Sergi Unanue: ‘El gel m’ha mostrat la seva bellesa única i el seu costat més mortífer’

‘Increïble… però cert! Després de caminar durant més de 1.700 quilòmetres i pujar i baixar 175.000 metres de desnivell en 99 dies, ens hem convertit en els més joves (i unes de les poquíssimes persones) del món que han creuat l’Himàlaia caminant. Uau!’ Aquest era el piulet que escrivia Sergi Unanue després de superar el desafiament més gran de la seva vida i tocar el cel. I això que, com els lectors de VilaWeb saben molt bé, des que va començar ‘La volta del món sense bitllet de tornada‘ no ha deixat mai de posar-se fites extraordinàries.

En aquesta entrevista parlem amb Sergi Unanue de la seva aventura a l’Himàlaia, però també del que representa el risc o la sort. Del silenci. De com funcionen els pensaments. De com la bellesa i el perill són a tocar. De com sovint allò més important és la força de la ment. Sense la bellesa de l’escenari, les seves paraules podrien ser un bon consell per als nostres parlamentaris, per als nostres polítics, però també per a cadascú de nosaltres. Treballar la resiliència, aprendre a percebre el perill del risc sense renunciar a arriscar-se, saber reconèixer la fortalesa en un mateix. A més, Unanue explica per què el seu projecte no és cap heroïcitat, que ho és, i per què batre rècords no és el seu motor. A l’entrevista es reconeix i reivindica com a periodista que vol mostrar una part oculta del món. El 99% del món encara és autèntic –diu– i no ens hem de deixar seduir per l’1% del món avorrit que ha trinxat la indústria turística. Després de l’Himàlaia, continuarem trobant Sergi Unanue el dimarts a VilaWeb i serà una de les nostres finestres privilegiades per a mirar el món.

—Primer de tot, gràcies de part de molts lectors de VilaWeb per haver compartit aquesta aventura de l’Himalaia. No deu haver estat fàcil de traduir això que heu viscut en paraules?
—Gens fàcil. Cada article ha estat un exercici molt interessant per a intentar d’acostar-se al màxim possible al que ha estat la nostra realitat, conscient que fer-ho del tot era impossible. Aquesta experiència ha estat completament diferent de tot allò què havia viscut fins ara, i potser per això és tan complicat de trobar les paraules adequades. De totes maneres, crec que he pogut oferir al lector un petit tast del que hem viscut, amb els alts i baixos de l’expedició, els moments de joia, els de tensió i les impressions i pensaments que em passaven pel cap durant l’aventura. Estic molt content d’haver-ho pogut compartir a VilaWeb i em sap greu si algú s’ha preocupat més del compte.

—Quants dies ha durat la travessa de tota la serralada més alta del món, d’est a oest?
—Ha durat noranta-nou dies, però hem de tenir en compte que per arribar al punt de sortida vam caminar nou dies i després d’assolir el punt final encara vam haver de caminar quatre dies més. Això vol dir que per a anar des del punt més oriental, al camp base de Kanchenjunga, fins al més occidental, a l’interior de Humla, vam necessitar vuitanta-sis dies. Són zones força aïllades, de manera que per a arribar a una carretera des d’on poder agafar algun tot terreny calen dies sencers.

—Era molt arriscat encarar aquest envit sense preparació física. La força de la ment, la voluntat és l’element més important?
—Sens dubte, el repte mental ha estat el més gran. No considero que el fet de no estar entrenats físicament ens hagi posat en cap situació de perill, senzillament durant les primeres jornades de travessa ens ho vam prendre amb més calma fins que ens vam acostumar al nou ritme i ens vam posar en forma. En canvi, quan hem tingut moments crítics els hem hagut de solucionar amb el cap fred. A més a més, el veritable desgast s’experimenta sobretot amb l’estat anímic. Crec que és això que fa que tanta gent abandoni el Gran Camí de l’Himàlaia. S’ha de ser adaptable, perquè després d’un temps tot sembla voler empènyer-te de les muntanyes, i cal tenir resiliència. Per sort, nosaltres som molt tossuts.

