Mireia Sallarès: ‘No estimem tan lliurement com creiem’

Segons el filòsof francès Jacques Rancière, una persona pot ensenyar a una altra alguna cosa que ni ella mateixa no sap; és allò que s’anomena ‘mestre ignorant’. Un dels àmbits en què el concepte irromp més clarament és en el fet amorós, en què els amants tot sovint s’ensenyen què és l’amor sense ser-ne conscients ni saber-ne gran cosa. Això explica l’artista visual Mireia Sallarès (Barcelona, 1973) al projecte Kao malo vode na dlanu (Com una mica d’aigua al palmell de la mà). Un projecte sobre l’amor a Sèrbia, en què quasi metaliteràriament fa de ‘mestre ignorant’ tot component un trencaclosques vivencial sobre què és l’amor en molts vessants. Aquest recorregut pels diversos prismes de l’amor és fet en un escenari i un format volgudament sorprenents: un interrogatori policíac a Sèrbia, un país marcat per la guerra i ple de cicatrius que fan pensar que és un escenari ben allunyat del sentiment amorós.

La investigació és feta a còpia d’entrevistes sobre què és l’amor i fotografies dels entrevistats mostrant un objecte que relacionen amb aquest sentiment. El vídeo de l’interrogatori fictici en què una artista és confosa per una espia per haver fet recerca sobre l’amor i les fotografies que havia fet es van poder veure a l’exposició ‘Kao malo vode na dlanu‘ del Centre d’Art Contemporani de Barcelona – Fabra i Coats i més tard l’editorial Arcàdia en va publicar el llibre.

—Després de tota aquesta investigació per a trobar l’entrellat del fet amorós, com el definiríeu, l’amor?
—Una de les troballes després de tants anys de trencar-m’hi la closca i de pensar amb molta gent és la dificultat de definir-lo. Una de les persones amb qui vaig començar més estretament aquesta investigació, l’Helena Braunštajn, que és la primera persona de Sèrbia que vaig conèixer, exiliada a Mèxic, em deia que tractant-se d’amor s’hauria de parlar de ‘infinició’ en lloc de ‘definició’. El concepte de ‘infinició’ és una cosa que no s’acaba, que no s’esgota, que s’ha d’anar revisant constantment. I per tant crec que em trairia a mi mateixa si ara em tragués una definició d’amor de la màniga, però et puc dir què m’interessa més de l’amor.

—Endavant.
—Allò que més me n’interessa és la complexitat que hi ha al darrere. De cara a l’amor no hi ha res fàcil. L’única cosa fàcil és que és una força de transformació i de producció brutal. Per amor es fan i es canvien moltes coses.

—Quines menes d’amor heu investigat?
—No és un projecte sobre l’amor romàntic o un amor en concret, no vaig voler triar cap de les dimensions de l’amor. La hipòtesi que s’elaborava és que les diverses dimensions de l’amor –històriques, culturals, econòmiques, amb perspectiva de gènere– es resignifiquen mútuament. La manera d’estimar cadascuna d’aquestes coses va molt més lligada que no reconeixem nosaltres. L’una ens pot ajudar a canviar l’altra o a adonar-nos de com estimem.

—La investigació de l’amor s’emmarca dins la ‘Trilogia dels conceptes deixalla’, on també tracteu la veritat i el treball. Per què són ‘deixalles’ aquests conceptes?
—Em semblaven tres conceptes als quals la humanitat no podria renunciar sense posar-se a si mateixa en qüestió. S’ha parlat molt de si una de les particularitats humanes és la capacitat d’estimar i ser estimat. També podríem dir que una de les característiques de l’home és la recerca de la veritat. Són conceptes que han estat molt transformats, molt revisats, molt criticats, que s’han desgastat, que han estat explotats, que s’han buidat d’alguna manera de sentit i que per tant són deixalla. No és una deixalla que pugui llençar i oblidar-me’n. Són conceptes que han de ser reciclats. Redefinits. Reencarnats. Descolonitzats. Aquest és un dels problemes que tenim, què fem amb tota la deixalla que hem produït. I és un problema que no pot ser individual, ha de ser col·lectiu.

