Entre quatre parets

  • Cada vegada més persones pateixen la síndrome del hikikomori, una fòbia social d’origen japonès

VilaWeb
Patricia López Rosell Martina Alcobendas María Ramírez
27.04.2017 - 01:04
Actualització: 27.04.2017 - 13:16

“Escric això des de la desesperació i l’enfonsament total. Tal com llegiu porto 5 anys sense sortir de casa (…) Us preguntareu com he aguantat tants anys sense sortir. Tinc Internet, consoles, televisió i no m’avorreixo mai a casa”. “Quan era adolescent es burlaven de mi. Tots van anar matant la meva autoestima i quan tenia 15 anys em vaig tancar, a la meva família simplement no li ha importat mai”. Aquests són alguns dels centenars de comentaris que hi ha a fòrums no oficials com fobiasocial.net, on les persones busquen solució a trastorns psiquiàtrics i reben respostes de persones d’arreu del món. Però en cap cas es tracta d’una assistència mèdica qualificada.

Les persones que estan més de sis mesos sense sortir de casa, amb un estil de vida centrat a la llar i sense activitat acadèmica o laboral, estan diagnosticades amb la síndrome del hikikomori. Aquest fenomen psicopatològic i sociològic va ser descrit per primera vegada l’any 1998 pel psiquiatre Tamaki Saito al Japó. En l’actualitat, afecta a 1 de cada 10 joves japonesos i  es calcula que supera el milió d’afectats segons una enquesta realitzada pel Govern japonès l’any 2010.

El terme ‘hikikomori’ significa “reclòs” o “apartat” en japonès i es va fer servir per descriure aquells que s’aïllen de la societat a les seves habitacions. Una particularitat dels hikikomori és que no només es reclouen a casa, sinó que tampoc surten del seu dormitori.

 

 

Encara que la patologia sorgeix al Japó, s’han descrit casos a altres països del món com Espanya, Itàlia, els Estats Units, l’Índia i Corea. De tota manera es debat si pot existir en altres cultures com a tal, és a dir, si es tracta d’un fenomen lligat a la cultura japonesa o si pot classificar-se com un nou trastorn mental. Seguint aquesta darrera postura, el psiquiatre Javier García Campayo va ser el primer a diagnosticar l’any 2005 un cas de hikikomori a Espanya. “Després de la publicació vaig rebre una allau de cartes de col·legues dient-me que ells també tenien pacients similars”, recorda, “però que no sabien que eren casos de hikikomori”. Després de posar-li nom a un trastorn cada vegada més habitual a Espanya, García Campayo explica que l’any 2011 es va fer un cens de casos i es van comptabilitzar més de 200 a Barcelona província. El psiquiatre reconeix que són molt difícils de quantificar. Però, segons els seus càlculs, Espanya ja en té diversos milers.

Un estudi sobre els hikikomori realitzat per l’Institut de Neuropsiquiatra i Addiccions (INAD) de l’Hospital del Mar de Barcelona l’any 2014 també destaca aquesta dificultat de comptabilitzar tots els casos. Segons l’estudi, el perfil mitjà d’un hikikomori és un home de 36 anys que ha patit algun trastorn mental previ. En la majoria dels casos és la família qui detecta el problema a través de la convivència. Les dades són un reflex d’una mostra de 164 persones de Barcelona. En el cas del Japó, on el govern ha fet estadístiques generals, es mostra una major afectació en joves al voltant dels vint anys.

 

 

Les conclusions de l’estudi expliquen que, a causa de l’aïllament social dels malalts, s’ha subestimat l’afectació del trastorn. Existeixen pocs serveis psiquiàtrics mèdics capaços de detectar i tractar aquestes persones a casa seva. Per trobar afectats per trastorns d’aïllament, l’Hospital del Mar va crear una unitat de tractament domiciliari. A través d’aquesta unitat van aconseguir atendre a 1.297 pacients a casa seva entre el 2008 i el 2013. De tots aquests casos, 164 van ser tractats per aïllament social i gràcies a aquests es va realitzar un estudi a Barcelona que ha estat un precedent en la recerca dels hikikomori a Europa.


