Aquests darrers anys la Secretaria d’Afers Exteriors dirigida per Roger Albinyana (amb la important col·laboració de Diplocat en el terreny civil) ha viatjat pel món i ha fet una excel·lent feina d’explicació del procés polític que es viu a Catalunya. Ara Raül Romeva n’agafa el relleu com a conseller d’Exteriors, amb més fronts oberts que mai i en un moment en què el procés entra en fase executiva i caldrà preparar el terreny per al reconeixement internacional si el procés acaba amb èxit. Així doncs, cap on hauria d’anar l’acció exterior de la Generalitat? Quins punts febles té? Quines línies caldria refermar?

1. Reforçar les delegacions
L’obertura de diverses delegacions aquests darrers anys ha estat tot un èxit, i el nomenament d’Amadeu Altafaj com a representant de la UE, un grandíssim encert. Pocs catalans com ell tenen una agenda de contactes tan completa i tanta experiència internacional al més alt nivell.

Cal continuar treballant en la mateixa línia i donar un pes polític encara més fort a les seves accions. Especialment, pel que fa a la comunicació i la participació dels delegats en el debat públic dels països on es troben. És una pena, per exemple, la poca cobertura mediàtica que va assolir el viatge del nostre delegat a Viena (que també té la feinada de cobrir cinc estats més de l’Europa central) fins a la frontera eslovena per lliurar l’ajuda humanitària que el govern català enviava als refugiats.

L’experiència dels delegats actuals, juntament amb un augment del capital humà que els ajudi, serà fonamental per a fer entendre les noves passes del procés. També és important que el Diplocat tingui prou recursos per a mantenir i ampliar no únicament les conferències que organitza, sinó sobretot els viatges de parlamentaris i líders polítics de tot el món a Catalunya.

2. Ampliar la nostra xarxa de representació política
La xarxa de representació exterior de Catalunya ha guanyat pes polític i influència davant actors internacionals, però per a culminar amb èxit el procés cal ampliar-la. Com es pot fer, en un context difícil per a les finances de la Generalitat? Cal obrir delegacions a nous indrets on, en primer terme, hi hagi oportunitats de negoci per a les empreses catalanes. Aquesta circumstància garantirà un retorn a mitjà termini d’aquelles delegacions exteriors que, a més, hauran de fer una feina política important.

L’agència de promoció de les empreses catalanes a l’exterior (ACC1Ó) té actualment oficines a ciutats com ara Sydney, Bombai, Tòquio, Santiago de Xile i Istambul. Les xifres rècord de l’any 2013 en inversió estrangera a Catalunya de segur que tenen molt a veure amb la bona feina d’ACC1Ó, igualment com les bones dades de l’any 2015. Les 34 oficines d’ACC1Ó al món, com també les 5 de l’Institut Català de les Empreses Culturals, haurien de ser la primera pedra a partir de la qual seleccionar les noves destinacions de l’acció exterior catalana.

Però ampliar l’acció de la xarxa de representació catalana a l’exterior no vol dir solament donar un mandat polític més clar als representants o intentar trobar noves destinacions. Exigeix també de desenvolupar una acció exterior capaç de trobar complicitats i aliats fora de les nostres fronteres. Es tracta d’explicar la realitat del país amb el llenguatge (i no únicament l’idioma) d’aquella gent disposada a escoltar-nos i que, segurament, té pre-conceptes i informacions –sovint inexactes– sobre el nostre cas. Cal construir un nou relat per a cada cas, i cal fer-ho en primera persona.

3. Alemanya
Alemanya és potser el país europeu més important i allà on tenim més feina a fer. Explicar el procés d’independència als alemanys no ha estat fàcil, per diversos factors.

Traumatitzats per la Segona Guerra Mundial, a la qual sempre lliguen el concepte de nacionalisme, i amb el record encara fresc de la guerra dels Balcans als noranta, l’opinió pública alemanya té dificultats per a entendre per què una solució federal no és possible per a Catalunya.

Tampoc no hi ajuda el fet que les reivindicacions fiscals sobiranistes siguin llegides com una falta de solidaritat envers les altres regions de l’estat espanyol. Malgrat que l’espoliació fiscal catalana (que s’acosta al 8%) és única a Europa, no ha de ser el missatge principal de la nostra acció exterior. Si Catalunya aspira a la independència, per què no podria ser-ho també la Padània? Alemanya tem que aquest argument antisolidari agreugi la fragmentació d’Europa o ajudi forces extremistes com ara la Lliga Nord italiana.

