjor dels despotismes. Es tracta, amb la finta de reconèixer l’obvietat i negar-ne alhora l’eficàcia, de mantenir la dependència. L’1 d’octubre, la decisió no pot ser cap altra que saber si Catalunya vol parlar de tu a tu amb l’estat, és a dir, si assoleix la dignitat de subjecte polític o no. I aquesta decisió no es pren en el terreny de la legalitat de l’estat sinó en el terreny on cal portar l’estat per obligar-lo a reconèixer la identitat de l’esclau, que per aquest sol fet deixarà de ser-ho.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]