Dan Bessie: ‘El meu pare ha influït tota la vida en les meves idees radicals’

Dan Bessie tenia sis anys quan el seu pare, Alvah Bessie, els va deixar, a ell i el seu germà Dave, per anar a lluitar a la guerra de 1936-1939 a l’estat espanyol, amb la Brigada Abraham Lincoln. Allò els marcà per sempre. Vivien a Brooklyn, Nova York i, d’ençà d’aquells temps, ha estat un hereu fidel, entusiasta i combatiu de les conviccions polítiques radicals del seu pare.

Ha treballat tota la vida de guionista, director i productor de films. Va començar l’ofici a la Metro Goldwin Mayer el 1956 com a aprenent de dibuixant en els films animats de Tom i Jerry. Avui té vuitanta-sis anys. Hem pogut localitzar-lo a França, on viu actualment. Ha estat molt gentil de parlar-nos del seu pare i compartir amb nosaltres records i fotografies.

—Com el recordeu, el vostre pare?
—Alvah era, sobretot, una persona molt agradable de tracte. Amigable i extravertit. Era allò que en francès en diríem un raconteur, una persona que xalava parlant i li agradava d’explicar històries interessants sobre la seva vida i les seves idees. Personalment, de vegades podia ser rondinaire. Podia irritar-se. Encara que generalment era amb gent que no li agradava (per exemple, el president Nixon o el president Reagan). Milton Wolff, l’últim comandant de la Brigada Abraham Lincoln, va dir que era un ‘rondinaire adorable’, que podia agafar mala lluna o tornar-se sarcàstic. Però, com he dit, aquest tret del seu caràcter es manifestava quan alguna idea o algun individu el molestaven.

—I què feia quan no suportava algú?
—Sovint escrivia cartes de denúncia als diaris contra aquesta mena de gent i les opinions polítiques que representaven. De vegades jo pensava que estava més interessat en ell mateix i en allò que feia que no pas en els altres membres de la família. Però sempre estava disposat a ajudar quan algú de la família tenia dificultats. Estava molt compromès amb les seves conviccions polítiques i no va desistir-ne en cap moment de la seva vida.

—Com us va influir?
—A mi m’impressionava molt la seva dedicació a les causes polítiques i socials en què creia. Per això jo també he estat molt actiu, i d’idees i activitats polítiques radicals durant la major part de la meva vida. Vaig participar en protestes contra la guerra del Vietnam, vaig treballar per ajudar en la causa de les llibertats civils i els drets civils als Estats Units, contra les proves de bombes nuclears, etc. I he perseverat, com a escriptor, en una expressió fonamentalment humanista, tant en el meu treball creatiu, com en la meva interacció amb més gent. Per tant, Alvah i la seva política han estat, sens dubte, una gran influència en la meva vida.

—Què creieu que hi va aprendre, el vostre pare, a l’estat espanyol? Què en deia, ell, d’aquesta experiència fonamental de la seva vida?
—Els primers anys de vida d’Alvah van ser molt burgesos. Va créixer en una família de classe mitjana-alta de Nova York. I, per tant, crec que a Espanya, per damunt de tot, va arribar a comprendre les necessitats de la gent corrent com no ho havia fet mai. Va sentir un gran amor per la lluita dels espanyols per a derrotar a Franco. En tornant, gran part de la seva activitat política la va dedicar a fer tant com va poder per tombar la dictadura franquista i ajudar a la causa del poble espanyol.

—Per què la versió espanyola de Men in Battle (1939) ha estat publicada ara, tants anys més tard?
—Crec que això és perquè hi ha un continuat interès per la guerra espanyola i també perquè tants milers de voluntaris de molts països van anar a ajudar els republicans espanyols. Crec que avui a l’estat espanyol és un sentiment especialment fort entre els més joves. Però també crec que és interessant per als joves de molts altres països (fins i tot als EUA) perquè avui molts joves no saben gaire sobre aquella guerra. Sobretot que va ser el preludi de la Segona Guerra Mundial.