—El cos humà s’adapta a tot?
—No en tinc cap dubte. Jo no m’he considerat mai una persona especialment esportiva ni tenia gens d’experiència en alta muntanya ni alpinisme. Quatre mesos més tard, he completat una d’aquelles proeses que, des de casa, pot semblar limitada a professionals o a persones que s’han entrenat tota la vida. Aquesta ha estat per a mi la prova definitiva que cos i ment s’adapten i aprenen a gran velocitat. Ara em sento amb més energia i motivació que mai, perquè comprenc que no és massa tard per a fer res i que a la vida podem viure grans experiències ben diferents les unes de les altres. El futur és més emocionant que mai.

—Heu dit que no vau fer això per jugar a ser herois. Però per quina raó una persona pot córrer tant risc?
—Nosaltres no hem recorregut l’Himàlaia per plaure a ningú que no sigui a nosaltres mateixos. D’ençà que vaig començar a viatjar, he agafat plaer a sorprendre’m a mi mateix. Seré capaç de travessar tot Europa fent només autostop? Podré comprar cavalls a Mongòlia i viatjar-hi sense saber hípica? O comprar-me una moto al Vietnam, si no n’he tingut mai? Durant aquests dinou mesos m’he anat posant desafiaments i intentant de superar-los. Ha estat molt gratificant veure que tot és més fàcil que no sembla. Amb aquesta aventura, la del Gran Camí de l’Himàlaia, tant jo com en Dani volíem veure què passava si apujàvem el llistó encara més. En el fons és un intent de descobrir els nostres límits. Encara que no haguéssim arribat fins al final, no ens ho hauríem pres com un fracàs perquè hauria volgut dir que havíem trobat aquestes fronteres. Hem acabat, sí, però també és cert que he vist els límits més a prop que mai.

—No m’estranya! Heu viscut moltes situacions límit!
—Un bon grapat! Per mi, el moment més terrorífic va ser quan ens vam trobar amb una gran paret gairebé vertical i l’única escapatòria era escalar, sense cordes, ni arnès, ni experiència, i amb una motxilla de prop de 25 quilos a l’esquena. En Dani va reconèixer que li tremolaven les cames, i jo quasi ploro d’impotència, perquè no em veia capaç de continuar escalant, i tornar enrere era una alternativa encara més perillosa. Més exemples de situacions límit han estat quan els dits de les mans van començar a tenir congelacions, o quan vam arribar a dalt del port de Tillman i hi havia tanta neu verge que era impossible de trobar un camí segur per sobre de les glaceres, esquivant escletxes amagades sota la capa de neu, i amb el risc afegit de provocar una allau. És en moments com aquest que ens hem posat veritablement a prova. Quan passa això t’has de tranquil·litzar, intentar de ser racional i trobar la millor opció, perquè aquí un error es pot pagar molt car. Crec que aquesta ha estat la clau del nostre èxit. Hem pres les decisions correctes quan aquestes eren més necessàries.

—La congelació dels dits, però, no la vàreu poder evitar?
—En aquest cas, probablement l’experiència ens hauria ajudat. Si haguéssim sabut quin fred hi feia, no hauríem sortit tan aviat de la tenda. En comptes d’això, vam començar ben d’hora a caminar com havíem fet els altres dies, sense dificultats. Però Dolpo és una regió molt especial, tant per la virginitat com per les temperatures gèlides. Amb la tenda desmuntada, ja no hi havia marxa enrere: havíem de caminar i mantenir-nos en moviment. Amb el pas dels minuts les mans van anar perdent agilitat i sensibilitat, i a trenc d’alba era com si no tingués dits. Era la primera vegada que tenia congelacions. Per sort, va resultar ser un dia clar i el sol no va tardar a escalfar-nos. Llavors vam poder aturar-nos i dedicar-nos a restablir la circulació de la sang cap a les puntes dels dits. No van ser congelacions greus, ni de bon tros. En cap moment no vaig patir veritablement perquè sabia que no havia d’esperar gaire temps a poder escalfar-los de nou. Així i tot, encara vaig haver d’esperar unes quantes setmanes fins a recuperar la normalitat als dits. Ara, la història hauria estat diferent si, per exemple, aquell dia hi hagués hagut una tempesta de neu.

—Parleu de la importància de ‘identificar el risc’. Això no sempre es pot fer…
—És un exemple més de fins a quin punt és vital la fortalesa mental. S’ha de pensar amb claredat quan la situació es complica, però també s’ha d’estar concentrat per no trobar-te en una situació que no vols. Crec que quan em vaig ficar en una situació de risc enmig d’una glacera vaig tenir un excés de confiança i una manca d’experiència per avaluar degudament la situació. Novament, el cap ho és tot. No crec que repetís el mateix error.

