29.04.2021 - 21:50
Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) és doctor en filosofia i lletres i catedràtic de lingüística general a la Universitat Autònoma de Madrid. És un dels estudiosos de prestigi en la crítica contra l’imperialisme lingüístic. És autor de setze llibres d’aquest àmbit, i la mateixa crítica, és clar, l’ha traslladada a la política, que n’és la rel. El 2019 va publicar Determinació nacional (Voliana Edicions), un assaig sobre la lluita pel dret d’autodeterminació de Catalunya i la reacció del nacionalisme espanyolista en el període que va del 2009 a l’octubre del 2018. Hi hem parlat per actualitzar la seva visió sobre la situació del conflicte nacional espanyol.
—Hi ha una mena de nacionalisme madrileny representat per Isabel Díaz Ayuso?
—No. És el nacionalisme espanyolista de sempre. Una altra cosa és que ella tingui un seguit d’ambicions dins el seu partit. Però Madrid és el centre del nacionalisme espanyol. Sobretot arran del procés a Catalunya, hi ha hagut una reacció espanyolista tremenda, furibunda.
—Va fer emergir la qüestió nacional a la superfície.
—Sí. Aquí es va presentar el procés com un atac directe a Espanya. Perquè el nacionalisme espanyol, que aquí és generalitzat, consisteix a dir que les altres nacions no són nacions. I quan una nació, com és el cas de l’espanyola, es basa en la negació de les altres, això només pot provocar conflicte. El nacionalisme espanyolista és excloent i etnocida, perquè nega que la nació catalana existeixi. El problema és aquest, i no pas Catalunya.
—Aquests dies es repeteix molt la idea que ja es va avisar que la repressió contra l’independentisme, després la rebrien altres. Què en penseu?
—És així. Al judici del procés hi havia Vox. Allà això ja es va advertir. La permissivitat amb l’extrema dreta i el feixisme ha estat absoluta. El nacionalisme espanyolista va fer que es considerés normal la participació de Vox. Però si li dónes via lliure, el feixisme no s’atura. I com que tampoc no s’ha cercat la manera de contenir-lo, ara en patim les conseqüències. Hi ha el perill real que el franquisme sigui a les institucions de Madrid. És aterridor.
—L’esquerra espanyola també ha legitimat l’extrema dreta? Comparant-la amb l’independentisme, per exemple.
—Sí. Al final del franquisme, tant el PSOE com el Partit Comunista reivindicaven el dret a l’autodeterminació de les nacions de l’estat espanyol com un dret fonamental. És una reivindicació antifranquista i fonamental, i l’esquerra l’ha anat abandonant. Igual com la reivindicació de la dissolució dels cossos repressius. Perquè som en un estat semipolicíac on la Guàrdia Civil i la Policia Nacional són un poder autònom. Abandonant-ho, l’esquerra ha adobat el terreny de tot això que veiem ara.
—A què l’atribuïu, aquest abandonament?
—A la transició van decidir de no forçar gaire la màquina perquè deien que hi havia risc d’involució. I van donar suport a la monarquia i que no es desmantellessin les estructures de poder franquistes. Llavors deien que era conjuntural. Per sortir del pas i evitar mals pitjors. Però era una claudicació davant el postfranquisme. L’esquerra va claudicar davant del postfranquisme. I s’ha vist que no era una cosa tàctica, sinó permanent. El PSOE és un dels principals partits que dóna suport a la monarquia, una de les principals institucions de Franco. L’estat espanyol no és autènticament democràtic, perquè hi ha coses que no s’han resolt democràticament.
—L’esquerra espanyola claudica perquè, tot i creure en aquests principis, té por de perdre suport a la resta de l’estat, o és un problema de fons perquè ni tan sols hi creu?
—És un problema de fons. L’esquerra s’allunya de la classe obrera, de les classes desfavorides pel capitalisme. Se’n desconnecta amb un parlamentarisme que estableix una muralla envers la lluita dels obrers, dels pensionistes o dels desocupats. I llavors es va fent més reformista i menys revolucionària. Un exemple: els CDR. Una autèntica mobilització popular. Podem no hi ha donat mai suport. Resultat? El suport a Catalunya en Comú no és el que s’esperaven.
—Molta gent es va fer independentista per la “claudicació” dels socialistes. El 2015, Podem reclamava un procés constituent autodeterminista i l’enderrocament del règim. Ara són al govern espanyol i res de res. Més aviat passos enrere.
—Per això: s’han desconnectat del poble. I quan s’han integrat al govern han seguit el mecanisme imperant, que es basa en l’opressió d’un poble sobre un altre. Entre més injustícies, que n’hi ha moltes. Judicials, ecològiques. Però aquesta n’és una, i ells han deixat de lluitar.
—Podem creu en la unitat d’Espanya. I l’status quo li confereix un privilegi que potser el desmotiva a comprometre’s amb l’autodeterminació.
—Parlen de nació de nacions i disbarats semblants. Però l’única forma possible d’unitat és que una Catalunya independent decideixi d’unir-se a l’estat espanyol. Si no, la unitat no és democràtica. Si una Catalunya independent decidís de tornar, la relació seria d’igual a igual. Ara la relació és de dominant a dominat. I aquesta unitat a mi no m’interessa. A ells no ho sé. A mi no.
—També han tendit a associar el dret d’autodeterminació amb un component burgès.
—És clar que hi és, un component burgès, en la reivindicació del dret d’autodeterminació. Perquè és un dret transversal. I en un poble hi ha obrers i empresaris. Si un poble el reivindica, serà transversal. Una altra cosa és que per aconseguir la independència de Catalunya cal una revolució política, que no ha de ser per força violenta, i, és clar, la burgesia no és revolucionària, evidentment. I deu tenir més dubtes. Si es permet que la burgesia dugui la veu cantant, és menys probable que hi hagi la revolució que cal perquè es reconegui l’autodeterminació de Catalunya.
—Parlem de llengua. Una part de l’independentisme diu que per créixer cal adreçar-se en castellà als catalans castellanoparlants. Què en penseu?
—Entenc que cal captar vots. A mi no em fa res que facin servir el castellà. El problema és que cal reconèixer que el català a Catalunya és una llengua clarament dominada. I no pot deixar de ser-ho perquè el castellà té una maquinària tan gran darrere seu que qualsevol llengua que hi convisqui sempre estarà en perill de substitució. No estaria malament partir de la base que a Catalunya gairebé tothom entén el català. Però passa que hi ha molta gent amb un vincle afectiu amb el castellà. I la política mira de tocar la fibra sensible. Ara, això que ha fet Ciutadans és agressiu: arraconar el català al parlament i parlar-hi sempre en castellà. Però no crec que sigui el cas d’Esquerra Republicana.
—Com es resol, doncs, aquest dilema entre no ser agressius amb el castellà i alhora assumir que el català no recuperarà posicions si el castellà no retrocedeix?
—S’ha de dir la veritat. I la veritat és que perquè el català pugui recuperar el terreny perdut durant dècades, segles i tot, és imprescindible que el castellà redueixi el seu domini i els seus àmbits d’ús. Perquè no podem pensar que totes dues llengües acabaran equiparades si el castellà no renuncia a part del seu domini. No val tan sols amb l’actitud bonista de dir “ah, farem servir el català”. L’única manera de revifar el català és parlant-lo. Però això ha d’implicar una limitació del castellà. Això els nacionalistes espanyols ho interpreten com una imposició. Però no té solta: el castellà és una de les llengües més potents del món.
