Can Dündar: ‘Ma casa es crema i voleu que em limite a fer unes fotos i escriure una columna?’

‘En dues hores he estat objecte de dos intents d’assassinat: l’un, amb una pistola i l’altre amb un tribunal.’ La frase pertany a Can Dündar, un dels periodistes més coneguts de Turquia. Dündar encapçalava aleshores la redacció del prestigiós diari Cumhuriyet i fou víctima d’un atemptat a la porta del tribunal on el jutjaven, el maig del 2016, acusat de revelar secrets d’estat. Un pistoler va disparar-li, però no el tocà, tot i que ferí un company. Era a l’esplanada considerada la més segura de tot Turquia, la que s’obre al davant del Tribunal de Çağlayan. Dues hores més tard, un jutge impassible va dictar sentència i amb això va cometre el segon atemptat: cinc anys i deu mesos de presó. L’acusació contra Dündar i Erdem Gül, el delegat del diari a Ànkara, era d’haver publicat un vídeo, autèntic i comprovat, que demostrava que els serveis secrets turcs havien passat armes de guerra a l’anomenat Estat Islàmic a Síria. Després de publicar-lo, el president Erdogan va dirigir personalment una campanya duríssima contra el periodista i el seu diari, fins i tot amb amenaces proferides davant les càmeres de televisió. L’intent de colp d’estat del juliol del 2016 va trobar Dündar fora del país i el va convèncer que valia més no tornar-hi. D’aleshores ençà viu a Berlín, on escriu per a Die Zeit.

Turquia és un país extraordinari, segurament cruïlla de massa coses, que ha hagut de lluitar de valent durant dècades, i encara ho fa ara, per a poder tenir una premsa digna d’aquest nom. L’any 1997 vaig ser convidat a Ànkara per a participar en unes jornades on es reunien periodistes de tot Turquia, amb la idea de crear una plataforma comuna per a combatre l’autoritarisme i la censura. Algú va considerar que la meua experiència en internet els podia ajudar a esquivar les restriccions. Allà va nàixer Bianet.org, un diari valent que durant uns quants anys vam allotjar, solidàriament, als servidors de VilaWeb. Aquella conferència va ser prohibida, amb policies blocant completament les portes del local on s’havia de fer. Com que jo era estranger i poca cosa em podien fer, em vaig oferir a llegir un manifest denunciant la manca de llibertat. I finalment ho vaig fer i encara vàrem poder fer un debat a la seu del Col·legi d’Arquitectes, que es va prestar a cedir els locals sense que la policia ho sabés. Aquella nit sopàrem al castell d’Ànkara amb el president dels arquitectes turcs, un home extraordinari que tenia un judici polític l’endemà, i amb tot d’eurodiputats i senadors nord-americans que havien vingut a donar-li suport. Vaig tornar a casa molt impressionat per la determinació d’aquella gent i colpit també per la brutalitat del règim, que maldava per mantenir-los lligats com fos.

Tinc una estima molt especial per Istambul, fruit de moltes lectures sobre aquesta ciutat fascinant, però també de molts viatges. Hi he vist els estudiants ocupant el parc Gezi i combatent contra la policia. O hi he rigut, admirat i trist alhora, quan Nadire Mater m’ensenyava com guardaven a la porta d’entrada de Bianet tot de cartons de llet, perquè els seus periodistes es poguessen recuperar ràpidament dels gasos lacrimògens de la policia. També he emmudit, però, quan amb els pas dels anys he descobert que la interpretació més estricta de l’islam anava transformant Fatih en un barri cada volta més tapat i més vestit de negre. O hi he viscut en la meua pell l’odi contra els kurds, quan una manifestació extraordinàriament dura contra ells em va atrapar d’improvís i em va fer tremolar de por rere la finestra de l’hotel on dormia, precisament hores abans d’agafar un avió cap al Kurdistan.

