Patrick Farbiaz: ‘Manuel Valls és un home perillós per a Barcelona i per a Catalunya’

L’any 2016 es va publicar a França el llibre titulat Contre Valls: réponse aix néoconservateurs, que és una crítica contundent feta per l’esquerra francesa a l’ex-primer ministre Manuel Valls. L’obra va ser escrita per Noël Mamère i Patrick Farbiaz, tots dos militants del Partit dels Verds. Ara la documentada obra es reedita en català, amb l’afegitó de dos capítols finals sobre l’aterratge de Valls a la política barcelonina, per ajudar el lector a entendre qui és, políticament parlant, Manuel Valls. Contra Valls (Edicions Saldonar) es presenta aquests dies i VilaWeb va parlar ahir a Barcelona amb un dels autors, Patrick Farbiaz, que durant deu anys va portar les relacions internacionals dels Verds francesos i que coneix Manuel Valls de fa més de quaranta anys.

—Havent llegit el llibre sembla que l’hàgiu editat per alertar els lectors de qui és Manuel Valls.
—Exactament. Em sembla que per a Catalunya, per a Barcelona, aquest home és perillós. Els francesos l’han rebutjat completament i no és cap regalet per als catalans, no.

—Al llibre parleu de Rémi Fraisse. Qui era?
—Era un jove de vint-i-dos o vint-i-tres anys. Ecologista. Aquest jove va morir assassinat per la policia defensant els drets del medi ambient. Lluitava contra una empresa que prenia aigua per alimentar terrenys de grans terratinents. Manuel Valls va donar l’ordre de reprimir violentament les manifestacions. I una nit d’enfrontaments li van disparar una granada. Es va crear una comissió parlamentària, presidida per Noël Mamère, coautor del llibre, que va demostrar la cadena de comandament: és Valls qui dóna l’ordre de reprimir els manifestants, i ho comunica al ministre d’Interior, que ho trasllada al cap de policia.

—Qui era Leonarda?
—Una jove gitana que en una sortida escolar es va veure que no tenia papers. Valls, el 2013, volia que l’expulsessin, a ella i la seva família. Gran mobilització de la gent jove, que no va evitar l’expulsió. François Hollande va dir que ella es podia quedar, però els pares no. La noia va negar-s’hi. La cosa interessant és que Valls va dir que si no els expulsaven a tots, ella inclosa, dimitiria com a ministre d’Interior. Feia xantatge a Hollande. Valls ja havia fet declaracions contra els gitanos abans, durant, i després, d’aquest cas. Deia el mateix que Sarkozy: no tenen el mateix estil de vida que nosaltres i si es queden hi haurà confrontació.

—Parleu de vint mil gitanos expulsats per Valls de França. D’on la traieu, la xifra?
—És la xifra oficial. La del ministeri.

—Quin és el model que té de República francesa, el senyor Valls?
—La República de Valls i l’estat monàrquic espanyol són el mateix. Un estat únic, indivisible, fort, autoritari, amb capacitat per definir la política en tots els àmbits. I que s’imposa als cossos intermedis. Valls té per referent a Napoleó Bonaparte. Bonaparte primer era republicà, sí, però després va ser emperador. L’important de Bonaparte és que té contacte directe amb el poble, sense intermediaris. La República que vol Valls és un estat fort, centralitzat, a partir d’una capital forta, i on els poders locals tenen poca responsabilitat. La República és ell.

—Expliqueu les quatre raons del fracàs de Valls a França: posicionar-se contra drets laborals, enfrontament amb Macron, la mort de Rémi Fraisse i una d’al.lucinant: volia treure la nacionalitat francesa a gent …nascuda a França!
—Era la França de després dels atemptats gihadistes. Tothom va al·lucinar que pretengués expulsar francesos fills de la immigració, molts musulmans, gent nascuda a França. Volia enviar-los als països on havien nascut els seus pares o avis. En realitat era una mesura pels que tenien doble nacionalitat. Però era gent que mai havien estat a Algèria, o a l’Àfrica Negra. Hi havia moltes possibilitats que els països aquests els refusessin, i s’haurien trobat apàtrides. I això va fer al·lucinar tota l’esquerra.

—Parleu de les coaccions a la llibertat d’expressió feta per Valls.
—Quedi clar que Valls mai va intentar censurar directament, només contra un humorista antisemita, Dieudonné. Cosa encara més greu. Li va donar influència. Jo parlo per exemple del cas que va escandalitzar molts intel·lectuals francesos. Després dels atemptats a Hebdo Manuel Valls va dir que comprendre els terroristes era excusar-los. Brutal. Rebutjava comprendre, analitzar, estudiar, intentar explicar les causes d’un fenomen tan greu, i que troba els orígens no a Síria ni a l’Irac sinó a França, perquè els assassins eren joves francesos. Els sociòlegs, politòlegs o historiadors que intentaven explicar les causes, que no eren només religioses, sinó també per la misèria del suburbi van considerar les paraules de Valls com una limitació de la seva llibertat d’expressió. Va haver-hi pressions de Valls cap als periodistes, demanant-los de ser responsables quan abordaven temes com el terrorisme.