—L’amor també és col·lectiu?
—Per molt que en relacions eròtico-afectives sigui molt personal, en realitat hi ha alguna cosa que no ho és tant com sembla. No estimem tan lliurement com creiem, de la mateixa manera que el nostre desig no és lliure. Reconeixem l’amor si encaixa amb la manera com hem estat educats i que ens han dit que ho era. De vegades t’estimen i no ho reconeixes perquè no encaixa en determinats esquemes. És una força de producció i per això també s’explota i ens diuen com hem d’estimar. La pregunta que sobretot em fascinava era: qui en treu profit que nosaltres no ens preguntem seriosament per què estimem com estimem? Les preguntes sobre l’amor sempre quedaran una mica en fals, seran inacabades i s’hauran de revisar, però aquesta no ha de ser la raó per què jo no hagi de començar a tenir un pensament una mica crític sobre com he incorporat les maneres d’estimar, perquè si no, amb aquesta excusa, hi haurà algú que en traurà molt profit.

—Com ara?
—La feminista Sara Ahmed, a El feixisme com una forma d’amor, explica que els feixistes supremacistes blancs diuen: ‘Nosaltres no som els de l’odi: som els del sí a la família, sí a les criatures que no s’han d’avortar, sí a la vida. Tots els altres són els antiracistes, els antisistema… ells són els que estan tot el dia amargats criticant, són ells que fan el discurs de l’odi, nosaltres fem el discurs de l’amor.’ És tan senzill que et poden girar la truita. La força transformadora de l’amor ha generat muntanyes de deixalla. Les pitjors coses que s’han fet a la història de la humanitat s’han fet en nom de l’amor. Les guerres s’han fet en nom de l’amor, sempre. Encara que sigui una campanya d’odi.

—L’odi és el contrari de l’amor.
—No, és dins les mateixes lògiques. Michael Hardt diu que l’odi és un amor que no li ha anat bé. Recordo uns nois serbobosnians a Banjaluka que em deien que el contrari de l’amor no és l’odi sinó la indiferència. Em sembla una definició brutal en el món en què vivim, on sembla que tot ho gestionem des de la indiferència, com ara els refugiats. Com és que no estem tots desesperats obrint totes les fronteres que s’hagin d’obrir? El drama dels refugiats és el nostre Auschwitz.

—Per què vau decidir d’investigar sobre l’amor en un país com Sèrbia?
—Fa temps que havia decidit que volia fer un projecte a Sèrbia. Vaig conèixer Helena Braunštajn a Mèxic fent un projecte sobre els orgasmes de les dones. Vam començar parlant dels orgasmes i de seguida vam acabar parlant de la guerra, perquè el plaer, el desig i el cos plaent de la dona és un gran camp de batalla. Va parlar-me d’aquella guerra, que per una altra banda va ser molt propera a nosaltres i als catalans encara més. Per als ciutadans de Barcelona va ser una guerra especialment important perquè va compartir portades de diari amb els Jocs Olímpics. Hi ha un abans i un després dels Jocs, igual que, tot i ser incomparable, hi ha un abans i un després de la guerra dels Balcans. Va ser una guerra que em va colpir molt, que vaig entendre poc i que m’havien resumit de manera molt maniquea, per la qual cosa els serbs eren els dolents. Conèixer una persona de Sèrbia i veure la dificultat que tenia per a explicar una guerra molt més complexa, igual que l’amor, em va impactar. Sèrbia tenia aquest paral·lelisme amb l’amor. Què és Sèrbia, quina és la seva història i poder-la explicar és tant difícil o més que explicar què és l’amor, on comença i on acaba. Quan vaig començar la ‘Trilogia dels conceptes deixalla’ tenia clar que algun concepte el treballaria a Europa i de tots tres em semblava que l’amor era el que valia més la pena. En aquell moment no sabia on em ficava perquè és un terreny molt nafrat, molt mal explicat i la gent està una mica cansada i es malfia de les mirades que s’hi acosten. Tenen el convenciment que és una mirada amb prejudicis, que només vénen a confirmar les mateixes hipòtesis de sempre, i això va fer que durant tota la investigació hi hagués un cert clima de sospita respecte d’allò que jo feia realment.