Supose que per tot plegat aquelles imatges de Can Dündar fugint del seu agressor, salvat miraculosament de la mort, em van impressionar tant. Dündar no era cap radical abans que el règim l’hi tornàs. Més aviat havia estat un periodista de renom, una cara habitual a les tertúlies, un escriptor de fama amb un munt de llibres escrits. Però durant la revolta del parc Gezi prengué una posició clarament favorable als joves demòcrates, a la columna que escrivia al diari Milliyet, i arran d’això el n’acomiadaren de manera fulminant. De Milliyet va passar a Cumhuriyet, el diari més antic del país, sempre defensor de la democràcia i els valors liberals. I allí, amb aquell article que destapava l’Irangate turc –com li agrada de dir–, va desfermar la fúria descontrolada de l’autòcrata Recep Erdogan.

***

Vaig entrar en contacte amb Can Dündar per correu electrònic i em va citar ràpidament per veure’ns poques hores més tard, després d’una conferència de premsa que es feia al Bundestag, però sense adonar-se que jo havia d’arribar-hi a temps de Barcelona estant, una missió tècnicament impossible. Tanmateix, setmanes després vam poder parlar tranquil·lament, a Barcelona, on ell havia anat a promocionar la traducció del seu llibre (‘Arrestados’. Descontrol Editorial) al castellà. Comencem a parlar jo bevent un cafè i ell un te negre que acaronava amb les mans closes. 

—Tenim gairebé la mateixa edat i vam començar a publicar el mateix any. No sé si us passa com a mi: quan escrius cada dia durant tants anys, el procés d’escriure deixa de ser solemne i esdevé fins a un cert punt rutinari. Però de sobte us trobeu en una cel·la, no teniu cap ordinador, tan sols un tros de paper i un llapis. Deu ser molt diferent, escriure en eixes circumstàncies.
—No hem pensat mai a viure sense mòbil ni ordinador. I la veritat és que de sobte et trobes a l’edat mitjana, dins una cel·la. Sol. Aïllat. El govern vol que tingues la sensació que estàs sol i que ningú no es preocupa de tu. Però és aleshores que et retrobes amb dos bons amics, que són el llapis i el paper. Jo vaig pensar: ‘Molt bé, recorda’t de Cervantes. Tants segles després i ell encara és viu en mi, en els seus textos. I en canvi ningú no es recorda del nom del soldà que el va empresonar a Algèria…’ Així vaig entendre que els escriptors viuen més que no els dictadors. De manera que la decisió era fàcil: calia treballar i escriure.

A la presó no hi ha telefonades, ningú no entra al teu despatx a discutir-se. De manera que vaig pensar que era un bon moment per a llegir i per a escriure. També per a dir al govern que em podia empresonar, però no podia aturar la meua escriptura. I vaig començar a escriure com fas tu ara en aquesta llibreta. I ja ho saps, que això és feixuc, físicament i tot. Que se’t cansa el braç. Que hi ha un pessigolleig als dits que costa de controlar…

—Jo sóc antic, en aquestes coses. Confie en l’enregistrament de veu, però sempre prenc notes a mà. No saps mai què passarà…
—No saps mai què passarà, justa la fusta. I si ets dins una cel·la encara menys. Et poden prendre allò que escrius i que no arribe mai fora. I aquest era l’altre problema: fer eixir a fora allò que escrivia. Però tant hi fa. La cosa realment important és que escriure em va salvar la vida a la presó. Perquè podia parlar amb el paper, escriure la meua pena, la meua angoixa. Tenia ‘algú’ amb qui expressar els meus sentiments. Vaig pensar que tenia sort de ser periodista. Si hagués estat un metge o un advocat no sé què hi hauria pogut fer, allà dins, però si ets un escriptor, amb un paper i un llapis ja no et sents sol.

—Sou un periodista molt conegut. Director d’un diari important, escriptor de prestigi, anàveu a la televisió sovint… I de sobte tot canvia. Què vau sentir quan us vau trobar sol en aquella cel·la d’aïllament?
—La veritat és que psicològicament estava preparat per a allò. Si ets un periodista a Turquia, et passa que vas a la facultat, aprens a ser un periodista, comences a treballar com a periodista, escrius alguna cosa que no agrada al govern, vas a la presó i després escrius un llibre! Aquesta és la vida normal d’un periodista turc. De manera que has d’estar preparat si n’ets conscient. La presó forma part del negoci i no t’hauries de queixar. Simplement vaig pensar que ara m’havia tocat a mi, que abans que jo molts col·legues havien seguit aquest camí i que per tant havia de fer alguna cosa de profit. Havia de convertir-ho en una oportunitat. La veritat és que no vaig sentir-me trist perquè fora de la presó tenia un suport enorme. Volien que em sentís sol, però en cap moment m’hi vaig sentir. Si ells eren allà fora resistint per mi jo havia de continuar essent la mateixa persona. Havia de llegir, escriure, parlar… Encara més, si podia.

