Dinou dels detinguts de l’operació Garzón han escrit aquest article, en què responen a les últimes declaracions de l’ex-jutge Baltasar Garzón al diari La Vanguardia. Com que l’esmentat diari no ha volgut publicar-los la rèplica, han demanat que es publiqui a VilaWeb.

Les mentides reiterades de l’ex-jutge Garzón

El senyor Garzón, en l’article publicat a La Vanguardia el dia 31 de juliol, diu que ‘la postveritat és la mentida emotiva, quan allò que ha ocorregut en realitat té menys importància que la percepció que es pot tenir del fet en sí’. En el cas que ens toca, allò que ha ocorregut i, segons ell, té menys importància, són les tortures que va fer la guàrdia civil l’estiu del 1992, poc abans dels Jocs Olímpics, a diversos militants independentistes. Un delicte de lesa humanitat.

Amb un començament d’article com aquest, l’ex-jutge Garzón ha desaprofitat una ocasió d’or per a fer una autocrítica i desmarcar-se de les clavegueres de l’estat, de les quals en algun moment de la seva vida va voler treure profit per a fer carrera política. Cal recordar que ell treballava per a l’Audiència Nacional, la instància judicial hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista que va continuar fent les noves funcions sense cap revisió, neteja o ruptura.

El motiu pel qual el passat mes de juliol uns quants encausats vam fer el pas d’esperar-lo al Parlament de Catalunya és que ell havia estat el responsable judicial de l’operació en el marc de la qual vam ser torturats. Un responsable innegable, ja que va ser qui va ordenar les detencions. És difícil d’acceptar que un jutge que veu passar els cossos nafrats del molts dels detinguts, senzillament no pugui pensar que passa alguna cosa d’aquesta mena. Li vam fer aquesta pregunta el dia del parlament i ell no la va voler contestar. Era ingenu o era còmplice?

El dia 16 de desembre de 2012, en el programa Salvados de la Sexta, el senyor Garzón va afirmar taxativament que, de les persones que havien comparegut davant d’ell, ni una de sola havia denunciat tortures. Òbviament, quan va fer aquesta afirmació, mentia. Està enregistrat i vostè mateix es desmenteix de manera implícita en aquest darrer article. L’abril del 2013 el setmanari la Directa va fer públiques les actes de les nostres declaracions, en què es demostrava que set de les persones detingudes havien denunciat tortures davant d’ell. Hem d’apuntar que, abans de declarar davant del jutge, els agents de la guàrdia civil ens havien amenaçat de tornar a ser torturats si no repetíem les declaracions que havíem après quan érem a les seves mans. Ens havien demostrat amb escreix que no es tractava de cap postveritat, senyor Garzón, i els judicis es van fonamentar sobre aquestes declaracions, fetes sota amenaces, que mai no van ser anul·lades.

Malgrat tot, set persones vam denunciar tortures davant del jutge, i quan vam començar a parlar de tot allò a què havíem estat sotmesos, ell, el senyor Garzón, ens va recordar que les preguntes les faria ell, i que qualsevol referència al tracte rebut es faria al final. D’aquesta manera es decontextualitzava la declaració de la pràctica de les tortures rebudes.

L’ex-jutge diu que ell no podia fer res més del que va fer, que la competència era del jutjat ordinari i de la fiscalia corresponent. Diu que la sentència d’Estrasburg diu que la seva actuació va ser impecable, cosa que no apareix enlloc del text de la sentència… Senyor Garzón, fa un relat a mida dels seus interessos, sense ni un bri d’humilitat.

Diu el senyor Garzón que, dels quinze detinguts que van sostenir la denúncia al Tribunal Internacional d’Estrasburg (TEDH), sis van ser condemnats per l’Audiencia Nacional, i que eren persones que feien servir el terror com a mitjà per a transmetre les seves idees. La relació d’algunes d’aquestes persones amb Terra Lliure no justifica la pràctica de la tortura. Aquest posicionament és a les antípodes de la defensa dels drets humans. Per una altra banda, hem de considerar que les altres nou persones que havien denunciat tortures i que no van ser condemnades ni processades són danys col·laterals de la ràtzia policíaca? És així com vol ser un defensor dels drets humans?  Rellegeixi el que ha escrit en el seu article. De quina postveritat està parlant?

Diu que no entén la insistència a intentar reivindicar visions del passat distorsionades, que no val la pena perdre-hi el temps… Les visions distorsionades del passat les hem suportat durant moltes dècades en aquest país, i els encarregats de difondre-les han estat persones com vostè, que s’han dedicat a construir versions oficials tergiversades amb impunitat total. Diu que ningú no és perfecte, i que ha fet autocrítica en nombroses ocasions i vol continuar fent-ho. Senyor Garzón, no ho sabem, si ha fet autocrítica, però el text del seu article més aviat va per una altra banda, més aviat és l’actitud d’algú que, si tingués dignitat, demanaria perdó abans de proclamar-se defensor acèrrim dels drets humans.

Però, malauradament, més enllà del cas que nosaltres vam viure, l’ex-jutge en qüestió és conegut en algunes instàncies de defensa dels drets humans justament pel seu paper obstaculitzador en matèria de drets humans, i al seu currículum hi ha més causes semblants. Hem recordar casos com el d’Aritz Beristan, detingut el 2002 per ordre del senyor Garzón, davant del qual havia denunciat tortures, i la sentència posterior del TEDH, que condemnava de nou l’estat espanyol per no haver-les investigat.

O el cas de les cinc persones detingudes a Vilanova i la Geltrú acusades de pertànyer a Al-Qaeda que van denunciar que havien estat torturats davant dels jutges de l’Audiència Nacional, Andreu i Grande-Marlaska i, posteriorment, davant de l’ex-jutge Garzón. Al cap d’un temps, el mateix Tribunal Suprem va anul·lar la sentència de l’Audiència Nacional apuntant que no s’havien investigat les tortures malgrat els indicis racionals que n’hi havia.

La Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura, amb motiu de la presentació del senyor Garzón l’any 2011 com a nou mebre del Comitè per la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa, va fer arribar a aquella instància un document amb el recull de nombrosos casos en què, essent jutge instructor el senyor Garzón, s’havien produït denúncies per tortures i no s’havien aturat els processos, ans al contrari. El jutge va haver de retirar la seva candidatura.

Senyor Garzón, parlem de tortures, no del procés que viu Catalunya, parlem d’un delicte de lesa humanitat, no d’independentisme.

Ramon Piqué, Marcel Dalmau i 17 encausats més.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]