Un problema d’origen cultural?

Per les seves característiques, la societat japonesa ha estat brou de cultiu de diverses problemàtiques juvenils des dels anys 70. La síndrome del hikikomori no n’és una excepció. Els hikikomori formen part d’un creixent grup de població d’entre 20 i 40 anys que ha girat l’esquena a l’ordre tradicional japonès, basat en el sacrifici individual, el col·lectivisme i els rols de gènere. Dins d’aquest grup també s’hi inclouen els anomenats NEET (“Not in employing, education or training“).

Tant els NEET i els hikikomori són col·lectius marginats social i culturalment. Però aquesta no és l’únic tret que comparteixen. L’any 2005, un estudi elaborat per la Universitat de Kyoto (Japó) i la Gonzaga University (Washington, Estats Units) proposava incloure’ls en un mateix espectre.  “L’avantatge de tractar el fenomen ‘NH‘ [inicials de NEET i hikikomori] com a part d’un espectre de tendències psicològiques”, apuntava l’estudi, és la possibilitat d’analitzar “els mecanismes i processos de marginació de la joventut a la societat”.  El bullying, que sovint s’assenyala com un dels factors que desencadena l’aïllament dels hikikomori, és un d’aquests processos.

Quant a les causes d’aquest fenomen, la comunitat científica es troba dividida. “Una interpretació és que estan mimats, que ja no tenen la voluntat de fer-se un lloc a la societat adulta i que no tenen prou capacitat de sacrifici per fer-se adults”, assenyala el professor Gordon Matews, antropòleg i especialista en cultura japonesa. “Una altra interpretació és que la culpa és de la societat”, escriu Matews.

Durant anys, els ciutadans japonesos han vist recompensats els seus esforços amb taxes de criminalitat baixíssimes, benestar econòmic i estabilitat política. Però, des de fa aproximadament 15 anys, la societat japonesa es troba estancada. L’ordre trontolla, en part perquè els més joves el qüestionen. Si els afanys de les generacions anteriors no han servit per evitar noves recessions, es pregunten, per què adaptar-s’hi? Aquesta pregunta no només se la fa la joventut nipona sinó, probablement, bona part de la d’Occident. Sense anar més lluny, la problemàtica dels anomenats ‘ni-ni‘ ha estat objecte de debat a nombrosos països europeus, en especial a Espanya. Alguns dels factors de risc per als ‘ni-ni’ coincideixen amb els del fenomen ‘NH’: manca de confiança en les pròpies habilitats socials o acadèmiques, absència d’expectatives de futur o falta d’interès per convertir-se en el que la societat considera una “persona adulta”. Així, la crisi econòmica i de valors de les societats post-industrials és una de les causes que, segons els antropòlegs, explica que tants joves hagin desertat en massa de l’ordre social establert.

Contràriament, hi ha qui hi dóna una explicació patològica. L’any 2000, la neuròloga Toshiyuki Sawaguchi atribuïa part d’aquests problemes a un suposat subdesenvolupament del lòbul frontal que impediria a les noves generacions relacionar-se amb les altres amb normalitat. El 2011, el psicòleg clínic Yoshihiko Hoshino destacava la presència de tendències autistes en NEETs i hikikomori. Fora del Japó, les causes d’aquest fenomen també s’han volgut cercar en la generalització de les noves tecnologies i la seva prematura introducció en els àmbits de l’oci i l’educació.  Algunes veus alerten de la correlació existent entre el fracàs escolar o la depressió juvenil i l’ús prolongat de dispositius electrònics. Altres consideren que cal esperar que la recerca neurocientífica sigui concloent. Hi ha qui és més optimista. El tecno-antropòleg Jordi Colobrans assegura que podríem no estar davant d’un trastorn o d’una addicció, sinó d’una nova manera de relacionar-nos.