—Com a nen, què en recordeu, dels dies que el vostre pare lluitava a Espanya?
—Quan Alvah era a Espanya, la meva mare i el meu pare estaven divorciats. Vivíem a Brooklyn, Nova York. Vam rebre moltes cartes d’ell durant aquell temps. Feia dibuixos, imatges de coses que veia (edificis, persones, etc.). Però els censors espanyols li van dir que no ho fes, perquè podria estar indicant llocs que els feixistes consideraven objectius militars. El meu germà i jo l’enyoràvem i esperàvem que tornés amb impaciència. A Brooklyn hi va haver molts actes i manifestacions al carrer per a recaptar diners per als espanyols (especialment, per als nens). Nosaltres vam assistir a molts. També recordo quan vaig pujar a un vaixell que hi havia ancorat al port. S’hi va celebrar una festa per recaptar diners i arreplegar roba per als nens espanyols.

—En conserveu cap, de les cartes amb dibuixos que us enviava el pare de l’estat espanyol estant?
—Totes les cartes que ens va enviar des d’Espanya s’han perdut. En tinc algunes que el meu germà i jo i la nostra mare li vam enviar. Alvah les va guardar i, quan va tornar, les va donar a la nostra mare.

«25 State Street, Brooklyn, N. Y. 22 de març de 1938.

Benvolgut Alvah,

Aquesta tarda hem tingut la sorpresa de trobar les gorres i les espardenyes a correus. I també les còpies de ‘Volunteer for Liberty’. Dan i David s’han passat tota la tarda desfilant amb les gorres.

Dissabte hi va haver una bona manifestació antifeixista que va aplegar tot de gent. Es van exposar quatre ambulàncies, comprades amb diners aconseguits gairebé de la nit al dia.

A molts de nosaltres les notícies de la setmana passada d’Espanya ens han marcat. Massa gent probablement ja se n’havia oblidat, però, tot i així, van ser un estímul important. […]

Hem llegit la carta a la teva mare. Bona carta. Escriu-nos tan sovint com puguis. Les teves cartes ens omplen. Et notem tan feliç i tan viu…

Els nens estan bé, feliços i ocupats. Un dia d’aquests els farem una fotografia amb la gorra posada i te l’enviarem. Ara són tots dos al llit xiuxiuejant qualsevol cosa.

Estan delerosos de saber si t’ha arribat cap de les nostres cartes.

Salut, Mary»

—Com el recordeu el dia que va tornar?
—El dia que va tornar a casa, recordo que passejava amunt i avall de la sala d’estar, fumant una cigarreta i una altra i descrivint-nos tot allò que li havia passat a Espanya. Devia parlar durant una hora o dues. No puc pas recordar les coses concretes que va dir. Jo tenia sis anys. Però sí que recordo que semblava que tornés a viure la gran tensió i l’ansietat que havia sentit lluitant en plena guerra.

—Quins sentiments teníeu quan vau tornar-lo a veure?
—Jo era molt feliç que ell hagués tornat a casa sa i estalvi, però estava una mica molest perquè ens havia deixat per anar a Espanya. Aquell dia a casa hi havia la nostra àvia (la mare d’Alvah). I recordo haver-li xiuxiuejat a l’orella que li havia de pegar al cul. De sobte, mentre ell passava prop d’ella, l’àvia se’l va posar damunt la faldilla i el va tustar al cul. Tots vam riure molt.

—En teniu cap record especial, d’aquells dies? Què deia la gent, els seus amics?
—Sincerament, no puc recordar què van dir els amics. Els pocs companys de joc que teníem eren dos o tres nens porto-riquesos que vivien a prop, però no els recordo cap comentari sobre l’Alvah a Espanya. Pel que fa als records, quan ell va estar a Espanya ens va enviar espardenyes i gorres que portaven els nens espanyols, però amb el temps van desaparèixer. I després d’haver mort l’Alvah vaig rebre tot de coses que ell guardava de la guerra. Documents, una medalla als voluntaris nord-americans de la brigada polonesa Dombroski, un parell de pòsters republicans de guerra, etc. Fa uns quants anys vaig donar la major part d’aquests objectes als Arxius de la Brigada d’Abraham Lincoln. La medalla Dombroski, encara la tinc, però també la donaré aviat.

