Srirak Plipat: “Amb casos com els de Valtònyc i Hasel és difícil de justificar que Espanya sigui una democràcia plena”

  • Entrevista a Srirak Plipat, director de l'organització Freemuse, que vetlla pels drets humans dels artistes i la seva llibertat de creació

VilaWeb
Oriol Bäbler
25.02.2021 - 21:50

L’empresonament de Pablo Hasel ha tornat a assenyalar les mancances de l’estat espanyol en matèria de llibertat d’expressió. Un historial negre que no para d’acumular noms mentre lleis de vocació clarament repressiva, com ara la llei mordassa, continuen vigents i les promeses de PSOE i Podem es van esgrogueint pel pas del temps.

Per entendre la dimensió del cas Hasel, però també els entrebancs a la creació artística i la repressió creixent, parlem amb Srirak Plipat, director executiu de Freemuse, una organització internacional que vetlla pels drets dels artistes i que elabora un informe anual sobre la situació de la llibertat artística a tot el món.

Per als lectors que no coneguin Freemuse, a què us dediqueu?
—Som una organització internacional i independent que defensa els drets humans dels artistes i la llibertat artística. Cada any monitorem la censura a tot el món i altres formes de coartar la llibertat artística com ara atacs, processaments judicials i empresonaments d’artistes. A partir d’aquestes dades, que recollim periòdicament, publiquem un informe anual sobre la situació de la llibertat artística al món. Enguany, ens hem adonat que, malgrat la pandèmia, han crescut les restriccions i els atemptats contra els artistes i la seva llibertat de creació. Per desgràcia, s’han assolit xifres de rècord en diverses categories, com ara processaments i empresonaments. D’altra banda, també advoquem per canvis legislatius i col·laborem amb les Nacions Unides i amb governs nacionals per ajudar-los en la protecció dels artistes.

A què responen aquestes xifres rècord en la repressió de la llibertat artística?
—Hi ha diverses raons. Arran de la pandèmia, alguns països han restringit drets fonamentals, especialment durant els confinaments, però alguns governs han aprofitat també per collar les veus dissidents. Així mateix, s’ha detectat un creixement del populisme i el nacionalisme a tot el món. Aquesta mena de polítiques ofereixen contexts propicis per a assenyalar, discriminar i silenciar minories o grups que pensen diferentment en matèria política o religiosa. D’altra banda, durant el 2020 s’han continuat aplicant eines de censura i repressió, que es fonamenten en lleis clarament incongruents amb els estàndards internacionals dels drets humans. I això passa a tot el món, també a Europa. Per exemple, hi ha dinou països del continent, tretze dels quals són de la Unió Europea, amb legislació que prohibeix que s’insulti o es falti al respecte al cap de l’estat o altres símbols nacionals. Això és inconsistent amb la legislació internacional. De fet, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha dit que els caps d’estat i altres persones amb poder polític estan subjectes a l’escrutini públic i a la rendició de comptes.

Què més podeu dir de l’informe d’enguany?
—L’argument de fons desmunta la percepció general que el 2020 ha estat un bon any per als artistes i la llibertat de creació. Arran de la pandèmia s’han anul·lat una pila de concerts, obres de teatre, estrenes de films, exposicions… En aquest sentit, sembla que el marge per la censura i la repressió hagi disminuït, però les dades diuen tot el contrari. L’any passat vam registrar 978 actes que violen la llibertat artística –267 més que el 2019– en un total de 89 països, però també a internet. I podem anar més al detall…

Endavant.
—La xifra d’artistes assassinats gairebé s’ha duplicat. Hem passat de 9 a 17, dels quals només 11 a Mèxic. Quant als empresonaments, també s’ha assolit una dada rècord: en un any s’ha passat de 71 a 82. A més, s’han enfilat les detencions, que han passat de 87 a 133, però encara més greu ha estat el salt en processaments, de 27 ha arribat fins als 107. Així mateix, 103 artistes han rebut amenaces i s’han fet malbé 97 obres d’art o punts d’exposició. Amb les dades a la mà, ha estat un any nefast per a l’art, especialment per a l’art visual. Normalment, la música és la víctima principal de la repressió i la censura, però el 2020 ha canviat la tendència. Hem detectat un gran augment de la persecució de ninotaires i artistes gràfics que criticaven o feien befa dels governs.