—Quan Valls era alcalde d’Évry expliqueu que va multiplicar per tres els efectius de la policia local.
—Va ser la seva estratègia principal, a Évry. Apostar per la por dels ciutadans. No resoldre, la seguretat, però insuflar por a la gent. I no només va multiplicar la policia sinó també les càmeres de videovigilància. I quan va ser ministre d’interior no va canviar ni una coma de les polítiques de Sarkozy, que en seguretat es basaven a fer xifres. Cada policia es responsabilitzava personalment de posar el màxim de multes, detencions, i això permet que les estadístiques de repressió augmenti, sí, però no fa que la delinqüència es redueixi.

—Parleu de l’estratègia de Manuel Valls i la compareu amb la doctrina de xoc explicada per Naomi Klein.
—L’estratègia de Manuel Valls procedeix de la transgressió: insultar els gitanos no és normal des d’un partit d’esquerres. Provoca un xoc. I es trenca un tabú. O quan critica la mesura de les trenta-cinc hores, votada quan ell era ministre. La comparació amb Klein és perquè l’estratègia vol un xoc. No només amb les paraules. Va acabar expulsant gitanos i creant convulsió. Aquesta transgressió va acompanyada de la culpabilització: la culpa és dels gitanos, o dels sindicalistes.

—En quines coses creieu que els catalans s’erren mirant Valls?
—Pensar que és bon gestor de la ciutat, perquè en realitat no ho és. Ell diu que vol resoldre els problemes de seguretat i d’habitatge, però quan era ministre va desmantellar la llei aprovada per una ministra ecologista, que limitava i controlava els lloguers. Es volia evitar l’especulació. I Valls va liquidar la llei. Per la pressió dels batlles, ara Macron intenta recuperar-la.

—A França qui dóna suport a Valls, avui?
—No gaire gent. A l’esquerra la família socialista el rebutja. I una de les raons per les quals no s’ha quedat a França és perquè Emmanuel Macron no l’accepta. De fet, és Valls qui va proposar que Macron fos ministre, i quan va veure que el successor d’Hollande podia ser Macron i no ell va començar a humiliar-lo en públic. Al llibre ho explico amb detall.

—A mig pal!
—Exacte. Un dia Macron va dir que el creixement econòmic a França estava a mig pal. Criticava el tractament de l’economia des del govern. Valls se n’assabenta, a la tarda se’l troba, i s’hi adreça davant les càmeres de manera virulenta. Però les imatges només veuen la reacció escandalitzada de Macron. No és fins ara que Ségolène Royal, present en l’escena, ha explicat en el seu darrer llibre què va dir. Valls li diu a Macron: ‘I la titola què, també la tens a mig pal?’

—El coneixeu personalment, Valls?
—Fa quaranta anys. Jo era militant socialista, com ell. I des de fa vint-i-cinc anys sóc ecologista. Ens hem anat trobant. Per exemple, avui Valls és conegut perquè és molt sionista i defensor d’Israel. Però el 1999, quan era batlle d’Évry, va ser elegit gràcies als vots de gent d’origen musulmà; els va tornar el favor i va viatjar a Palestina. Jo era delegat internacional dels Verds, aleshores, i vam coincidir a l’autocar que ens va dur a Jerusalem, Gaza i Cisjordània. Sèiem de costat. La tradició israeliana diu que per espantar les delegacions es disparen a l’aire uns quants trets. Per intimidar. És molt impressionant. Aquell dia, tothom cap a terra. I allà ens vam veure les cares. Valls i jo de cara a terra. [Riu.]

—I de prop, com és?
—No sé si pas si hi ha gaire diferència amb el Valls de lluny. És un personatge colèric. No m’agrada dir-ho, però a França es deia que té la sang calenta com un andalús. Ara a França tothom sap que és català. Però abans el veien com un torero. Els francesos pensen que els catalans són gent de formes més suaus. I ell és molt brutal.

—Alguna cosa que vulgueu afegir?
—Sí. La declaració increïble de Valls, quan va dir que ell era el candidat de les elits. Les elits contra qui? Contra les classes treballadores, contra les classes mitjanes? I qui són les elits? Les elits de la seva nova parella? Serien els rics espanyolistes, aquests. Els rics nacionalistes espanyols. Trobo molt significatives, aquestes declaracions. Marc Bloch, gran historiador, va escriure un llibre sobre la Segona Guerra Mundial, L’estranya desfeta, on diu que les elits van trair Franca, perquè per ells Hitler era millor que no els comunistes. Hitler era millor que el Front Popular. A mi em sembla mot sorprenent que qui es va presentar com la gran muralla contra el Front National a França, i que va fer dimitir tots els candidats socialistes a la segona volta perquè la dreta s’imposés a l’extrema dreta, ara vagi de costat de PP i Vox en una manifestació contra el Partit Socialista. La pregunta és, qui són les elits? El PP? Vox? Ciutadans? Els rics?

—Finalment: per què aneu amb un llaç groc?
—Perquè dono suport a la llibertat, i als presoners catalans, que són presoners polítics, que no han fet cap delicte, ni de sang ni de res. Aquests homes només han defensat les seves conviccions i han intentat aprovar lleis progressistes que han estat prohibides pel Tribunal Suprem espanyol. Han intentat fer un referèndum perquè la majoria de la població tingués el dret de decidir. I ara es troben a la presó per la seva opinió política. A banda, tinc dues filles que viuen a Barcelona, i per tant conec des de fa gairebé quaranta-cinc anys Catalunya, i sobretot Barcelona. Les meves filles m’han demanat –i ho faig de gust– de constituir a França un comitè de solidaritat amb el poble català.