—El glaç ha estat un gran obstacle?
—Ha estat, per a mi, el gran descobriment d’aquesta aventura. M’ha mostrat el seu costat més mortífer, quan em vaig trobar envoltat de parets que tallaven com punyals en una glacera, però també m’ha descobert tot un nou món fascinant. He vist columnes primíssimes de glaç aguantant una pedra de tones, despreniments de glaç a alta muntanya, o cascades glaçades amb formes impossibles, com canelobres de cristall d’un castell medieval. També he sentit el gel, amb el soroll que fan les glaceres en moure’s, o amb explosions que sortien del fons d’un llac glaçat quan rebia el contacte del sol. És una bellesa única que m’ha captivat i que, de segur, em portarà novament a paisatges gèlids.

—Vàreu agafar el Dengue, però no us va fer desistir. Aquí ens sona com una malaltia terrible. Us en vàreu sortir bé?
—El Dengue pot ser una malaltia terrible, però normalment la primera vegada que s’agafa no és perillosa. A partir de la segona el risc sí que augmenta. Per a mi no va ser gaire més dur que una grip forta. Vaig tenir febre alta uns quants dies, pèrdua d’apetit i erupcions a la pell. Vaig estar hospitalitzat una setmana i en tres o quatre dies ja érem a l’autobús, de camí cap a l’Himàlaia.

—També vàreu tenir el mal d’altura?
—Força. Més que no m’esperava. Hi ha persones que en tenen més i n’hi ha que quasi no ho noten. En alguns ports de més de cinc mil metres em va fer una mica la vida impossible, però al final l’experiència és un grau. El fet més important és conèixer-se el cos. Al final ja sabíem com fer-ho per aclimatar-nos bé i fins a quin punt podíem forçar-nos.

—Com es fa l’aclimatació de la falta d’oxigen?
—La clau és el lloc on dorms. Com que són moltes hores, és quan de veritat ho pots aprofitar per aclimatar el cos o per superar els símptomes per mala aclimatació. Per això és important que no hi hagi gaire diferència d’altitud entre una nit i una altra. Recomanen que no hi hagi mai més de cinc-cents metres de diferència, a partir dels 2.500. De totes maneres, al final cadascú s’acaba coneixent el cos i pot prendre les decisions adients. A més, arriba un moment, quan has estat molt de temps en cotes altes, que el cos ja s’ha ben aclimatat i pràcticament no t’has de preocupar més.

—Després d’aquesta aventura teniu la sensació que la sort existeix o és de qui l’agafa quan passa?
—La sort fa un paper importantíssim en expedicions com aquesta. Sense anar més lluny, fa un parell de setmanes van desaparèixer set persones en una allau a la zona de l’Annapurna, no gaire lluny d’on ens trobàvem. Va ser mala sort, els desapareguts no van poder fer-hi res. Per tant, si bé sóc partidari de pensar que qui somriu a la vida, la vida li somriu, em veig incapaç de dir que la sort és de qui l’agafa quan passa. Nosaltres hem tingut molta sort i, a més, hem sabut aprofitar-la.

—Sabeu que un dels articles que ha despertat més interès és ‘El remot poble de l’Himàlaia que viu congelat en el temps‘, que parla de Chharka Bot?
—Doncs no ho sabia, però m’alegra molt. Chharka Bot és un d’aquells llocs especials que fan que el món continuï essent tan meravellós. Abans de començar a viatjar, temia que el planeta ja no fos tan interessant. Pensava amb nostàlgia que devia haver estat explosiu viatjar en unes altres èpoques, quan no hi havia punts en comú entre cultures i tot representava un veritable xoc. Per sort, he vist que això encara es pot viure i que som una de les generacions més afortunades si ens agrada viatjar: és més barat que mai, és molt fàcil fer diners al mateix temps que es veu món i el 99% d’indrets continuen essent ben autèntics, més enllà dels llocs turístics. Per això, com a comunicador i viatger, estic molt content de poder fer conèixer racons salvatges i genuïns, en una era en què el periodisme de viatges s’entesta a posar el centre d’atenció en només l’1% avorrit del món. Vull que la gent que em llegeixi s’adoni, com em passa a mi, que hi ha molt món per ‘descobrir’, esperant-nos lluny de la bombolla de confort de casa.

