Tània Verge: “Aquesta espera innecessària forma part de la repressió”

Tània Verge (Reus, 1978) és professora i catedràtica de ciències polítiques a la Universitat Pompeu Fabra, on també dirigeix la unitat d’igualtat. Forma part de col·lectius i espais feministes, com ara Dones per la República i Cap dona en l’oblit, que lluita contra la invisibilització de les dones condemnades, encausades i represaliades en la causa general contra l’independentisme.

Verge s’enfronta a partir de dimecres al judici contra la Sindicatura Electoral de l’1-O al jutjat penal número 1 de Barcelona, juntament amb els també ex-síndics Jordi Matas, Josep Pagès, Marc Marsal i Marta Alsina. La fiscalia demana dos anys i nou mesos de presó, una multa i la inhabilitació per desobediència i usurpació de funcions. A les 8.30 hi ha convocada una concentració de suport als síndics de l’1-O davant la Ciutat de la Justícia de Barcelona. Verge atén VilaWeb per parlar d’aquest judici, dels suports internacionals que han rebut tots cinc acadèmics i de la repressió, com també del neguit amb què viuen l’arribada d’un judici que ja s’ha ajornat dues vegades.

—Com esteu? Fa gairebé tres anys i mig que sou encausada. S’ha fet llarga l’espera fins al judici?
—Aquesta espera innecessària forma part de la repressió, part del neguit que es vol fer passar als encausats. Tres anys i mig és molt de temps. La instrucció del cas i l’escrit d’acusació de la fiscalia són de l’octubre del 2018, el dia abans que es tanqués la instrucció del judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol. Els ajornaments impliquen diferents fases de trasbals emocional, perquè et prepares mentalment per un judici que no arriba. A tots cinc ens ha passat que deixes de fer coses o no dónes resposta a invitacions o a propostes perquè la data és molt propera i per la potencial sentència que pugui haver-hi. Deixes una part de la teva vida en suspensió i t’ocupa espai mental. Tenim ganes que es faci el judici.

—Com l’afronteu? Veieu probable l’absolució?
—Parlem d’un sistema judicial que s’ha reinventat els darrers anys. S’ha reinventat la interpretació i l’aplicació del dret. També és veritat que no som en un jutjat polititzat com poden ser-ho el Tribunal Suprem espanyol i l’Audiència espanyola, és un jutjat de primera instància a la Ciutat de la Justícia. Creiem que la fiscalia té una prova molt dèbil. Les acusacions no són justes ni adequades i alhora són molt poc fonamentades. Volem creure en l’absolució, però no és descartable qualsevol de les penes que hi ha damunt la taula. Això és un element més d’aquesta manera d’actuar de la fiscalia, amb aquesta voluntat condemnatòria tant sí com sí.

—Expliqueu-vos.
—D’una banda tenim l’amenaça de dos anys de presó per usurpació de funcions i nou mesos més per desobediència. Això, si ens consideren particulars. D’altra banda, de manera alternativa, una pena de multa i inhabilitació si ens consideren autoritat pública, perquè tan sols pots usurpar funcions si ets particular. Afrontar el judici havent-nos de defensar de dos tipus delictius diferents, en funció de com et considera la fiscalia, afegeix més elements que confirmen que el nostre cas és un més de la causa general.

—La vostra causa va començar abans de l’1-O, i van fer-vos plegar.
—En el seu moment, l’atac a la Sindicatura Electoral tenia l’objectiu que l’estat espanyol pogués defensar que el referèndum no tindria garanties. Vam ser els primers a rebre una querella relacionada amb l’1-O, i va ser la primera vegada que el Tribunal Constitucional espanyol executava les seves sentències, a partir d’aquella reforma ad hoc que va fer-se el 2015.