Per tant, cal que l’argumentari principal giri entorn del dret democràtic de Catalunya a esdevenir un estat. Caldrà estar atent també a senyalitzar tant com es pugui la voluntat de solidaritat internacional de Catalunya. Per exemple, la voluntat d’acollir refugiats sirians per sobre de la quota espanyola és rebuda amb una sorpresa positiva per part de tota mena d’interlocutors alemanys, particularment ara que Berlín es troba en un conflicte obert amb Budapest i Varsòvia.

Pel que fa a les debilitats, és clar que el nomenament d’un nou delegat a Alemanya és fonamental. L’anterior, destituïda al setembre, ha tingut un paper força discret, accentuat per la manca de contactes al país i d’un bon coneixement de la llengua alemanya. Mantenir una persona tan poc qualificada en un lloc clau com Alemanya és potser l’error més gran comès durant la passada legislatura.

4. Els Estats Units i la representació davant l’ONU
Alemanya és un país clau de la Unió Europea. Ara, en el context internacional, els Estats Units hi tenen un paper determinant. Actualment, hi ha una oficina de la Generalitat a Washington (la legislatura passada va traslladar-se des de Nova York, amb perfil més econòmic, a la capital del país). Cal recordar que un dels èxits més importants d’aquests darrers anys van ser les declaracions del president del Comitè d’Afers Europeus del Congrés americà en favor del dret de decidir dels catalans.

Obtenir el reconeixement de països amb la influència i poder com ara els Estats Units hauria de ser un dels principals objectius de la diplomàcia catalana. I no hi ha cap espai millor per a aconseguir-ho que davant la Nacions Unides. A més a més, també és el fòrum adequat per a trobar suport de tercers, mitjançant els representants permanents dels membres de l’ONU que es troben a Nova York.

Catalunya podria nomenar un representant permanent davant les Nacions Unides, imitant el nomenament que es va fer d’Amadeu Altafaj per a aquest càrrec davant la UE. Aquest paper podria exercir-lo alguna figura de prestigi reconegut o algun polític amb trajectòria que assumís aquest envit tan important. L’ex-president Artur Mas, per la projecció internacional i el lideratge durant el procés, seria el perfil ideal per a representar Catalunya davant l’ONU.

5. BRICS
Un àmbit que fins ara no ha estat atès sistemàticament (almenys sobre el terreny) i que pot ser de gran importància durant els anys vinents són els anomenats BRICS: el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-Àfrica.

Cadascun compta amb un perfil únic i molt particular. Però tots quatre són actors clau en el tauler mundial. És molt necessari que una de les primeres accions del nou govern sigui assignar-hi delegacions que puguin representar Catalunya davant les institucions polítiques i econòmiques i fer sentir la nostra veu en l’opinió pública.

Si sembla clar que, d’entrada, la Xina s’oposarà a un moviment com el català, la posició que mantindria Rússia a l’hora de la veritat és una incògnita, pel fet de ser un ‘creador de problemes’. Pel que fa a l’Índia i el Brasil, són líders regionals que, malgrat que decidiran una posició o una altra segons el paper de la UE i els Estats Units, és important de tenir-hi una presència que faciliti que l’opinió publicada i les elits polítiques no vegin amb mals ulls el procés català.

Conclusió
El conseller Romeva haurà de portar l’acció exterior catalana a les portes de la diplomàcia, deixant-ho tot preparat per a canviar la placa i posar-n’hi una que hi digui ‘Ambaixada’ o ‘Consolat’. El reforç d’aquesta àrea del govern és imprescindible durant la legislatura que comença, perquè la consecució de la república catalana depèn del desig polític dels catalans, però també de la nostra capacitat de trobar aliats al món que ens reconeguin. És per això que els primers països de la llista del govern han de ser els més susceptibles de reconèixer el nou estat, com ara Islàndia, l’Estat Vaticà, els països Bàltics, les repúbliques ex-iugoslaves o països de l’Amèrica Llatina.

La capacitat d’obrir escletxa i passar d’un reconeixement i unes relacions informals o només econòmiques a unes relacions oficials i diplomàtiques amb estats tercers depèn de la bona feina d’aquest govern i del conseller Raül Romeva. Caldrà doncs treballar durament. I recordem que si volem la independència, cada suport compta: no hi ha cap estat petit!

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]