Allà dins vaig aprendre molt sobre mi, sobre la presó, sobre la resistència. És evident que no recomane a ningú aquesta, diguem-ne, educació, però si et prepares a tu mateix i ets capaç de resistir, he de ser honest i reconèixer que pot ser profitós i tot. Al cap i a la fi, és això m’ha dut ací, per exemple. El meu llibre traduït, no m’ho hauria imaginat mai…

—Vau anar a la presó per haver publicat una notícia amb un vídeo on es demostrava que els serveis secrets turcs passaven armament cap a Síria, cap a l’anomenat Estat Islàmic. A la cel·la pensàreu mai en el dia que havíeu pres aquella decisió que us havia de canviar la vida?
—No, mai! No me’n puc penedir, d’haver-ho fet, de cap manera. És veritat que en algun moment em vaig preocupar per l’impacte d’això sobre les nostres famílies. La notícia era molt important i era certa. I l’havíem de publicar. Les nostres famílies, de tots els qui havíem estat represaliats per la publicació d’aquell article, és clar que es poden demanar si pagava la pena de publicar-la, però a nosaltres, com a periodistes, ni ens va passar pel cap. En teníem l’obligació, el deure, de fer-ho. Era una notícia important que el públic tenia el dret de conèixer.

—Però el dia que decidíreu de publicar la notícia, hi hagué una reunió amb els vostres advocats. N’éreu conscients, doncs, de què podia passar?
—Sí, però no pensàvem que la situació acabaria anant tan lluny. Els advocats ens van avisar que podríem anar a presó, que potser hi hauria repercussions per al diari, que el podien censurar. Però és que si ets periodista, en un país com Turquia, ja saps les conseqüències que pot tenir la teua feina. Tanmateix, la veritat és que no vaig pensar mai que acabaria vivint a l’exili o que tots els membres de la direcció del diari acabarien tancats a la presó. Ha estat més dur que no esperàvem.

—El fet és que la notícia era certa. Ho teníeu tot documentat. Ningú no podia negar els fets… Vau fer allò que als periodistes ens diuen que hem de fer, explicar fets que són certs. I les conseqüències són aquestes…
—No podien negar els fets. Hi havia proves massa evidents. Ho varen intentar de primer, dient que les armes anaven destinades a la comunitat turcòmana de Síria, però en un moment determinat ja van desistir de negar-ho. Era massa evident. I aleshores van canviar de camí i van dir que allò era un secret d’estat que nosaltres havíem revelat. Allò, de fet, era l’Irangate turc i per això es van irritar tant. Ho volien amagar però, també a partir de la repercussió internacional de les nostres detencions, de sobte tot el món era conscient de què feia el govern turc a Síria. És una lliçó per als governs: si voleu amagar alguna cosa no proveu de censurar-la…

—A condició, però, que hi haja un diari amb prou coratge per a trencar la censura…
—És clar. Tampoc no pots demanar a la gent que prenga, perquè sí, decisions com la que vam prendre nosaltres si el preu és tant alt. Erdogan volia que pagàssem un preu molt alt per haver publicat una notícia com aquesta…

—De fet va dir aquesta frase exactament a la televisió estatal.
—Sí. I per això jo em demane si cap diari turc publicaria avui una notícia com aquesta. I que em demane això és l’evidència, per tant, que la pressió funciona. 

—Quan Albert Camus va publicar a Le Soir Républicain el manifest a favor de la llibertat de premsa, sota la censura francesa a Algèria, va dir que en un món sense llibertat de premsa el combat ja no és necessàriament col·lectiu, sinó que passa a ser individual. Com pot ser lliure i decent un periodista si al seu país no hi ha llibertat?
—El primer pas és individual, sí. Has de ser valent i et cal coratge. Però si repassem la història dels periodisme podem mirar els papers del Pentàgon o l’Irangate o això que ha fet Julian Assange. Van ser decisions valentes. I després els governs van reaccionar com ho va fer Erdogan en el nostre cas. Però la diferència és la reacció de la gent i dels altres mitjans, de la societat civil. Si hi ha una reacció de demanar responsabilitats al govern, de confrontar-lo amb allò que ha fet, aleshores la teua valentia individual té un valor social molt gran, té molt de trellat. Altrament, serà una història de valentia i prou.

