Joan Tardà: ‘Jo vull l’hegemonia’

Joan Tardà i Coma (1953) ha estat diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya a Madrid durant quinze anys. I ara ho deixa, torna a casa i farà allò que digui el partit. Aquesta entrevista potser és la darrera que fa encara amb l’acta de diputat. Tardà rep VilaWeb en una cafeteria de Barcelona, a tocar de Catalunya Ràdio. L’entrevista, transcrita, pot semblar tensa. I no. Va ser confrontada, això sí, però és molt difícil, la tensió amb Joan Tardà, perquè és molt difícil que aquest home no desperti tendresa, per contraposades que siguin les opinions. Dit per rivals de tots els colors.

—Quinze anys a Madrid. D‘amics, n’heu fet?
—He fet amics de tot Espanya, bàsicament, del món antifeixista i el món republicà. Luis Ocampo, per exemple, d’Esquerra Castellana, i també gent d’Esquerra Unida, membres del Sindicat Andalús de Treballadors.

—L’altre dia, ignorant de mi, vaig descobrir la gran llibreria Malatesta de Madrid. Més llibreries que us hagin agradat?
—No us puc ajudar. Conec la Malatesta, perquè hi fem actes. Però a Madrid nosaltres hem fet vida molt discreta. Per raons de seguretat hem hagut d’acostumar-nos, com a mínim jo, a fer una vida de l’hotel a la feina. He tingut molts problemes a Madrid, sí. Però això és el pa de cada dia. T’insulten. No he anat amb guardaespatlles. Però més d’un cop companys del partit m’han hagut de venir a ajudar. L’època de l’estatut, i del ‘mori el borbó’, no era fàcil caminar pel carrer.

—Anar sol a una llibreria, no ho podíeu fer?
—No. No ho he fet mai per evitar problemes. I tampoc he anat en metro, per desgràcia. La immensa majoria de la gent no t’increpa. Però sí que reps ‘viva Espanya’. Insults. Una mica de tot.

—Déu n’hi do. En aquesta entrevista a la revista el Temps veig que sou fill d’un paleta que va morir sense veure-us diputat. I la vostra mare?
—Taquillera d’un cinema. Ella va morir fa un any i mig. Va poder votar el Primer d’Octubre. Republicana. I el meu avi era el batlle republicà de Cornellà de Llobregat. Va morir a l’exili l’any 1975.

—Aquesta dada no em sonava gens. Sou nét del batlle republicà de Cornellà?
—Sí. I no se sap gaire, això, no. Isidor Coma. Va proclamar l’estat català com a batlle. I va estar al vaixell Uruguai. Empresonat. Com tots els batlles que van proclamar l’estat català.

—I els vostres fills a què es dediquen?
—Una noia treballa en una editorial. I el fill estudia periodisme.

—No! Digueu-li que no!
—Sortosament, des dels setze anys, i ara en té vint-i-un, ha treballat de cambrer els dissabtes i els diumenges. O sigui, que d’ofici serà cambrer.

—He vist que dieu que ‘el Primer d’Octubre ha fet inevitable el referèndum’. Però no era un referèndum, l’1-O?
— El Primer d’Octubre és una prova més que hem superat. De les moltes que el nostre poble ha d’anar superant. Va ser un fenomen extraordinari de desobediència institucional i popular que ens ha servit per a fer inevitable el referèndum. Però no ha servit perquè els estats del món ens reconeguin com a República. De fet, no som República.

—I el Primer d’Octubre per què no és un referèndum? Perquè els vots no són legals?
—Pel principi de realitat. Perquè no som una República.

—Ah. Doncs el problema no és l’1-O. És el 27-O.
—Mireu, no em toqueu més els collons. Ha, ha!

—Ha, ha! Seriosament: potser que repetim el 27 d’octubre, i no el primer, no trobeu?
—El 27 vam fer el que podíem fer. Jo només tinc un principi: el principi de realitat. I sé que vivim en una societat conformada per classes socials. Amb interessos absolutament diferents. Crec en la dialèctica de la lluita de classes, en les complicitats entre les classes, certament amb conjuntures, certament amb diferències. Crec que al món no estem sols. Crec que som un poble indefens. Cívic. Pacífic. Que som menys segadors que no cantem. Que vivim en una societat líquida, postmoderna, on els principis hegemònics són l’hedonisme, el consumisme, el funcionalisme i el pragmatisme. I que hi ha un valor hegemònic, encara, per desgràcia, que fa que els ciutadans, en el fons, reclamem que l’estat ens ho resolgui tot. Fins i tot, estem disposats a externalitzar el conflicte social! Aquest és el principi de realitat. I el principi de realitat també diu que la majoria dels catalans no són autonomistes. El principi de realitat ens diu que, comptabilitzats amb vots, el 48% van ser independentistes. El 42%, opcions constitucionalistes. I el 10%, autodeterministes. 48 més 10, 58. I els qui estarien d’acord amb un referèndum acordat pugem fins al 70%. A mi m’interessa el principi de realitat, l’altre és fer volar coloms. Oh, que el 27 es podia haver fet així o aixà. Digueu-ho al Macià. Digueu-ho al Macià. Que vénen dos comissionat a parlar amb ell després de la proclamació de la República. I s’ho creu. A mi aquest debat… És un debat acadèmic, per als historiadors. L’important, per mi, és el principi de realitat. Ma àvia sempre ho deia: això és una veritat com unes cuixes.