—Denuncieu també que és un atac a la llibertat acadèmica.
—Entre més arguments, defensem que és un atac a la llibertat acadèmica perquè cap de nosaltres no exercia un càrrec públic. No ens dedicàvem a la política, érem professionals de l’àmbit del dret i de la ciència política. Transferir coneixement és part integral i indestriable de l’àmbit acadèmic, a més de la docència i la recerca. Això implica col·laborar amb institucions públiques i amb més actors en el tractament de problemes socials i polítiques rellevants, posar l’expertesa al servei de les institucions. I més en qüestions relacionades amb l’exercici de drets fonamentals. És una responsabilitat com a acadèmics, especialment treballant en universitats públiques.

—Heu rebut el suport de nombroses organitzacions internacionals del món acadèmic. Com n’han estat, de rellevants?
—Les principals associacions de ciències polítiques d’arreu del món van emetre comunicats de condemna el 2018. Les associacions americana i britànica tan sols van emetre dues condemnes més. Els Emirats Àrabs, Hongria i Espanya… el valor d’aquestes condemnes també guarda valor amb relació al nombre en què s’emeten. Es fa de manera molt excepcional, rigorosa i contrastant la informació. Van considerar que el nostre cas es tractava d’una persecució ideològica que volia impedir que els acadèmics exercíssim part de la nostra tasca professional, i queda recollit també a les resolucions dels organismes internacionals de referència en la matèria, com la UNESCO i el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Coartar la llibertat acadèmica vulnera la democràcia.

—Fareu valer al judici aquests suports que heu rebut?
—Posarem en evidència que la vulneració de la llibertat acadèmica no és tan sols una percepció nostra com a afectats, sinó que queda recollida en aquestes resolucions i sentències. També s’ha pronunciat així el Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya.

—L’Associació Espanyola de Ciència Política no ho veu igual…
—No tan sols no va voler mostrar públicament cap suport, sinó que fins i tot van escriure cartes als presidents de les associacions internacionals que s’havien posicionat demanant-ne la retracció. Com a associació i també a títol individual. Ja ho sabem, oi? La “democràcia exemplar i plena”… Eren aquesta mena d’arguments. Però totes aquestes organitzacions van reiterar el seu posicionament. Hem rebut suports d’acadèmics de l’estat espanyol, majoritàriament del País Basc i dels Països Catalans, i també de més llocs.

—A la universitat heu tingut el suport dels companys? Heu tingut alguna situació professional incòmoda, amb professors o alumnes?
—Cal tenir en compte que dels cinc membres de la Sindicatura Electoral, quatre exercíem de professors universitaris. Fins al desembre del 2020, amb les eleccions als rectorats de la UAB i de la UB, l’únic suport explícit d’un rectorat havia estat el de la UPF, que havia demanat la retirada de les acusacions i l’absolució. La UAB i la UB no van voler posicionar-se mai ni ens van oferir cap suport. Essent universitats que, a més, tenien professors presos i exiliats. Oriol Junqueras, Raül Romeva, Anna Gabriel… Les universitats són espais molt vius i amb diferents òrgans dins, i hem tingut el suport de la comunitat universitària. Els claustres han aprovat mocions en diferents moments i amb relació a la Sindicatura Electoral van aprovar una moció conjunta. Associacions d’estudiants i col·lectius de professorat també ens han fet arribar de manera permanent el seu suport. El meu departament va fer un comunicat públic i jo no he tingut cap mena de conflicte ni amb companys de departament ni amb estudiants.

—Aquesta actitud dels rectors us ha sorprès o decebut?
—Ens va sorprendre. No érem la Sindicatura Electoral del moviment independentista, érem la Sindicatura Electoral de l’1-O, que havia de garantir el dret de participació de qui volia votar que sí, que no, en blanc o abstenir-se. Aquest rebuig segurament té darrere una determinada posició ideològica respecte del procés. Entenem que l’enfocament era equivocat, perquè el posicionament no passava per aquí, sinó per denunciar la vulneració de la llibertat acadèmica del personal de les seves institucions. Aquí entrem al debat de la neutralitat de les institucions dins l’àmbit acadèmic, però defensar el teu professorat i l’activitat pròpia de la universitat sí que podia correspondre als rectors. No demanàvem res que no pogués ser assumit.