Per això d’entrada estic d’acord amb Camus en el paper que ha de tenir la responsabilitat individual, però insistesc molt que perquè aquesta responsabilitat tinga efecte real també hem de convèncer els lectors que això és important i que necessitem el seu suport. No és la nostra notícia que importa, sinó el seu dret de saber. Nosaltres tenim el dret d’escriure, d’informar els lectors. Però els lectors tenen el dret de saber, d’estar informats i el nostre dret de publicar naix d’aquest dret de saber que tenen ells. No és a l’inrevés. Nosaltres necessitem el públic per a sobreviure. Perquè si no és així, jo puc fer un llibre, explicar-ho tot i està molt bé, però quin efecte té? Jo sóc a l’exili, estic aïllat i Erdogan encara mana a Turquia. En canvi, després de la publicació dels papers del Pentàgon per The New York Times la societat americana va forçar el govern a canviar i es va qüestionar què feien al Vietnam. Això és el que la nostra notícia no va aconseguir. Els altres mitjans no ens van seguir i no vàrem aconseguir que el públic entengués la importància d’allò que passava. És així.

—La majoria dels altres mitjans turcs no us han donat cap suport. Com us sentiu per això?
—De fet, nosaltres ens hem de defensar contra alguns dels altres mitjans! Els mitjans han esdevingut el nostre principal enemic en la mesura que esdevenien màquines de propaganda. I això sí que no m’havia passat mai pel cap, que jo hauria de lluitar contra els mitjans. És tan trist veure com hi ha col·legues que de sobte han esdevingut propagandistes a favor d’Erdogan, que ara són el nostre enemic… És molt trist.

—Alguns d’aquestes col·legues eren companys vostres, amics i tot…
—Sí. Per això és tan trist. Però les condicions difícils et fan aprendre moltes coses. A la universitat no t’ensenyen que la gent pot ser tan caragirada. En les situacions dures de seguida saps qui són els teus amics de veritat. És una lliçó impagable.

—Quan us trobeu en aquesta situació que descriviu, penseu mai si davant vostre hi ha una tasca només professional, periodística? O també és política? On és l’equilibri entre el compromís professional i el compromís ciutadà?
—Això és molt mal de respondre. Hi ha un problema en la descripció del periodisme. A la universitat els nostres professors ens ensenyaren que el periodisme havia de ser periodisme i prou. Que els periodistes no havíem de ser activistes. Tot allò: cal ser objectiu, mantenir la distància amb les fonts… Això està molt bé, però què passa si sóc atacat? Què passa si el meu país s’incendia? Què passa quan em volen restringir els drets? Què passa si converteixen en ostatge la meua dona i no la deixen eixir de Turquia? Has de reaccionar perquè no ets només un periodista. També ets un ciutadà i una persona. El meu país es crema i voleu que jo em limite a fer un reportatge? Ma casa es crema i voleu que em limite a fer unes fotos i escriure una columna? No ho puc fer. És ma casa. La gent que estime la tinc a dins. Puc dubtar si entrar-hi a traure’ls com puga o anar a cercar aigua per a apagar el foc, però faça què faça passe a ser un activista. Però és que de debò hi ha ningú que puga esperar que comence a fer fotos de ma casa en flames mentre pense quin titular escriuré explicant que la gent que estime s’ha mort? Dissortadament, no tinc cap més remei que esdevenir un activista, un lluitador per la llibertat. No som periodistes i prou, nosaltres. I em demane si ningú seria capaç d’actuar d’una manera diferent si li passàs.

—És un camí llarg, a partir de tot allò que vàreu aprendre a la universitat.
—Sí. La meua idea del periodisme ha canviat de mig a mig, t’he de ser franc. Ja no crec en el ‘periodisme objectiu’. Això no vol dir que ja no vulga, per exemple, entrevistar al president Erdogan. És clar que ho vull. Però ara això és impossible…

—Va anar de poc que no entreu a la conferència de premsa quan va visitar Berlín, no fa gaire.
—I des del govern turc van avisar que cancel·larien la conferència de premsa si jo entrava a la sala!