—El seu pare va ser un activista de la causa republicana espanyola tota la vida. Quines van ser les seves denúncies més importants durant les quatre dècades del franquisme?
—Vaig acompanyar el meu pare dues o tres vegades a esdeveniments en què va parlar sobre la guerra i sobre la seva participació. Vaig anar amb ell a dues reunions sobre Espanya, juntament amb Bart van der Schelling, un cantant neerlandès que va lluitar a Espanya. Bart va cantar unes quantes cançons de la guerra civil espanyola, en aquesta trobada.

—Us portava a protestes o manifestacions?
—Recordo una altra activitat en què Alvah va encapçalar un grup de piquets davant el consolat del govern espanyol a San Francisco, probablement durant els anys seixanta. En aquesta manifestació d’uns vint-i-cinc veterans i amics de la Brigada Lincoln, jo hi portava la bandera nord-americana. L’àguila americana de bronze que hi havia al capdamunt del pal de la bandera es va desenganxar i va caure al cap d’Alvah. Es va fer un petit tall. No era una ferida greu. Més tard, vam pensar que l’anècdota era prou irònica perquè li va passar davant d’un consolat franquista.

—Sempre va ser un militant, fins al punt de ser objecte de la cacera de bruixes de l’FBI. Repressió, judici i un any d’empresonament acusat pel Comitè d’Activitats Antiamericanes.
—A més de les seves activitats en relació amb Espanya, Alvah va ser molt actiu durant el temps en què va estar en la llista negra dels guionistes de Hollywood. Va complir gairebé un any a la presó, menyspreat pel Congrés dels Estats Units després d’aparèixer davant el Comitè de la Cambra de Representants sobre les Activitats Anti-nord-americanes. Va ser un període molt obscur per a ell i per als Estats Units en general, i, llevat de dues o tres feinetes mal pagades al mercat negre, no va tornar a treballar a Hollywood.

—En canvi, un director de cinema espanyol li va oferir una feina…
—Sí. A la dècada de 1960 va ajudar a escriure el guió del film España otra vez, dirigit per Jaime Camino. I també hi va interpretar el paper d’un metge conservador de Texas. En una escena conversa amb l’actor principal, Mark Stevens, i ell li pregunta per què va anar a Espanya a lluitar ‘en una guerra que no era problema seu’.

—Recorda com va reaccionar el dia que Franco va morir? Què va dir?
—Estava molt content que el poble espanyol tingués finalment l’oportunitat de restaurar la democràcia.

El combat sempre és desigual i cal patir-ne les conseqüències
‘Quan va morir Franco tothom em va demanar la meva opinió –escriví Alvah Bessie–; estava encantat que finalment el poble espanyol pogués recuperar la democràcia i construir el seu futur. Els espanyols podrien ser finalment els protagonistes de la seva vida.’

I en la frase en off final de Hollywood contra Franco, Bessie afegia: ‘He passat els últims anys explicant el film de la meva vida, especialment l’episodi d’Espanya, el que més m’ha marcat. Aquella guerra potser ja sembla molt lluny, però el que representa perdura encara en tot conflicte en què els abusos i les injustícies dels poderosos trepitgen el dret dels homes a viure en pau i d’acord amb la seva voluntat. Avui les imatges de conflictes llunyans entren a casa nostra amb una quotidianitat que ens atordeix, el dolor de gent desconeguda irromp en les nostres vides i apel·la a la nostra pietat i solidaritat. Som molts que ens sentim involucrats en la lluita contra l’opressió i la injustícia, siguin on siguin. El combat sempre és desigual i cal estar disposat a rebre’n les conseqüències. Però amb la força de les nostres conviccions i la resistència del nostre compromís, la humanitat avançarà cap a un món millor.’