—Professionalment aquesta situació us ha tancat alguna porta?
—Hem tingut diferents conseqüències. Jordi Matas ho va fer públic. Escrivia a El País… jo no escrivia a cap mitjà d’àmbit estatal, però he sabut d’alguna proposta que s’ha deixat de fer perquè em vinculaven al moviment independentista. En alguns casos hem rebut també, en avaluacions de projectes o articles acadèmics, alguns comentaris que clarament anaven més enllà i que amagaven algun conflicte personal envers nosaltres, més que no pas una crítica. Aquesta situació hi és. La manca de cura de l’Associació Espanyola de Ciència Política que comentava abans… Alguns n’érem membres. Articles d’opinió que han escrit politòlegs… Nacho Torreblanca va escriure una columna a El Mundo on ens deia “politòlegs borratxos”. Han intentat de desacreditar-nos professionalment amb aquest argument utilitzat des de l’unionisme, que som un poble de xais i que ens han manipulat. No sé si nosaltres formàvem part del ramat o dels manipuladors! Aquesta voluntat de desprestigiar-nos intel·lectualment és una manera d’actuar molt poc democràtica. En comptes de confrontar idees, ens ataquen per deshumanitzar-nos. Així és més fàcil d’aplanar el terreny per a condemnes més altes o perquè alguna organització internacional deixi de donar-nos suport.

—Heu viscut aquesta repressió de manera diferent pel fet de ser dona? Us heu sentit invisibilitzada?
—He format part de la campanya Cap dona en l’oblit des de l’inici perquè havíem de sortir públicament a denunciar, com feien Dolors Bassa i Carme Forcadell, la invisibilització que hi havia. És també responsabilitat mediàtica i de les inèrcies patriarcals, però també les perpetuaven els seus partits. L’objectiu era doble, denunciar-ne la invisibilització i reivindicar-les. Reivindicar l’aportació que han fet i la voluntat que continuïn essent actors actius d’aquesta lluita per un país millor i feminista. En el nostre cas és una mica diferent pel temps que ha passat d’espera. Al principi érem una prioritat per a la fiscalia, però quan encausen, empresonen i exilien els dirigents amb més pes polític, naturalment nosaltres quedem en segon terme. Ens ha afectat a tots, malgrat el suport de la comunitat universitària, dels partits, de les entitats, del parlament, de l’Ajuntament de Barcelona… Aquesta invisibilitat és fruit de la magnitud de la repressió.

—Us ha afectat, personalment?
—Hi ha diferents dimensions de gènere. A mi potser m’ha afectat menys que a unes altres companyes i companys. No tinc criatures i no hi ha hagut un patiment extra per com ho viurien. Als altres els ha passat i és molt dur. Vull deixar clar que no ho comparo amb els fills dels presos i els exiliats, però la persecució de la fiscalia, no saber quan tindràs el judici, les penes que demanen… La tensió i el neguit es trasllada a l’àmbit familiar i es fa més difícil com més petites són les criatures. En el meu cas no vol dir que no hi hagi hagut angoixa, però és més fàcil de portar.

—Després de tot, tornaríeu a acceptar l’encàrrec del parlament?
—És una resposta que tenim molt clara i compartim tots cinc. Ho tornaríem a fer sense cap mena de dubte. És un parlament democràticament electe, amb tota la legitimitat. La seu de la sobirania popular. Et fa un encàrrec com a acadèmic per garantir l’exercici del dret polític més bàsic, el vot. Per què ens hi hauríem de negar? És un deure dels servidors públics. És molt difícil dir que no, al contrari, és un honor poder contribuir a posar en pràctica un clam del 80% de la societat catalana. A més, com han manifestat més represaliats, no hi ha programa de reeducació possible. No ens faran renunciar al dret d’autodeterminació.