Com és que l’estat espanyol ja no encapçala l’índex d’empresonament d’artistes?
—La raó principal és la retallada de les condemnes als rapers del col·lectiu de La Insurgencia. De totes maneres, ens continua preocupant la situació de Pablo Hasel i Valtònyc. Ara l’índex l’encapçala Sudan amb onze empresonats, i l’Iran ocupa el segon lloc amb vuit. Els segueixen Birmània, Bielorússia, Turquia i la Xina, tots ells amb set empresonats.

Tot plegat ens porta a l’eterna pregunta: té límits la llibertat d’expressió i de creació?
—La llibertat d’expressió i de creació té límits, però hem d’entendre que el marc és la legislació internacional sobre els drets humans, i no pas les lleis i els codis penals nacionals. Dit això, qualsevol limitació ha de ser tan clara i diàfana com sigui possible, perquè en els marges de la interpretació, en aquestes zones grises, és d’on acaben brollant els abusos, com és el cas del delicte d’enaltiment del terrorisme a Espanya. Per tant, límits i restriccions, sí, però sempre de manera proporcionada i d’acord amb la legislació internacional.

I què passa amb el discurs de l’odi, doncs?
—Hi ha legislació i mecanismes que permeten de discernir i identificar aquesta mena de discursos. El problema és que es fa servir com a excusa per a assenyalar o coartar expressions que no ens agraden. L’odi no l’ha de graduar el nostre gust o punt de vista, sinó que és quelcom que es distingeix per atacar i menystenir races, nacionalitats, religions i altres elements identitaris. A més, cal tenir en compte el context de la declaració i la probabilitat que els interlocutors facin allò que expressen. En el darrer informe, hem vist com més del 10% de les al·legacions contra artistes s’ha fet per un presumpte discurs de l’odi. L’essència i la gràcia de les democràcies és reconèixer les desavinences i els desacords en el debat públic. Només així podem tenir una societat plural i madura.

Com veieu la situació de la llibertat d’expressió a l’estat espanyol?
—Ens preocupa, però en part també som optimistes. Al Consell de Drets Humans de l’ONU, Espanya es va comprometre a fer la reforma legal que ha de revisar les lleis que coarten la llibertat d’expressió. En aquest sentit, va acceptar les recomanacions 150.84 i 150.85 que li van fer Bèlgica i Alemanya. S’ha de dir que des de llavors no hem vist cap mena de progrés, però celebrem que recentment un dels socis del govern hagi declarat públicament que vol eliminar els crims d’opinió. Per tant, som moderadament optimistes, però volem constatar fets i mesures concretes.

Fa anys que convivim amb la promesa de la derogació de la llei mordassa.
—Ho sé. És tot un desafiament, fer aquests canvis, però a veure com va. Espanya ha acceptat les recomanacions davant de l’ONU i està obligada a informar sobre els progressos. Esperem que això sigui prou incentiu perquè aquesta vegada faci els canvis necessaris.

Què en penseu, de l’afirmació que l’estat espanyol és una de les úniques 23 democràcies plenes, que ha fet servir el president Pedro Sánchez per contrarestar les protestes contra l’empresonament de Pablo Hasel?
—Això és discutible, evidentment. Des del nostre punt de vista, la democràcia no és solament exercir el poder i que una majoria de la població s’involucri en la participació política. Una democràcia també ha d’incloure la protecció de les veus minoritàries i assegurar-ne la llibertat d’opinió i de discurs, sense que hagi de témer per possibles represàlies. Amb casos com els de Valtònyc i Pablo Hasel, que estan exiliats i empresonats per les seves lletres, és difícil de justificar que Espanya sigui una democràcia plena.

Què en penseu, de les protestes?
—Crec que hi ha frustració i la gent ha sortit al carrer a defensar la llibertat d’expressió. És molt important que el govern sàpiga escoltar aquest clam i que entengui que cal reformar la legislació com més aviat millor, tal com s’ha compromès davant de l’ONU.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any