Elogi dels poetes morts al Parnàs del modernisme

Hi ha discs que només poden fer músics molt especials. I avui dia un d’aquests músics especials del nostre país és Roger Mas (Solsona, 1975). Qui va ser considerat com un dels cantautors galàctics (un grup selecte que prenia l’empremta de Jaume Sisa i que era format per Mas, Quimi Portet, Joan Miquel Oliver i potser algun més) fa uns anys que ha fet un gir en la seva manera de concebre la cançó d’autor i ha apostat per fer un viatge profund al cor de la poesia des de les Cançons tel·lúriques del 2008 fins al seu darrer treball, Parnàs, que dijous a la nit va presentar en el cicle de concerts als jardins del recinte modernista de l’hospital de Sant Pau.

El lloc triat, una de les joies del modernisme nostrat, no podia ser millor per a interpretar un treball que s’inspira en tot de poetes catalans: Joan Maragall, Miquel Martí i Pol, Eulàlia Anzizu Vila, Toni Gol i Roca i Amadeu Vidal i Bonafont; a banda de més peces, com l’adaptació  de la tradicional anglesa ‘Geordie’ o les versions de ‘Si dolce è’l tormento’ de Monteverdi, L’Himne de la coronació de la Mare de Déu del Claustre de Solsona o la cançó tradicional ‘Borrasqueros de Canalda’.

A les nou en punt, vent fresquet al recinte modernista i una mitja lluna exacta en camí cap a la plenitud, el de Solsona arrencava amb una introducció musical, ‘La Margera’, la peça que obre el seu disc Irredempt, del 2015 i es feia el silenci a poc a poc entre el respectable. Llavors va obrir plaça amb ‘Si dolce è’l tormento’, que podríem considerar com la primera cançó del concert.

Abans va explicar que ‘el Parnàs és aquesta muntanya de Grècia on viuen les muses i les nimfes. Jo fa vint anys que treballo amb la poesia i la música i em venia molt de gust fer aquest disc i començar, és clar, per Monteverdi. Sobretot perquè és del segle XVI i, posats a fer, millor començar per una cosa antiga. Aquí ens trobem amb el clàssic poeta que diu que seria millor patir la mort que el turment de no ser estimat, però compte, a la quarta estrofa hi ha una innovació, que és quan el poeta imagina que l’estimada se n’enamora un cop mort. Per començar la nit ja ens va bé’.

I és que com saben tots els seguidors de Roger Mas, aquests texts de presentació dels temes són una part més d’un espectacle en el qual van col·laborar Arcadi Marcet i Calders tocant el contrabaix; Xavier Guitó i Gassiot amb els teclats i una sensacional Míriam Encinas Laffitte amb els vents i les percussions, que aconseguiren que la música omplís per complet els jardins. I del segle XVI, quasi sense transició, a la poesia coetània: primer el poema novè i després el 15è de ‘Estimada Marta’, de Miquel Martí i Pol, que Mas considerà que havia estat la porta d’entrada a la poesia de dues generacions de lectors pel cap baix.

El públic havia començat una mica fred i una de les mostres d’això era el fet que es podia veure el gran cantautor Jaume Sisa, vestit completament de blanc, passejant pels jardins mentre anava mig ballant amb el cap, gaudint d’alguna de les peces més complexes del nou treball de Mas, qui va fer un gran elogi dels poetes morts.

‘A mi, m’agraden molt els poetes morts i de fet, als cantautors, ens agrada molt treballar-hi, és una tradició que ve de lluny, aquesta de potinejar els textos d’altri, que molt sovint no tenen res a veure entre ells. Els lectors de poesia saben que allò important és rellegir-la i com que ara hi ha poca gent que ho faci, això que sí que es pot fer sovint és reescoltar una cançó feta amb poesia i per això ja val molt la pena això que fem els cantautors perquè acostem els versos a gent que no els llegiria mai.’ Però després d’aquest elogi dels morts va arribar una pausa en què va fer pujar el poeta Amadeu Vidal a l’escenari, qui va recitar amb força traça fins a set poemes d’uns quants treballs seus, al meu entendre molt millors així, sense cap acompanyament, que no pas musicats per Roger Mas. Segurament els textos de Vidal són les notes discordants del Parnàs.