—Per això Com una mica d’aigua al palmell de la mà s’explica en format d’interrogatori policíac?
—Sí, aquest clima de sospita ho va anar amarant tot i va fer que la investigació agafés aquest format, que és potser un dels paradigmes quan una cosa és sospitosa. Mari Luz Esteban té un llibre que és un dels que més m’ha ajudat, que es diu Crítica del pensamiento amoroso (Ed. Bellaterra), on fa una mirada des de l’antropologia feminista i explica molt bé que hi ha moltes disciplines que han intentat explicar l’amor que al final tiren la tovallola perquè ho veuen una cosa massa difícil. Una de les propostes que fa ella és que una bona estratègia per a treballar un aspecte tan complicat és produir un estranyament, fer-ho des d’un lloc complicat. Com parles sobre l’amor? Anant a un lloc on no l’esperen. I des d’allà començar a preguntar sense expectatives i que vagin arribant coses. Quan em va conèixer em va dir que havia produït l’estranyament perfecte: a Sèrbia i en forma d’interrogatori, més allunyat impossible. Em va fer feliç que algú que ha estudiat tant l’amor reconegués aquell format perquè em va costar molt de trobar-lo, i quan ho vaig fer em va semblar que era molt útil per a explicar moltes coses, per poder parlar de temes tan diversos i poder-li donar una estructura que el lector o la lectora entengués.

—El llibre tracta tant de l’amor com de la guerra, d’un país ferit per les cicatrius d’aquella guerra. Feu un retrat a partir de diversos prismes d’aquell conflicte i del país que n’ha quedat pe mitjà de molta gent i, alhora, per mitjà d’aquestes vivències també feu un retrat de l’amor des de múltiples perspectives.
—Quan treballes un concepte i el poses en un context, aquest marc fa que certs conceptes s’hi enganxin automàticament. A mi ja m’interessava el concepte de propietat lligat a l’amor i sabia que al territori de l’ex-Iugoslàvia seria un dels conceptes immediats que s’hi vincularien. A més era un concepte que permetia que la història de Iugoslàvia s’enllacés amb la història de Catalunya, i això és una cosa que si de manera natural es produeix, en tinc una cura especial. És aquesta idea de marxar fora i acabar trobant-te coses de la teva història que t’han estat vetades, d’una història teva que ve un estranger i te l’explica.

—Quin vincle vau trobar-hi amb la història de Catalunya?
—Iugoslàvia era un país que havia sabut distanciar-se de l’estalinisme i la propietat estatal i de la propietat privada més ferotge. Va saber conviure entre aquestes dues classes de propietat però sobretot va tenir un gruix important de propietat col·lectiva d’autogestió obrera. Sembla que van demanar a Tito d’on havia tret la idea d’aquesta mena de propietat gestionada pels obrers. I la resposta de Tito va ser que ho havia vist a la Catalunya del 1936 al 1939. Més enllà que hi ha qui et digui que no s’ha comprovat que Tito vingués a lluitar a la batalla de l’Ebre, això va ser dit i és veritat que aquí tenim una història d’autogestió obrera anarquista, sobretot durant els anys de la guerra, i que és una història poc explicada. Una recerca de l’amor arriba a aquests espais que semblen poc eròtico-afectius quan vas encaixant tot el trencaclosques. De vegades sense adonar-te’n, parlar de l’amor respecte de la propietat et vincula amb coses més properes.