—Vau dir que el referèndum havia de ser entre la independència i l’oferta espanyola. Intentem imaginar aquesta pregunta. Com seria la pregunta?
—Primer us ho explico. L’opció només pot ser dos sí.

—Perdoneu?
—Dos sí. L’independentisme s’ha de comprometre a lluitar perquè els nostres compatriotes catalans puguin votar que sí a la seva opció. I ells, els nostres compatriotes no independentistes, progressistes i d’esquerres, s’han de comprometre que nosaltres puguem votar sí.

—Dues preguntes?
—No ho sé. S’ha de poder votar sí a l’opció de l’oferta d’Espanya. I s’ha de poder votar sí a la independència. Jo votaré sí a la independència. Uns altres votaran sí a l’oferta d’Espanya. I que es compti qui té més sí.

—Ara us entenc! Una mica complicat. La convenció de Venècia us ho compraria, això?
—A mi m’és igual.

—Els unionistes escocesos van guanyar un referèndum amb la papereta del no. On hi ha el problema?
—No crec que puguem comparar la democràcia low cost espanyola amb la democràcia d’excel·lència britànica. Qualsevol solució ho serà, si la immensa majoria dels catalans se senten integrats en la solució i respectats. Que la solució contengui, integri.

—I quina seria la pregunta?
—No ho sé. Per exemple: ‘Esteu d’acord amb l’oferta X d’Espanya?’ O bé: ‘Esteu d’acord amb una Espanya federal?’ O bé: ‘Esteu d’acord amb tenir una Catalunya amb concert econòmic?’

—I que el mateix dia es demanés si estem d’acord amb una Catalunya independent? És això?
—Jo no sé com s’ha d’instrumentalitzar. No sé quin és el mecanisme. No sóc entès. Jo dic que tothom s’ha de sentir partícip i integrat en la solució. Perquè, en la mesura que tothom se senti integrat i se senti protagonista de la construcció del nou país, sigui via independència, sigui via oferta d’Espanya, serem capaços d’avançar. Ara bé, perquè el referèndum passi a ser concret, primer cal ser més forts.

—Per què em dieu que el referèndum és inevitable si PP, PSOE i Cs estan més lluny que mai del referèndum? I si feu bandera del referèndum fruit de la confusió, del no saber què fer, i no d’una anàlisi freda? PP, PSOE i Cs més lluny que mai, i dieu que el referèndum és inevitable. On és el principi de realitat, aquí?
—I Thatcher, que el volia, el diàleg? Aquí, la immensa majoria de la societat catalana ja ha assumit que la solució ha d’incloure un referèndum. I Sánchez què diu ara? Els catalans tenen dret de decidir. Això m’ha dit a mi. Dalt de la tribuna. Tenen dret de decidir si volen aquesta autonomia, o una de millor. Però el problema de Sánchez és que topa amb el principi de realitat. Aquesta solució històricament era factible el 2004. Quan érem el 12%. Perquè ara el 48% dels catalans ja no som autonomistes. Vol dir que quan dic que el referèndum és inevitable…

—…topeu amb el principi de realitat: Espanya mai farà aquest referèndum.
—Qui ho diu?

—La història. Espanya ha permès un referèndum. Un. Franco a la Guinea Equatorial. Quins altres referèndums ha permès?
—Jo només estic disposat a reconèixer que potser trigarà més que no ens pensàvem. I que potser caldrà tornar a desobeir. I potser caldrà que una nova onada de dirigents entri a la presó. Efectivament. Per això a ERC parlem de la desobediència, passa que ni Déu es llegeixi els papers que tenim a la web.

—I si ho fem amb eleccions? Hi haurà un dia que arribarem al 60% de vot independentista al parlament. Aleshores fem la República.
—No ho sé. Nosaltres ens allunyem de la via insurreccional. Nosaltres volem guanyar.

—Declarar la independència després d’haver guanyat unes eleccions és una insurrecció?
—No ho sé. Sigui com sigui, al 60% no hi hem arribat. Som al 48%. Falta un 12%.