Aquí es va produir el primer punt d’inflexió del concert. I és que quan Roger Mas es posa a fer proselitisme de Jacint Verdaguer fins i tot li transmuta la cara, el cos es fusiona encara més amb la guitarra i es viu una espècie de comunió entre el poeta i el cantautor, i així va ser quan va interpretar dues peces de les ‘Cançons tel·lúriques’ i que provenen del poemari que mossèn Cinto va publicar pòstumament el 1903, Al cel, un llibre que parlava de l’alliberació de l’ànima amb l’arribada de la mort perquè així finalment podia combregar en plenitud amb Déu. Es tracta de versos lluminosos i de texts que disten molt d’un poemari com Flors del calvari, fruit de tot el patiment dels darrers anys de vida del poeta i de la seva caiguda en desgràcia.

Mossèn Cinto va ser el lligam per a una de les cançons més reeixides, el ‘Al·leluia’ d’Eulàlia Anzizu Vila. ‘Mentre Verdaguer anava a Amèrica a bord dels vaixells del marquès de Comillas, amb la pregunta a l’aire de si sabia o no que a les bodegues de la nau hi havia carn humana engrillonada, el marquès casa la filla amb el fill d’Eusebi Güell, que llavors es va haver d’afillar l’Eulàlia Anzizu Vila, òrfena de pares i avis. Eulàlia vivia a casa dels Güell i va conèixer en Jacint Verdaguer, que va ser una influència molt gran per a ella: va acabar ingressant a l’orde de les clarisses de Pedralbes amb el nom de sor Mercè i va ser qui va pagar amb la seva enorme fortuna la darrera gran reforma. També va escriure alguns poemes, com aquest ‘Al·leluia’, transformat per Mas en una de les sorpreses de la nit: «Les cordes de ma lira són trencades,/ pensí mai més mos somnis escoltar;/ mes aquell Déu de qui jo só estimada/ deixa’m sovint la cítara sagrada/ que un àngel a mon Pare/ per endolcir ses llàgrimes polsà», un poema que acabà lligant en una sola música amb un altre de Martí i Pol.

Un altre dels moments àlgids de la nit –i de fet ho és cada vegada que Mas l’interpreta– va ser quan va alçar-se per fer la seva famosa ‘Oda a Francesc Pujols’, que va acompanyar d’un petit monòleg: ‘els grecs van donar l’art al món i la seva contribució és l’estètica, mentre que els romans van donar el dret al món i la seva contribució és l’ètica. Els catalans donarem la veritat al món i arribarà un dia que ho tindrem tot pagat, com deia en Francesc Pujols. Pujols va fer una gran conferència on explicà què era la religió climàtica i assegurà que som animals climàtics i que si exterminàvem tots els catalans i repoblàvem Catalunya, al cap del temps allò que hi hauria serien catalans. Que som climàtics ja ho va explicar en Josep Pla quan l’entrevistaren al ‘A Fondo’ el 1976. Li van preguntar què era el caràcter empordanès i ell ho va estendre a la catalanitat sencera en afirmar que vivim en una dialèctica còsmica total on d’una banda hi ha el vent del Nord del Canigó, fred, i de l’altra, els vents del sud, càlids. Una vegada guanyen els uns i una altra vegada els altres i això és l’estabilitat total. Aquest principi que defensava en Pla fa que veiem les coses tal com són, més al nord els rajos són massa oblics i no distingeixen bé les coses, i més al sud són massa perpendiculars i se’ls esvaeix la veritat. Doncs això, som éssers climàtics que un dia ho tindrem tot pagat.’

Llavors va venir un altre punt de clímax en el concert quan ja tenia tot el respectable ben convençut que és un músic d’una altra dimensió: sol amb la guitarra, dret i sense cap més acompanyament va interpretar ‘El rei dels verns‘, un dels temes més aconseguits d’Irredempt i que és l’adaptació musicada d’un preciós poema de Goethe. Aquí el joc de dues veus del cantant van aconseguir una ovació tancada malgrat la tristesa de la composició. I també va ser espectacular la recitació del poema ‘Soleiada’ de Joan Maragall, un dels textos més bonics i inquietants de la poesia catalana amb el qual Roger Mas es va assegurar l’entrada al seu particular Parnàs.