—Com es vinculen el concepte de propietat i el d’amor?
—El concepte de propietat vinculat a l’amor és fonamental. De fet, una de les cites més boniques sobre l’amor que surt en el llibre és d’Alexandra Kolontai, la primera dona ministra de la història. Juntament amb Inessa Armand, dona de Lenin, van ser dues revolucionàries que van insistir moltíssim que si no hi havia un canvi en les formes d’entendre l’amor –divorcis, matrimonis lliures, maternitats lliures, altres classes de família– el comunisme no podria triomfar i no hi hauria una veritable transformació. Mari Luz Esteban també es pregunta ‘pot existir la dona sense reivindicar l’amor?’. Probablement la resposta és que no, però les dones en paguen un preu molt alt. Tots els treballs no remunerats, és a dir, les cures no pagades, normalment es fan per amor. La base de la societat necessita que les dones continuïn estimant i fent de franc un munt de coses per amor. No vol dir que hàgim de ser remunerades; ja veurem què vol dir i què hem de fer a partir d’aquí: però diguem-ho. Les primeres feministes que elaboraven teoria crítica parlaven de l’amor com el veritable tema a l’hora de la igualtat entre homes i dones. I la Kolontai deia que el capitalisme ens ha fet tan estúpids que creiem que només podem estimar allò que posseïm. La idea de possessió en l’amor: el meu fill, la meva dona, el meu marit, la meva terra… aquesta idea de ‘pertanyo a’.

—També es vincula molt sovint l’amor i el capitalisme, i com l’un s’aprofita de l’altre.
—Una de les coses que ens va fer veure aquesta investigació, que va sortir fent un debat amb treballadors d’antigues fàbriques de propietat col·lectiva, era que de la mateixa manera que el sistema capitalista ha explotat la força de treball podíem assumir que explota la força de l’amor. El llibre parla de capitalisme i amor perquè és el sistema en què vivim i si és ara que volem saber com estimem, com ens deixem estimar, com ens han fet estimar o com hem escollit d’estimar hem de saber que les condicions materials són molt importants. Hi ha gent que no se separa perquè no s’ho pot pagar.

—Al llibre l’art i la política es barregen constantment, tot sovint fruit de les preguntes del vostre interrogador.
—El projecte també parla molt de les condicions en què es fa l’art, quines tries d’ètica de treball hi ha, etc. L’interrogatori es fa a un artista i se li demana per les seves tries temàtiques i metodològiques. Trobo que la part més bonica del llibre és quan es gira la truita i t’adones que hi ha hagut algú que ha decidit de salvar el cul a aquesta artista i ajudar-la a acabar el projecte perquè ella, des de la llibertat i la il·lusió i cert idealisme, s’ha ficat en un embolic d’on no sap sortir. Per mi també és una crítica als artistes, perquè de vegades sembla que podem anar a qualsevol lloc i fer qualsevol cosa perquè som artistes i ja està, i no. Això ha passat a la vida real: hi havia gent que es pensava que jo era espia i jo em pensava que era una broma fins que vaig entendre que de broma, res. Vaig entendre que potser tenien raó de pensar que jo era una espia perquè potser ho era sense saber-ho i això té unes conseqüències ètiques. De vegades la part política dels projectes és la que menys ho sembla.

—El vostre art és art polític?
—Considero que qualsevol art o acte creatiu, si és veritablement creatiu, és a dir un exercici de llibertat, de creació d’alguna cosa que abans no hi era, té una dimensió política. Per mi això ja és polític encara que facis minimal art. Més aviat tinc problemes amb determinats treballs que de seguida són designats com a polítics i que en el terreny metodològic o de procés a mi em semblen poc interessants. Hi ha projectes que semblen polítics i no ho són i n’hi ha que no ho semblen i ho són.

—Per exemple?
—A vegades hi ha projectes que van a fons a qüestionar-se per què certes formes, certs materials, certes estructures i maneres de fer, i poden ser molt polítics. Preguntar-se sobre l’ús d’un material pot ser molt polític per les respostes on pots arribar. En canvi, n’hi ha que, com que el tema és polític, estetitzen certes coses. Hi ha treballs que són crítics però són molt més conciliadors que no sembla. Són els projectes polítics que més m’interessen. La crítica sense autocrítica no m’interessa, m’avorreix. Hi ha art polític que no té autocrítica.