Els nens de Balmis

  • L’expedició que va portar a Amèrica la vacuna de la verola

VilaWeb
El metge alacantí Francesc Xavier Balmis (1753-1819), de caràcter temperamental i un cert mal geni, va ser, però, un meticulós estrateg de l’operació. En la imatge, retrat de Balmis sobre ceràmica. / Kokoo
Redacció
27.02.2018 - 05:00

La memòria és un exercici necessari i oblidar és perillós. Memòria del que hem deixat arrere i de la manera com es va aconseguir. Només una malaltia ha estat eradicada del planeta gràcies a les vacunes: la verola o pigota, per a la qual ja no es necessita vacunació. N’hi ha d’altres a punt d’eradicar-se, però per a aconseguir-ho hem de continuar lluitant. I el major perill és que perdem la por i deixem de fer-ho. Aquest convenciment em va portar a escriure L’expedició del doctor Balmis (Bromera, 2017), novel·la que arreplega una de les més grans fites de la medicina abanderada per la cort espanyola i liderada pel doctor alacantí Francesc Xavier Balmis.

Els nens de la borderia

Es deia Jacinto. El 6 de juny de 1797 sa mare el va abandonar al torn de la borderia del Gran Hospital Real de Santiago de Compostel·la, situat a la mateixa Praza do Obradoiro, al costat de la catedral que durant segles ha estat reclam de pelegrins de tot arreu. Precisament en una visita dels Reis Catòlics a Santiago, els monarques van ordenar la construcció de l’hospital just al costat del temple per atendre els centenars de pelegrins que arribaven malalts. Així es va construir el magnífic edifici que, com molts en l’època, albergava també una borderia i una sala de parts «secreta».

Jacinto, «mitjanament gros», va ser abandonat al torn entre les nou i les deu de la nit, com resa el Libro Reservado de Expósitos: «embolicat en un farcell de baieta blava vella i un voraviu de Segovia també vell i negre, i a la mà dreta lligada al puny una mena de cinteta blava». El prevere Jacinto de Ponte y Andrade el va batejar posant-li el seu nom. El llaç que el nen lluïa al puny no era un adornament, era un senyal de petició pel qual sa mare el reclamaria algun dia, segurament quan les coses anaren millor. Molts nadons més en portaven. Cintes, notes, marques de qualsevol tipus per a reclamar el fill abandonat, però molts pocs tornaven amb els seus pares. L’escassetat de recursos o nous fills davant de la falta d’anticonceptius eren els principals motius pels quals els orfes ho eren per sempre. Jacinto també. Se’l va emportar a lactar una dida, dones que feien aquesta labor per diners alletant-los en les seues cases fins als dos o tres anys. Però només el 50 % dels nadons abandonats arribava a fer dos anys i el 70 % no arribaven als deu.

Llig l’article sencer al web de Mètode.

María Solar.

Què és Mètode?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any