 

 

Prevenir abans que curar

La prevenció és clau per evitar que les fòbies i addiccions del hikikomori s’agreugin i cronifiquin. Els psiquiatres reconeixen la dificultat de prevenir aquest tipus de patologies, però coincideixen en el fet que una detecció precoç és fonamental per tal de posar-hi remei. El Dr. García Campayo considera que hi ha un seguit d’indicadors que l’entorn no ha de passar per alt. “El primer és que deixen de socialitzar-se. Ja no queden amb els amics, falten a classe o al treball i cada vegada passen més hores a Internet. El següent és que no surten de casa seva o de la seva habitació, i estan tota l’estona a les xarxes socials”, comenta.

De mitjana, una família triga tres anys a alertar els professionals sanitaris. Les famílies són les principals detectores, però també les principals encobridores. El motiu és que acostumen a adoptar una actitud protectora per evitar possibles disputes i, a més, no són plenament conscients de la magnitud del problema. En detectar els primers símptomes, confien que desapareixeran amb el pas del temps. Tanmateix, i una vegada el pacient ha estat diagnosticat, és freqüent que els familiars també rebin assistència psico-educativa. Pel que fa al tractament de la fòbia social del hikikomori, el més habitual és combinar els fàrmacs amb la teràpia cognitivo-conductual. Segons estudis recents, aquesta última està especialment indicada per tractar l’addicció a Internet.

En termes de prevenció no només actuen les famílies o els metges, sinó també els poders públics. Des que el Parlament català va aprovar l’any passat una moció sobre addiccions socials, l’Administració ha reforçat l’actuació en aquest àmbit. “Treballem per l’ús racional de les tecnologies entre els joves i per l’aprenentatge, orientació i formació tant d’ells com de les famílies”, afirma Maria Estrada, coordinadora de programes de prevenció de la Generalitat. En fenòmens com els hikikomori hi ha un gran component de dependència i addicció al món digital que, de manera directa, afecta el camp de la salut. “Hi ha molta cosa feta, encara que no per a problemàtiques tan específiques”, reconeix Estrada. Tot i això, “de la feina que fem des de la Generalitat sovint no se’n fa suficient ressò”.

Amb tot, l’addicció a les noves tecnologies pot acabar tenint altres conseqüències que transcendeixen el nucli de la malaltia. L’ús exclusiu de la xarxa com a via de comunicació amb el món exterior pot ser perjudicial per persones que, sent conscients dels seus problemes, recorren a la xarxa per trobar-hi solució. El Dr. Gustavo Tolchinsky, secretari del Col·legi de Metges de Barcelona (CMB), adverteix que l’autodiagnòstic pot incrementar l’angoixa o desorientació del malalt. “A les pàgines web els pacients únicament troben coneixement, i això en medicina no és suficient. L’anàlisi i l’experiència són detalls clau per arribar al diagnòstic”, afirma. Davant la impossibilitat de frenar aquesta pràctica, el CMB va impulsar l’any 2002 “Web Mèdica Acreditada”, un programa d’acreditació de webs sanitàries per garantir als usuaris la confiança i qualitat dels continguts.

En el cas dels hikikomori, Internet és una arma de doble tall. Pot servir-los per cercar ajuda, però també per a legitimar, a través del contacte amb altres persones en la seva mateixa situació, el que ha estat batejat amb el nom de “cultura de l’habitació”. Segons l’antropòleg Carles Freixa, professor de la Universitat de Lleida, amb aquest concepte es fa referència a aquells “escenaris on es construeix la identitat personal i social dels nostres fills, el lloc físic i virtual des del qual s’obren al món o es tanquen en ells mateixos”. La dificultat rau, precisament, en traçar la frontera entre el que és comú i el que és malaltís.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any