—Trigaràs menys que pactar un referèndum. O no?
—Compte. El diàleg amb Espanya és secundari. L’important és guanyar l’hegemonia. Primer hem de dialogar entre catalans. Jo vull l’hegemonia. Vull l’Esquerra Republicana dels anys trenta. L’hegemonia. I us diré més. Salvant les distàncies, Franco va signar més penes de mort els dos darrers anys que els dotze anteriors. Vull dir que pot haver-hi sectors de l’estat que, a mesura que es faci evident i més plausible el darrer tram, reaccionaran de manera més dura. Per això cal tenir l’hegemonia per a ser més. Nosaltres diem: camí ample perquè hi càpiga molta gent i perquè hi càpiga gent diferent. I us he de dir una cosa: en el darrer tram, qui ha d’encapçalar el procés és ERC. Una de les condicions sine qua non és que el darrer tram l’encapçali ERC.

—Ha! Home, això ho dieu perquè sou d’Esquerra.
—No. Ho dic perquè és l’únic partit que és capaç d’articular un front ampli. Ja ho era als anys trenta. L’ERC de Companys era capaç d’articular-se amb la Unió Socialista, marxistes, i alguns leninistes, amb gent de Lluís Nicolau i d’Olwer i, fins i tot, republicans de missa dominical.

—De republicans de missa dominical, encara en queda algun.
—Bé. En el darrer tram jo crec que serà imprescindible que ERC encapçali el procés. Perquè és l’únic partit capaç d’encapçalar fronts amplis amb els nacionalistes i els autodeterministes no independentistes. I sobretot, perquè els mesos vinents, hi haurà quatre objectius.

—Quins quatre objectius?
—Un: si guanya la dreta, defensa de les institucions d’autogovern. Per molt autonòmiques que siguin (TV3, Mossos, immersió). Dos: defensa dels drets socials. L’estat del benestar està contra les cordes i hem de conquerir un nou subjecte, el de l’habitatge. Tres: amnistia i retorn dels exiliats. Indult, mai. I quatre: autodeterminació/referèndum. Això és susceptible de grans acords. I això pot fer-ho ERC, que és al bell mig de la taula.

—Els quatre punts que dieu són la tesi dels comuns.
—Quina tesi?

—Amnistia, autodeterminació, defensa de l’autogovern i drets socials. Jo em pensava que havíem d’eixamplar la base, els independentistes. Veig que l’amplien els comuns. Ara defensem el programa dels comuns, tu.
—Això és un programa de front ampli! De front ampli. I això, a més a més, obliga el PSC a no ser combatiu. Perquè si tu tens un govern encapçalat per les esquerres i un objectiu és entendre i pactar amb Madrid un referèndum, quin sentit tindria que el PSC dinamités aquest govern? No entraria mai al govern. Ho sé. Però el dinamitaria? Fins i tot s’abstindria. I deixaries la dreta no catalanista a l’oposició. En tot aquest procés de front ampli, i com arribem al cim i del darrer tram, cal ser molt intel·ligents.

—Passem a les municipals. Com les veieu?
—Com més ajuntaments hi hagi amb la coalició PSC-Ciutadans, més dificultós serà el darrer tram. Jo faria qualsevol cosa per a impedir que el PSC se’ns n’anés amb Ciutadans. Mireu, a la Diputació de Tarragona, la gent del Puigdemont governa amb el PSC. I no passa res. I n’estan orgullosos. L’Hospitalet de Llobregat: què és preferible, que el PSC governi amb Ciutadans o amb les esquerres? Jo ho faria amb les esquerres. I no emblanquines el PSC. Treus pedres del camí per arribar abans. ERC està disposada a fer tots els papers de l’auca. Si estàs disposat i creus que ets indispensable per a guanyar, i assumeixes tots els papers de l’auca, has d’assumir més risc. Com més responsabilitats, més possibilitats de tenir contradiccions.

—Voleu afegir res?
—ERC som els únics que podrem governar a una banda i una altra de la plaça Sant Jaume. Que és el vell somni del pujolisme i del maragallisme. Hem de passar de ser el partit dels republicans a ser el partit de la República. ERC està destinada a ser el pal de paller de la construcció de la República. I això ens porta a allò que jo deia al consell nacional, en un acte d’agraïment que em van fer. Vaig agafar la paraula i vaig agrair a Puigcercós, Vendrell i Vall que em fessin anar a Madrid. I després vaig afegir que estaven construint l’Esquerra Republicana Unificada de Catalunya.

—Unificada?
—Agafem gent d’UDC, uns altres que vénen del comunisme, l’ecosocialisme, dels moviments socials. Anem construint el partit que ha d’encapçalar el darrer tram del procés. Som el partit que és capaç de matar molts dels prejudicis que hi ha a les classes populars respecte de la independència. Com més va, més som el partit de la Catalunya mestissa. Comencem a ser partit síntesi. Junqueras ho diu: assemblar-nos cada vegada més al país. Això lliga amb el naixement d’ERC. Federalistes antics lerrouxistes, maçons. Aquesta és la construcció. Això vol dir que ets al mig. En el darrer tram podem ser el pal de paller.

—I què fareu ara que plegueu de Madrid?
—Jo, allò que em digui el partit.