—Expliqueu que mentre camineu el cap no deixa de pensar mai i que això ho fa tot més difícil. Què voleu dir?
—Normalment, en el nostre dia a dia no tenim temps per a pensar en les coses a fons. Sempre estem entretinguts o ocupats. Però quan camines durant tant de temps, la cosa canvia. Són moltes hores en què estàs sol amb els teus pensaments. Durant les primeres setmanes és, de fet, una experiència molt positiva. T’ajuda a ordenar-te els calaixos de la ment, per entendre’ns. Al cap d’un temps, la situació canvia. Una ment no entrenada (per exemple, amb la meditació), dedica quasi tot el temps a pensar en moments del passat, o a planificar-imaginar-se el futur. Arriba un moment que els pensaments es repeteixen i ja no aporten res de nou, i això pot arribar a ser angoixant. També pot ser que el cap et faci pensar en coses sobre les quals prefereixes no aprofundir. En general diria que és un exercici molt interessant. Torno de l’Himàlaia amb les idees més clares, les opinions més formades i amb un bon munt de projectes pel futur!

—Aquesta travessa l’heu feta amb en Dani. M’imagino que sereu amics eterns, que una experiència com aquesta deu unir molt, però també deu ser molt difícil. Com molt bé heu explicat, les situacions no són per a posar-se a discutir. Com la superàveu, la falta d’acord?
—La relació que tenim amb en Dani és única. Ens vam conèixer l’any passat a Mongòlia per comprar cavalls plegats i llançar-nos a l’aventura. Vam fer molt bon equip, de manera que vam decidir de repetir. Aquesta és tot just la segona vegada que ens trobem en tota la nostra vida. Ens complementem molt bé en aquesta mena de situacions. Jo no podria pensar en ningú més per fer aquesta aventura, ni ell tampoc. Ara, això no vol dir forçosament que, en situacions normals, poguéssim tenir aquesta relació, però és la millor connexió possible per a viure aventures plegats. Quan havíem de prendre una decisió, per exemple, tots dos exposàvem els nostres arguments, i intentàvem posar-nos d’acord, sense discutir. Mai no s’ha pres cap decisió unilateral. Encara que a vegades no hàgim aconseguit de posar-nos d’acord, un ha cedit perquè confia en l’altre. Jo sé en què és bo en Dani, i ell sap en què sóc bo jo.

—Què en penseu del turisme a l’Himalàia? S’ha de potenciar o s’ha de restringir? Heu parlat de preus exorbitants per als turistes. Això és una política dissuasiva?
—Per al Nepal, el turisme és el sector més important per a desenvolupar-se, i els ha dut molts beneficis en poc temps. Ara, del meu punt de vista, no sap gestionar bé la indústria. No hi ha control. Els nepalesos posen preus fins a trenta vegades més cars per als estrangers que per als locals, els preus dels visats són molt alts i continuen pujant, els permisos són una vergonya… Asseguren que els diners es destinen a millorar les infrastructures dels parcs naturals i les àrees de conservació, però d’això no se’n veu res, més enllà de les zones de l’Everest i l’Annapurna, les més populars. També diuen que una part va directament a les famílies locals. Però la sensació és que molts d’aquests diners es perden pel camí, sens dubte a les butxaques d’uns quants. La corrupció és un problema molt important, al Nepal. A més a més, en alguns llocs fins i tot hi ha dues entitats diferents cobrant per permisos per a entrar al mateix lloc. Tothom es vol beneficiar d’aquests ingressos tan fàcils. El veritable problema, però, no és l’estructura econòmica del país, que enriqueix només uns quants, sinó la pèrdua de valors de tot un poble. Els nepalesos havien estat considerats històricament unes persones molt hospitalàries. D’allò, ja no n’hi ha ni rastre. Hem viscut desenes d’experiències negatives que ens han fet sentir menyspreats i no benvinguts. No hem trobat respecte pel visitant, només n’hi ha si aquest està disposat a pagar les xifres desorbitades que demanen. No m’ha passat a cap altre lloc del món. És una pena.