És evident que en unes circumstàncies com aquestes no puc ser objectiu. Simplement no hi ha les condicions per a exercir allò que m’explicaven a la universitat.  L’objectivitat periodística és un ideal romàntic, però estem obligats a repensar-lo en vista de la situació que vivim. En el món actual, a Turquia, a Rússia, als Estats Units de Trump, a Malta, a la Xina, anem perdent les bases sobre les quals treballàvem i, per tant hem de trobar noves maneres de defensar els nostres drets. I ser objectius, no alarmar-nos per tot això que passa, perquè no ens ajudarà gens. Ho perdrem tot, si fem això.

—Sempre he defensat que qui t’exigeix que sigues objectiu en realitat t’exigeix que no penses per tu mateix…
—Exactament!

—Per això m’agrada defensar l’honestedat del periodista, que és diferent de l’objectivitat. I ser honest vol dir que no amagues mai al lector informació que saps que és important i que mentre actues així no passa res si ets compromès.
—Pots anar a favor del Barça o del Madrid. Però si escrius, per exemple, alguna cosa  que saps que farà mal al Madrid i la teua posició és a favor del Barcelona has de parlar amb el Madrid abans de publicar-ho, has de contrastar la informació que tens i has de demanar-li’n l’opinió. Això és, en tot cas, l’objectivitat. I, per més fanàtic que sigues del Barça, has de ser just i honrat a l’hora d’escriure la notícia. Aquesta és l’essència del periodisme. Però observeu que en les circumstàncies en què visc no ho puc, ja, això. Jo no puc trucar a Erdogan ni a ningú del govern per contrastar res. No m’agafen al telèfon! Si fins i tot diuen que anul·laran la conferència de premsa si hi aparec! És una desgràcia, però així no hi ha les bases que haurien de permetre un periodisme objectiu. I és evident que no sóc pas jo qui les ha destruïdes. 

—Què feu ara? Com és la vida a l’exili? Berlín no sembla la millor ciutat on podríeu viure…
—És la pitjor!

—I per què hi viviu, doncs?
—Perquè encara sóc un periodista i les notícies són allí. A Berlín hi ha una gran comunitat turca, volen saber què passa a Turquia i jo puc escriure per a Die Zeit sobre què passa a Turquia. On més tindrien interès en la meua feina? On més interessen tant les notícies sobre Turquia? I, a l’inrevés, Alemanya és el principal soci comercial de Turquia i tinc accés a gent important a qui puc explicar què ens passa. És una ciutat perillosa, per a mi, perquè hi ha molts seguidors d’Erdogan, però alhora és el millor lloc on puc continuar treballant, fora de Turquia.

Fa pocs mesos van estrenar una obra de teatre a Berlín, que es basava en un llibre meu. El protagonista, l’actor que feia de mi, era dins una gàbia d’or. Berlín la presentaven com això, com una gàbia d’or. El protagonista era dins i la família, els amics, els companys, feien voltes a l’entorn, però no podien arribar a tocar-lo mai. M’hi vaig sentir molt representat. Viure a Berlín és una altra forma d’aïllament, diferent de la que vaig experimentar a la presó de Silivri, però aïllament al cap i a la fi.

—Heu estat molt crític amb la manera com Turquia ha fet servir el problema de l’emigració, la regulació del flux d’emigrants per a fer xantatge a Europa.
—L’acord entre Europa i Turquia per a controlar el pas dels refugiats és un negoci brut a partir del primer instant. És una mentida sabuda i consentida. La promesa a Erdogan de permetre un sistema de visats lliures per als ciutadans turcs a Europa en canvi de mantenir els camps de refugiats a Turquia era falsa. Ho sabíem tots. Com voleu que Europa obri la porta a vuitanta milions de turcs? Ho varen presentar així però en realitat els camps anaven en canvi de diners i de rebaixar la crítica. És evident. Avui Europea està contenta perquè el riu de refugiats s’ha frenat i Erdogan està content perquè no rep tantes crítiques i pot continuar fent el que fa.

