Em sembla que tinc una mala notícia…

  • «Fa dècades que els ciutadans dels Països Catalans havíem assumit interiorment la condició de minoritzats. I per tant actuàvem en conseqüència: esporuguits, insegurs, temorosos»

Vicent Partal
19.07.2016 - 22:00
Actualització: 20.07.2016 - 09:49

Em sembla que tinc una mala notícia. Una mala notícia per a ‘ells’, que deia Joan Fuster.

Qualsevol combat polític té dos nivells. Almenys. Hi ha el combat polític per a administrar i hi ha el combat polític per a canviar. El primer és l’habitual en les democràcies occidentals, el quotidià, el que vivim cada dia, el que porta un partit o un altre al poder, el que aconsegueix millores però no trenca mai la regla profunda, la jerarquia del poder real.

El segon, el combat polític per a canviar el fons de les coses és, en canvi, francament excepcional. Si tens sort, el vius una volta a la vida i prou. Simplement perquè no és normal ni passa cada dia que una població qüestione no pas la gestió del poder sinó la jerarquia del poder. Per tant, que n’inutilitze els instruments de dominació i que, en conseqüència, canvie no pas el partit que mana, no pas el batlle que té, no pas les aliances possibles, sinó tota la manera de funcionar, de viure, de comportar-se. És per això que aquests canvis normalment són qualificats de revolucionaris.

Però la condició prèvia de qualsevol revolució és l’acumulació de canvis individuals en la consciència de la gent. La gent ha d’alliberar-se individualment abans de poder alliberar-se com a col·lectiu. I això és molt difícil i sobretot molt lent. Llegiu Paulo Freire.

I és ací, en aquest punt, on veig les males notícies per a ‘ells’. Perquè d’un temps ençà observe, he de reconèixer que amb un poc de sorpresa, que algunes de les coses que ‘ells’ tenien coll avall comencen a posar-se en dubte.

Pose sobre la taula tres exemples d’ahir mateix. Al matí Montserrat Puig Cotado es va posar en contacte amb la nostra redacció per explicar-nos que havia estat víctima d’un cas de catalanofòbia a la comissaria de Vic, quan anava a renovar-se el passaport. Podria ser una història més de les moltes que passen cada dia, però resulta que aquesta vegada, i cada dia passa més, Montserrat no tan sols no es va doblegar, ans va denunciar els qui pretenien imposar-li el castellà per força. I ho va fer públic. Hi insistesc: és un patró de conducta, aquest de no admetre la humiliació, que comença a fer-se molt visible al nostre país. És com si la pressió i la coerció psicològica anassen deixant de funcionar en algunes capes de la nostra població i això, si efectivament passa, sí que és l’amenaça més gran possible per a ells.

Poc després al congrés espanyol votaven qui n’havia de ser el president. I CDC i ERC van fer allò que van considerar convenient. ERC es va mantenir en l’abstenció mentre que CDC sembla ser que va cedir vots al PP i Ciutadans. Podem discutir sobre la conveniència o no d’aquestes actuacions i després diré alguna cosa d’això, però és ben cert que aquests dos partits, em sembla que per primera vegada, no es van deixar impressionar per les campanyes dels qui al Parlament de Catalunya voten cada dia amb el PP i després es pensen que amb quatre piulades aconseguiran allò que vulguen. La política espanyola, en aquest aspecte, és d’un cinisme tan bèstia que ahir hi havia qui demanava a Bildu que votàs Patxi López per tal d’impedir la presidència del PP. Quan resulta que López va ser lehendakari precisament a costa d’il·legalitzar Bildu.

La tercera imatge d’ahir és la que, personalment, em va colpir més. Passà a la Diputació de València dilluns i va ser difosa ahir pels companys de la Veu del País Valencià. Els protagonistes són Javier Berasaluce, ex-batlle de Requena pel PP, i sobretot Jorge Rodríguez, el president socialista de la Diputació i el diputat de Compromís Francesc Xavier Rius.

En un moment de la sessió, Berasaluce afirma, amb aquella impunitat graciosa amb què ‘ells’ ho han fet tot durant dècades, que parlar en català davant seu és de mala educació perquè a ell li costa d’entendre’l. I la resposta del president de la Diputació no és, com era habitual fins ara, de fer-se enrere o demanar disculpes o passar-se al castellà, sinó que li respon tranquil·lament que a ell també li costa d’entendre el castellà quan l’hi parlen. La situació, certament inèdita, causa un desconcert de tal magnitud entre el PP, una estupefacció tan enorme (vegeu l’inici del vídeo) que arriben a demanar al president que es disculpe per haver-se atrevit a dir això: que a ell li costava d’entendre el castellà. Cosa a la qual el president, evidentment, no s’avé. Després, la intervenció del diputat Rius defensant la llengua i denunciant el supremacisme espanyolista és simplement de traca i mocador.

Les tres reaccions, del mateix dia, tenen en comú que són una classe de respostes que fa poc temps no hauríem vist. Els ciutadans dels Països Catalans havíem assumit interiorment la condició de minoritzats. I per tant actuàvem en conseqüència: esporuguits, insegurs, temorosos. Sembla, però, que alguna cosa molt profunda es mou, que aquesta psicologia comença a canviar i que si més no una part de la societat ja no està disposada a acceptar-ho tot en silenci. Si això és així, aleshores tenim davant una magnífica notícia, que a la vegada és la pitjor notícia que ells podien rebre. ‘Ells’.

PS. Dit tot això que he dit abans i tot esperant de veure què faran quan toque votar la presidència de Rajoy, que és la cosa realment important, no entenc que CDC vote a favor del PP i Ciutadans ni tan sols si és per assegurar-se el grup parlamentari. Però sobretot no entenc que no vulguen explicar als seus votants què han fet amb els vots que els van donar. No em sembla correcte que s’amaguen, ni amb l’excusa que el vot és secret.

 

[Si ens llegiu des de la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Com sempre us recomane especialment de  llegir els més crítics o que aporten dades interessants en contra del que jo he escrit. Avui Marcel·lí Corominas considera que no hauria d’haver fet l’editorial sobre el que l’he fet, sinó criticant la votació de CDC a Madrid.

Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb què els subscriptors de VilaWeb participen en la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens hi voleu ajudar, amb una petita quantitat us podeu fer subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any