—Hi ha hagut algun moment que heu pensat: que hi faig, aquí?
—N’hi ha hagut uns quants. Com més temps passava, més desgastats estàvem anímicament. La gent d’allà hi ha tingut un paper important. Ens esperàvem un poble molt hospitalari, perquè aquesta és la fama que té el Nepal. En comptes d’això, ens vam trobar gent que només ens veia com a caixers automàtics i no com a persones. Va ser una decepció, perquè esperàvem que el contacte amb les comunitats locals fos un dels plats forts de l’expedició, i també un desgast constant: cada dia era una batalla per a evitar que ens estafessin o ens mentissin per interessos propis. Ens vam sentir sols, no benvinguts, i ni l’un ni l’altre no estàvem acostumats a aquestes situacions. Personalment, és allò que més m’ha afectat l’estat anímic, i recordar-ho encara ara m’entristeix. Això, sumat a la manca de comoditats, a una alimentació inadequada i a tots els reptes que ens anàvem trobant pel camí, ens va anar cremant. Per això crec que una de les qualitats més importants ha estat la resiliència: continuar avançant, continuar caminant. També s’ha de dir que, després de vuitanta dies amb males experiències amb la gent local, les últimes regions (Dolpo, Jumla, Mugu i Humla) ens van ajudar a acabar amb un bon regust.

—Ha valgut la pena?
—Ha valgut molt la pena. Molt. La quantitat de coses que hem après és, de fet, inquantificable. Som persones diferents i més conscients dels nostres límits. A més, tornem amb més energia i confiança que mai. Al mateix temps, m’ha ajudat a valorar més això què tinc a casa. I els qui hi tinc. No me’n penedeixo gens, però tampoc no hi tornaré. Amb un cop de travessar l’Himàlaia a peu, n’hi ha prou.

—El moment més satisfactori o el que considereu més feliç?
—Tinc la sensació que el moment que recordaré com a més feliç és quan vam superar el coll de Tashi Lapsta, de 5.755 metres. Internet, les persones dedicades al turisme, els llibres i, en definitiva, tota la informació que es podia trobar sobre aquest port ens deia que era impossible de fer sense cordes d’escalada i sense guia. Va caldre una persona, un altre excursionista que hi havia passat, per a animar-nos a provar-ho. Vam intentar-ho, i vam aconseguir-ho. Ens vam adonar que no sempre s’ha d’escoltar els altres, sobretot els qui aconsellen sense tenir cap experiència sobre això o allò. Superar aquell coll ens va servir per a continuar avançant per la ruta extrema del Gran Camí de l’Himàlaia, la que passa per les cotes més altes, i ens va donar el coratge per a modificar la nostra ruta i passar per unes altres zones que, en un principi, ens havien semblat massa perilloses. Va ser un punt d’inflexió i un gran èxit.

—El paisatge que no oblidareu mai?
—Tot i que és el lloc que rep més turistes del Nepal, el parc nacional del Sagarmatha, on hi ha l’Everest, té una bellesa única que no es troba enlloc més. La meva experiència allà, als llacs de Gokyo i al coll de Renjo La, la vaig descriure a l’article ‘El racó més bonic del planeta’. La meva opinió 1.200 quilòmetres després continua essent la mateixa: no he estat a cap altre lloc tan espectacular.

—Que heu après d’aquesta aventura?
—Que no hi ha reptes massa grans. Només cal sortir de la bombolla de confort. A més, poques vegades el fracàs és un fracàs de veritat. Si hi ha hagut l’esforç d’intentar-ho, ja és motiu per a estar-ne orgullós.

—Heu publicat a VilaWeb una guia del senderisme a l’Himàlaia. Els consells tècnics els heu deixats molt ben explicats, però si ara algú us diu que vol viure aquesta aventura, que li diríeu?
—Que la millor manera d’explorar l’Himàlaia és amb la llibertat per immergir-te en la natura. Anar amb un guia o en un viatge organitzat és un error, sigui quin sigui el nivell de dificultat. Hi ha excursions per a tots els gustos.

—Quina nova fita teniu ara?
—La més immediata és aconseguir veritablement de relaxar-me després de tant de temps de no fer-ho. Probablement buscaré l’escalfor del sud-est asiàtic durant un temps per descansar, i després ja apareixeran noves aventures.

—Ho heu enregistrat tot… Penseu fer-ne res, de tots els vídeos?
—A més d’explicar les meves aventures per VilaWeb, també ho faig per a les meves xarxes socials. D’ençà que vaig marxar ho he enregistrat tot per al meu canal de YouTube. Per explicar aquesta experiència a l’Himàlaia, per això, tinc intenció de fer un documental que pugui acostar les experiències que hem tingut travessant el massís més alt del món.