—Ara fins i tot hi ha polítics europeus que tornen a insinuar que Turquia podria formar part de la Unió Europea, per compensar l’eixida del Regne Unit.
—Això no es pot fer. Amb Erdogan, no. I segurament és massa tard per a Turquia. Dissortadament, hem perdut l’oportunitat. Turquia va demanar ser part de la família europea abans de nàixer jo. La promesa que algun dia serem part de la família europea m’ha acompanyat tots aquests anys. Sempre he esperat que arribàs aquest dia i ara és el meu fill qui ho espera. I és una pena, perquè Turquia era l’únic país musulmà amb un regim secular i democràtic. Segurament si Turquia hagués entrat a Europa els anys seixanta avui el món seria realment diferent. Hauríem tingut l’oportunitat de demostrar al món que l’islam i la cristiandat poden conviure perfectament en democràcia. Hauria estat un missatge molt potent al món. Però avui Turquia afirma que Europa és un club cristià i la islamofòbia creix com més va més a Europa. Ara Erdogan fa servir l’Alcorà al seus actes públics perquè sap que aquesta polarització el reforça. Per això sempre dic als europeus que Turquia no és Erdogan. Que hi ha un altra Turquia més enllà del règim i cal ajudar-la. Però amb Erdogan hi ha molts interessos econòmics i polítics pel mig. Venda d’armes, grans operacions econòmiques, inversions…

—Turquia, de Brussel·les estant, crec que es veu com un mercat immens i prou…
—Aleshores jo veig clar que Europa, una vegada més, sacrifica els seus valors pels seus interessos, pel negoci. I és molt trist. Turquia no és Erdogan i prou i Europa no són els líders de Brussel·les i prou. Jo ho he vist a Europa, això. Hi ha la societat civil, tanta gent que ens dóna suport en la lluita. I cada dia em sent més part d’aquesta gent, d’aquesta família. Puc acusar els governs europeus d’estar al costat equivocat però sé que ells no són Europa, que hi ha una altra Europa.

—Sempre intenteu fer aquesta distinció. Entre el govern, o el règim, i la gent. I sempre parleu positivament de Turquia. Però què us passa pel cap quan veieu com es va tancant? A mi, per exemple, m’impressiona veure com creix l’islamisme cada vegada que torne a Istambul. Ara sou a l’exili i ho podeu veure de fora estant, potser més clar i tot. I hi ha dades encoratjadores. L’elecció del nou batlle d’Istambul, per exemple, encara que Erdogan recorre a la justícia per a canviar el resultat electoral…
—Vaig estudiar ciències polítiques, també, i crec que hi vaig aprendre unes quantes coses. Per exemple, no acuse mai la gent per les seues actituds. En tot cas crec que la culpa la tenim nosaltres de no saber arribar-hi amb les eines adequades i amb els sentiments que caldria. De manera que primer de tot em culpe a mi mateix, abans que culpar els electors.

Imagineu-vos vivint en un país on no es pot arribar a la veritat, on es viu sotmès vint-i-quatre hores a la propaganda total, abassegadora. Totes les televisions menteixen. Els diaris no cessen de publicar notícies bones sobre Erdogan. La policia i la burocràcia resten sota el seu control. No pots manifestar els teus sentiments. Deus diners al govern o als bancs. I no hi ha cap polític que li faça ombra. Cap alternativa. I ell et ven tothora el seu nacionalisme turc, el seu islamisme, i et diu que has d’estar orgullós de ser turc –de la manera que ell creu que vol dir ser turc. Si no tens res més, t’ho creuràs, això. Quina alternativa tens? En aquest sentit entenc la gent. I no la critique pel fet de donar suport a Erdogan…

—Disculpeu la pregunta: però si això és així com penseu poder-ho canviar?
—Dependrà de nosaltres. Hem de fer-ho nosaltres. La gent no sap, per exemple, que Turquia ha armat Estat Islàmic. O no coneix la corrupció. Ningú no sap que ell guarda grans quantitats de diners a casa i les reparteix com vol entre la família i els amics. La gent no té accés a aquestes informacions perquè ell ho controla tot. I així és molt difícil.

Com ho canviarem? Per desgràcia, la gent no es preocupa de la llibertat de premsa ni de la democràcia, però quan el preu de les cebes es triplica en una setmana aleshores es comença a enfadar. L’economia turca es va enfonsant completament i per primera vegada és possible de veure gent que donava suport a Erdogan i que comença a criticar-lo, hi ha moviments dins el seu partit…

—Sou optimista?
—Ho sóc molt, sí. Comença el final d’Erdogan. Les eleccions municipals són l’inici del final. Erdogan ha perdut Istambul, la ciutat on el seu poder va emergir el 1994, quan va ser-ne batlle. I perdre Istambul és perdre Turquia. En vint-i-cinc anys, no havia perdut mai a Istambul i ara ha passat. I comença a haver-hi gent important del seu partit que el critica i que vol crear un altre partit. I l’oposició ha entès que ha d’anar unida si vol fer res. Hi ha un front democràtic dels socialistes, els kurds, els comunistes… I el nou batlle d’Istambul és vist com una esperança. Potser serà el candidat ideal a les pròximes presidencials.

—Però vivim en una era on creix l’autoritarisme. Erdogan no està sol. Fins i tot a Europa vivim coses impensables. Ací a Catalunya tenim presos polítics i exiliats…
—Sí. És així.

—I això no vol dir que Erdogan ara és menys excèntric? És envoltat d’un món que s’assembla més a ell. Això no és un gran perill per a tots?
—Si us hi fixeu, després de la guerra mundial va venir un període bo, el baby boom i els seixanta i després la guerra freda i els horribles anys vuitanta. I aleshores va caure el mur de Berlín i va arribar una nova era de llibertat, i ara hem tornat a aquest populisme horrible. Em demane si no som ja al cim de la mala època. Si tot no va ja de baixada. Fa cinc anys jo tenia aquest sentiment que heu expressat en la pregunta, però ara, per exemple, veig Trump als Estats Units però també veig com creix una enorme oposició a Trump. Qui ens diu que no començarà una nova era, doncs? Si l’Europa oriental es va dissoldre, per què no es podria dissoldre el populisme? Jo crec que avui la gent comença a ser molt conscient del perill que hi ha. A Alemanya, per exemple, l’ascens de l’extrema dreta de l’AfD ha fet que la gent estiga més unida contra ells.

No ho negaré: passem una època terrible, però sóc optimista. I Europa és essencial per a defensar la democràcia i la llibertat de premsa, la llibertat d’opinió, la igualtat de les dones i els homes, el secularisme.

—Sí. Però Europa permet la violació constant dels drets humans a Hongria, a Polònia, a Romania, a l’estat espanyol…
—Però és que diríeu que aquests països eren democràtics abans?

—No.
—Mireu-ho d’aquesta manera, doncs. És estrany veure’ls formant part de sobte de la família democràtica europea perquè en realitat no havien estat mai països democràtics. Potser al final això és un procés, una transició i algun dia acabaran essent-ho. Però ser una democràcia és més complicat que dir-se’n.

—La darrera pregunta: què hem de fer els periodistes en un moment de la història com aquest?
—Ara me’n vaig a dinar amb Txell Bonet, dona d’un dels presoners polítics catalans. Em va convidar a visitar el seu marit, Jordi Cuixart. Hi vam anar junts, a la presó. Jo hi anava com a periodista, però també vaig sentir amb molta claredat que a l’altra banda d’aquell vidre hi havia una persona que era on jo mateix vaig ser fa cinc anys. I vaig entendre que aquell home que no podia tocar ni abraçar en realitat era més a prop de mi del que mai no hi podrà ser Erdogan. Encara que Jordi Cuixart siga català i Erdogan siga turc. I que ja no hi ha fronteres entre nosaltres. Que entre ell i jo hi havia el vidre de la presó, però ja no hi havia cap frontera.

Ara som una gran família, tots junts, i és això que compta. I en això jo no em sent un periodista i prou. Jo defense la meua professió, el meu dret d’escriure, i ell defensa les seues posicions i resisteix. Però el fet important de debò és que ara som una gran família que ens defensem els uns als altres. I això és el que jo sé. I sé que qualsevol cosa que ajude a fer créixer aquesta família ajudarà el món. I per als periodistes, per a qualsevol professió de fet, defensar els drets de tothom qui lluita contra la tirania és la missió més essencial, la més important de totes. Perquè si guanya la tirania no podrem fer mai més de periodistes.